(Alta Ribagorça)

Alta conca de la Noguera Ribagorçana, arriba fins al Pont de Suert, on s’ajunta amb les valls de Castanesa i de Boí. És d’origen glacial, excavada per les glaceres quaternàries en plena zona axial pirinenca, amb unes condicions que han facilitat l’establiment humà i els conreus. Hi ha també restes d’antics llacs.

Els vessants escarpats de la vall són coberts de bosc (pins negres, avets i roures a la part baixa) que forneixen fusta a les explotacions mineres de la comarca. Les bones planes al·luvials del fons de la vall han estat aprofitades per als conreus (cereals, moresc, patates) i sobretot pels prats de regadiu que nodreixen el bestiar oví i boví.

Després del 1964, inici de l’aprofitament hidroelèctric de la vall, s’han revitalitzat totes les formes d’economia, amb gran impuls del turisme i de la indústria hotelera (Vilaller). La població ha disminuït per l’emigració cap al Pont de Suert o als centres industrials de la plana. Vilaller, centre econòmic de la vall, ha conservat la població gràcies a les centrals hidroelèctriques.

Històricament, estigué tant aviat lligada al comtat de Ribagorça com al de Pallars. El seu centre era el monestir de Sant Andreu de Barravés. La Noguera Ribagorçana fou fixat com a límit el 1322 per Jaume II el Just del nou comtat de Ribagorça, fet que motivà la lenta incorporació de la meitat occidental de la vall a l’administració aragonesa. Aquest límit, que fou respectat per la divisió provincial del 1833, és encara vigent actualment.