Municipi del Baix Empordà (Catalunya): 26,88 km², 64 m alt, 22.725 hab (2017)

Situat a la fossa de Palafrugell, entre el massís de Begur i les Gavarres, al sud-est de la Bisbal d’Empordà, el terme s’estén des del municipi de Torrent d’Empordà fins al mar, on s’obren les cales de Tamariu, Llafranc i Calella de Palafrugell.

ECONOMIA – Agricultura de secà, amb conreus de cereals i farratges. La principal activitat econòmica, però, és la indústria; sobresurt la indústria surera. Són també importants la indústria de la construcció, la del metall, l’alimentària i la tèxtil. L’hotelera, a causa de l’afluència de turisme gràcies a l’atracció de les cales, ha aconseguit un notable desenvolupament. Hi ha, a més, diversos càmpings i gran nombre d’apartaments. És centre d’àrea comercial.

POBLACIÓ – El moviment demogràfic ha anat lligat, en part, al ritme de la indústria surera, puix que doblà la població des del final del segle XVIII fins al 1860, coincidint amb el desenvolupament d’aquesta indústria, i acusà un estancament la primera meitat del segle XX, a l’època de la crisi surera; a partir del 1950, gràcies principalment al nou recurs del turisme ha augmentat en més d’un 100% la població. Amb Sant Feliu de Guíxols, són els dos principals nuclis de població d’aquesta comarca, amb un increment d’habitants, no residents, a l’estiu.

LA VILA – És situada a la plana, a uns 3 km de la costa, amb la qual comunica per l’avinguda de la Mar; presenta un marcat aspecte urbà, a conseqüència de les seves funcions industrials i comercials; l’església parroquial de Sant Martí és gòtica, L’hospital municipal fou reedificat a la fi del segle XVIII.

El municipi comprèn, a més, el raval de Sant Ponç, els veïnats de la Barceloneta, el Bruguerol i Vila-seca, el poble de Llofriu i un bon nombre de masos.

HISTÒRIA – S’atribueix un origen romà a alguns dels pobles del districte municipal de Palafrugell. El seu nom s’esmenta ja en documents de l’any 991 (Palaz Frugello), si bé no queda fixat com a Palafrugell fins al 1336. La comtessa Ermessenda de Carcassona cedí la vila en feu a Bernard Tedmar, però el seu nét Ramon Berenguer I de Barcelona en va recobrar el senyoriu, el qual estigué sota el domini comtal barceloní fins al 1196, any en què Alfons I el Cast el llegà al Sant Sepulcre. Quan aquest orde s’extingí, al començament del segle XIV, fou cedit a la canongia de Santa Anna de Barcelona, que el posseí fins a l’extinció dels senyorius. El 1640, durant la guerra dels Segadors, fou saquejat per les tropes castellanes.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques – Turisme – Cultura – Club Atlètic – Col·legi Vedruna – Agrupació Excursionista – Club Hoquei