(Arenys de Mar, Maresme, 31 desembre 1835 – Madrid, 13 gener 1918)

Historiador i eclesiàstic. Ingressà als jesuïtes (1869) i féu el noviciat a Nivelles (Bèlgica). Passà a Loiola, on cursà retòrica i filosofia i fou professor d’humanitats, gramàtica i idiomes fins el 1860. El 1865 ensenyà exegesi i llengües orientals a Lleó, on es desvetllà la seva vocació d’historiador; fou nomenat corresponent de l’Academia de la Historia.

L’any 1868 l’expulsió dels jesuïtes el porta a Vals-prép-de-Lo-Puèi (Alvèrnia), on estudià els dominis dels templers de Velai. Poc després tornà a Manresa i aviat a Banyoles, on residí a l’antic monestir, aleshores Casa Missió Diocesana, on actuà com a superior i organitzà un hospital de sang per als ferits de la guerra carlina.

Passà a residir a Madrid el 1876, on fou membre numerari (1879) i director (1911) de la Academia de la Historia, càrrec que ocupà fins a la mort. Fou també membre de l’Academia Española i de la de Bellas Artes de San Fernando, de la de Bones Lletres de Barcelona i dels instituts d’arqueologia de Berlín i Coimbra. Col·laborà en un gran nombre de revistes d’història i religioses, així com a “La Renaixença Catalana”.

L’enorme quantitat de les seves publicacions és dedicada especialment a història eclesiàstica, a epigrafia romana, hebrea i celtibèrica i a col·leccions de documents, molts d’ells de tema català, i sobresurten per la seva erudició: La epigrafia romana de la ciudad de León (1868), Els reis d’Aragó i la seu de Girona des de l’any 1462 fins al 1482 (1873), Lápidas hebreas de Gerona (1874), El gerundense y la España primitiva (1879), El Llibre Verd de Manresa (1880), El Principado de Cataluña (1883), Destrucción de Barcelona per Almanzor (1885), Tablettes historiques de la Haute Loire (1870), Fernando II de Aragón en la historia parlamentaria de Cataluña (1888), La reacción metropolitana de Tarragona y el concilio compostelano del año 959 (1901), Barcelona en 1079 (1903), Epigrafía visigótica en Barcelona (1907) i Renallo gramático (1908), a més d’un bon nombre de treballs publicats al “Boletín de la Real Academia de la Historia”.

Prologà el Llibre dels feits d’armes de Catalunya, que edità Marià Aguiló el 1873, col·laborà a l’edició de Las Cortes de Cataluña de l’Academia de la Historia i fou el més destacat col·laborador d’E. Hübner en el Corpus Inscriptionum Latinarum. A l’Academia de la Historia es conserven, sense inventariar, una gran quantitat de manuscrits seus, i és interessant la seva correspondència amb els erudits coetanis.