(Tornabous, Urgell, 23 desembre 1886 – Barcelona, 10 març 1923)

“el Noi del Sucre”  Dirigent obrer. Fill de pagesos pobres que s’instal·laren en un suburbi barceloní, molt jove encara es posà a treballar d’aprenent de pintor, i ocasionalment en una sucreria, d’on li vingué el sobrenom, i ja freqüentava assemblees i mítings obrers en els quals també intervenia. Més tard va pertànyer a la federació de grups anarquistes i fou un dels líders més remarcables del moviment obrer anarcosindicalista de Catalunya.

Al congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, celebrat a Barcelona el 1918, fou elegit secretari general d’aquesta organització. Va participar destacadament en la solució del conflicte relacionat amb la vaga de la Canadenca. L’octubre de 1920 fou deportat a Maó i tancat al castell de la Mola juntament amb altres trenta-dos sindicalistes catalans.

Fou un bon orador polític i sobresortí per la seva capacitat d’organitzador. Va oposar-se a les simples mesures d’acció directa. També era contrari a l’estat centralista i defensava la confederació dels pobles ibèrics.

Va col·laborar en algunes publicacions anarquistes i és autor de diverses obres de divulgació política, entre les quals són dignes d’esment: Teoría y práctica del sindicalismo, Historia del sindicalismo español i una Historia social del siglo XIX.

Va morir assassinat, juntament amb Francesc Comas, per membres de l’anomenat Sindicat Lliure al carrer de la Cadena.