(Palafrugell, Baix Empordà, 8 març 1897 – Llofriu, Baix Empordà, 23 abril 1981)

Escriptor. Va exercir durant tota la vida la professió de periodista, i va viatjar per tot Europa. Resultat d’aquests viatges són la major part dels seus llibres i articles. Col·laborador de “La Publicitat”, “La Veu de Catalunya” i també de “Revista de Catalunya” i “El Sol”, de Madrid, féu les seves primeres temptatives amb una biografia d’Enric Casanovas (1920). La seva obra constitueix una mena d’inventari de la vida catalana de la primera meitat del segle XX.

No classificable dins de cap gènere determinat, oscil·la entre l’article periodístic i el quadre de costums, les semblances i els assaigs d’interpretació històrica, amb observacions erudites i amenes, a través d’un estil directe, ràpid, viu, desproveït de qualsevol mena d’inflació retòrica i caracteritzat per una prodigiosa imaginació verbal. Coses vistes (1925), juntament amb Rússia (1925), Llanterna màgica (1926) i Relacions (1927), mostren alguns aspectes de la seva actitud literària, ja que representen la irrupció d’un realisme renovador, en contrapunt a la prosa poemàtica i preciosista del noucentisme.

Quan hom pensa que, malgrat l’enorme quantitat d’imbècils que hi ha en la governació d’un país, hom pot anar tirant, la sorpresa és permanent. (Josep Pla i Casadevall)

Va reunir les seves impressions de viatge i comentaris als esdeveniments de l’època a Cartes de Lluny (1928), Madrid (1929) i Cartes meridionals (1929). És de gran interès també la seva biografia Francesc Cambó (1928-30), en tres volums, ja que és un document valuosíssim per al coneixement de la política catalana del nou-cents, on combina el seu humor amb una forma d’hagiografia.

Dins una trajectòria constant, que recull tots els records i les impressions de l’adolescència, arriba a construir, a la recerca del temps passat (a l’estil de Proust), una mena de diari íntim. Així, Madrid. L’adveniment de la República (1933) o Viatge a Catalunya (1934), primera part d’una sèrie de llibres que presenten el país, recorregut a peu o en autobús per copsar-lo de prop. Pertanyen a aquest conjunt Cadaqués (1947), Bodegó amb peixos (1950), L’illa dels castanyers (1951), Pa i raïm (1951), El vent de garbí (1952), Llagosta i pollastre (1952), Contraban (1954) i Girona (1952), retaule vivíssim d’una ciutat a la mesura humana.

En les seves descripcions psicològiques de personatges històrics, Pla es val d’una persona interposada. En són un exemple Vida de Manolo (1928), Estudi sobre la filosofia de Francesc Pujols (1931) i Un senyor de Barcelona (1951), sobre els germans Puget, en que recull les converses dels interlocutors, a través de les quals intenta donar una sèrie de notícies sobre el segle XIX barceloní, temàtica i estil que segueix també en biografies com les de Joaquim Mir i la de Santiago Rusiñol, a més d’algun altre assaig que demostren la gran atracció que sentia pel vuit-cents. Aquests i altres escrits apareixen sota el títol comú d’Homenots (1958-69).

És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa, tothom opina. (Josep Pla i Casadevall)

Escriptor realista permanentment vinculat al periodisme, per al qual només era vàlida “aquella literatura que parteix del real i en cerca l’emoció entranyable”, féu escasses incursions en el camp de la novel·la, en proporció al total de la seva obra, i sempre agafant el caire de crònica costumista: El carrer estret (1951) i Nocturn de primavera (1953).

Atret més per l’assaig que no pas per la literatura de ficció, tractà d’establir una caracterització sociològica dels grups humans que tenen més importància, com a Els pagesos (1952). Més que un escriptor convencional, fou un portaveu del seu temps, que intentà de trobar la síntesi de la mentalitat i de la vida catalanes.

La seva preocupació pel pas del temps ha estat matèria de les millors pàgines dels seus tres llibres més significatius: Les hores (1953), Els anys (1953) i Els moments (1954). És evident en la seva obra la influència d’autors com J. Renard, L. Sterne i M.E. de Montaigne.

Cal esmentar finalment d’altres cròniques de viatges, a través de les quals bastí una sòlida obra a base d’impressions, sempre atent als paisatges i a les gents, a qualsevol forma de vida. Cal esmentar L’Empordanet (1954), Barcelona (1956) i Les Illes (1957), entre d’altres.

Durant la guerra civil treballà per als serveis de premsa del govern de Franco, a Marsella i a Gènova. En tornar-ne fou director de “La Vanguardia”, però el destituïren. Durant trenta anys féu famosa la secció de “Destino” que titulà Calendario sin fechas.

Forçat a escriure en castellà a la premsa (“El Correo Catalán”, “Diario de Barcelona”), publicà reculls com Viaje en autobús (1942), Humor honesto y vago (1942), La huida del tiempo (1945), Viaje a pie (1949), Guía de Mallorca, Menorca e Ibiza (1950) i Catalunya (1951).

De mentalitat conservadora i sensualista, en política seguí una trajectòria desigual; n’és un exemple la Historia de la Segunda República Española (1940-41).

El 1966 inicià la definitiva publicació de les seves Obres Completes –que comprenen 45 volums i prop de 30.000 pàgines-, amb alguns textos inèdits com El quadern gris (1966), paradigma de la seva literatura, escrit entre 1918 i 1919 i sens dubte reelaborat després, i Notes del capvesprol (1979).

Medalla d’Or de la Generalitat 1980. El 1968 fou instaurat el premi Josep Pla de narrativa en honor seu.