(Barcelona, 28 setembre 1881 – Vilanova i la Geltrú, Garraf, 25 setembre 1954)

Escriptor i filòsof. Estudià dret a Barcelona i es doctorà a Madrid amb Genealogía Ideal del Imperialismo (1905). Abans havia col·laborat a “La Renaixença”, “La Veu de Catalunya”, “La Creu del Montseny”, “Lo Pensament Català” i a “Pèl & Ploma”, on publicà la narració tenebrista La fi de l’Isidre Nonell (1902), editada en castellà amb altres escrits a La muerte de Isidro Nonell (1905) amb un pròleg on exposa el seu concepte de l'”art arbitrari” o subjectivista.

Freqüentà Els Quatre Gats i el Cercle Artístic de Sant Lluc i signà dibuixos, influïts per Beardsley, amb les inicials O. de R. que corresponien a Octavi de Romeu, nom utilitzat després literàriament per a designar el seu alter ego. Amb aquest pseudònim col·laborà a “El Poble Català”, però també ho féu amb el de Xènius, nom que emprà definitivament el 1906 en el Glosari de “La Veu de Catalunya”.

El 1906 fou corresponsal a París, des d’on continuà escrivint en el Glosari comentaris culturals i polítics o d’algun esdeveniment insignificant amb intenció alliçonadora, puix que calia passar de “l’anècdota a la categoria” o confeccionar “una mena de diccionari filosòfic portàtil”. Propugnà uns ideals cívics que compartia amb el catalanisme ascendent en tant que reiterà la teoria de l’arbitrarisme i elaborà la doctrina estètica del que en digué Noucentisme, del qual s’erigí en definidor.

Pensionat per la diputació de Barcelona freqüentà el 1908 cursos de Bergson, Langevin, Peillaube i George Dumas i tractà personalment Émile Boutroux, decantant-se cap a la psicologia. El 1908 també participà al III Congrés Internacional de Filosofia de Heildelberg amb Religio est libertas i Le residu dans la mesure de science par l’action (traduït al català el 1909), on proposava l’adopció d’una lògica antropomòrfica o humanista per tal de superar els mètodes deductiu o inductiu que no li servien per a abastar la llibertat i la bellesa.

La pàtria es pot fiar més d’un crític que treballa, que d’un entusiasta que brama. (Eugeni d’Ors)

El 1909 als Estudis Universitaris Catalans impartí un curs sobre Lògica i metodologia de les ciències per exposar el seu concepte de la lògica com a “fenomen diastàsic” o defensa orgànica contra les excitacions que produeix en la facultat cognoscitiva de l’individu el món exterior. El mateix any assistí al VI Congrés Internacional de Psicologia de Ginebra, on conegué Henri Poincaré.

Al IV Congrés Internacional de Filosofia de Bolonya del 1911 llegí una Note sur la curiosité. El mateix any publicà les Gloses de Quaresma per exposar el que anomenà la Filosofia de l’home que Treballa i que Juga. D’un joc de forces oposades: Potència i Resistència o Esperit i Natura, en deduïa unes conseqüències ètiques (el deure de cadascú d’observar la pròpia norma), sociològiques (defensa dels interessos col·lectius per sobre dels individuals) i fins i tot estètiques (instauració del classicisme).

Fou elegit secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans (1911) i adscrit a la secció de Ciències, on promogué iniciatives com l’edició d’uns “Arxius de Ciències”. Durant aquell estiu aparegueren les glosses de La Ben Plantada. El 1913 es doctorà en filosofia i lletres a Madrid i el 1914 fou opositor, sense èxit, a la càtedra de psicologia de la Universitat de Barcelona. En esclatar la Primera Guerra Mundial escriví en el Glosari unes neutralistes Lletres a Tina, seguides d’un manifest dels Amics de la Unitat Moral d’Europa.

El glossari Gualba la de mil veus, del 1915, és una bella narració d’un incest en què el barroquisme contradiu el missatge clàssic de La Ben Plantada. L’estiu del 1916 les glosses formaren l’Oceanografia del tedi. El 1918 la secció estigué dedicada a l’evocació epigramàtica de personatges històrics: La vall de Josafat. Paral·lelament menava una “lluita per la cultura” organitzant a través del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat, que presidia, uns “Cursos monogràfics d’alts estudis i d’intercanvi”.

Dirigí l’Escola Universitària Jordi Rubió i Balaguer de Biblioteconomia i Documentació i el 1917 fou nomenat director d’Instrucció Pública de la Mancomunitat. Impulsà també la Col·lecció Minerva, la revista “Quaderns d’Estudi” i professà cursos monogràfics al seminari de filosofia organitzat per l’Institut el 1914.

La incompatibilitat de temperaments amb Josep Puig i Cadafalch, la seva negativa a sotmetre’s a la disciplina burocràtica i, potser, les seves simpaties pel sindicalisme -patents a les Gloses de la Vaga que féu circular en ciclostil el 1919 i en una conferència a Madrid- determinaren la dimissió del seu càrrec oficial, que fou àmpliament debatuda a l’Assemblea General de la Mancomunitat del gen/1920. El mes d’abril cessà com a secretari de l’Institut i a començament del 1921 abandonà la direcció del seminari de filosofia.

Entre dues explicacions, tria la més clara; entre dues formes, la més elemental; entre dues expressions, la més breu. (Eugeni d’Ors)

Deixà de publicar el Glosari a “La Veu” i continuà a “El Dia Gráfico”, on accentuà el seu entusiasme sindicalista, sobretot en la sèrie El Nou Prometeu Encadenat. El feb/1920 inaugurà una col·laboració en castellà –Las obras y los días– també com a Xènius a “Las Noticias”, on publicà el 1922 un dels llibres que més reputació li donarien com a crític d’art (Tres horas en el Museo del Prado) i els fragments d’una tragèdia de tesi paternalista (Guillermo Tell).

Pel gen/1923 s’establí a Madrid: publicà un Glosario a “ABC”, que prosseguiria a “El Debate”, a “Arriba España” de Pamplona i a “Arriba” de Madrid i que aniria recollint en diversos llibres. Membre de l’Academia Española (1926), no hi ingressà fins el 1938, època en què creà l’Instituto de España, del qual fou nomenat secretari perpetu, tot i que dimití per motius administratius.

El 1927 residí a París, on publicà, en francès, uns assaigs biogràfics que, augmentats, aparegueren en castellà: Epos de los Destinos (1943). El 1930 es publicà la versió francesa d’un estudi seu sobre Picasso i el 1936 la traducció del castellà de Lo Barroco entès no com un estil històric sinó com una constant de la cultura.

Cap de la Jefatura Nacional de Bellas Artes del govern de Burgos, el 1938 organitzà l’aportació espanyola a la Biennal de Venècia, gestionà el retorn a Madrid dels quadres del Museo del Prado dipositats a Ginebra i el muntatge d’una Exposición Nacional de Arte Sacro a Vitoria (1939). Aquell any aparegué a Buenos Aires Introducción a la vida angélica. Cartas a una soledad, llibre sobre la superconsciència de l’home o part angèlica de l’esperit, contraposada a una part subconscient o tèrbola.

El 1947 publicà a Barcelona El secreto de la Filosofía -bàsicament, recopilació d’escrits anteriors- i el 1954, amb caràcter pòstum, La verdadera historia de Lidia de Cadaqués, llibre autoapologètic, una mena de rectificació de La Ben Plantada. En els darrers anys havia difós a Madrid l’art modern a través del Salón de los Once promogut per ell. El 1953 li fou conferida amb caràcter excepcional la càtedra de Ciencia de la Cultura a la Universitat de Madrid. El 2009 fou publicat l’assaig inèdit La curiositat, sobre el coneixement científic.