Arxiu d'etiquetes: vescomtat Rocabertí

So i de Castro, Joana de

3 Respostes

(Rosselló, segle XV – 1480)

Dama. Filla del vescomte d’Èvol i germana de Guillem Ramon, d’Elionor i de Joan. Es casà amb el vescomte Jofre VII de Rocabertí.

El 1462 acudí amb el seu marit al setge de la Força de Girona, on tenia el seu germà Guillem Ramon entre les files reialistes. Els dies 23 i 24 de juny, Joana i el cavaller Roger Alemany de Bellpuig sostingueren converses amb delegats de la Força, entre ells el seu germà, per intentar que els joanistes deposessin les armes. No ho aconseguiren pas.

El 1465, presoner el seu marit a la batalla de Calaf, Joana restà a Peralada, amb els seus fills, tots ells menors. El seu cunyat Dalmau Climent, abat de Bellcaire, es traslladà per aquest temps a Peralada.

El 1471 calgué capitular davant les forces de Joan II, perduda pràcticament la guerra, però féu posar per condició la llibertat del seu marit i la conservació per aquest del seu comtat. Els reialistes hagueren d’acceptar. Joana restà vídua el 1479, i ella morí l’any següent.

Fills seus foren el vescomte Felip Dalmau II, Pere i Guillem Ramon, senyors successius de la petita baronia de Sant Llorenç de la Muga, i Joan, frare de l’Hospital.

Rocabertí-Boixadors-Dameto i de Verí, Joana II Adelaida de

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, 1838 – Requesens, Alt Empordà, 1899)

Vescomtessa de Rocabertí (1898-99). Morí sense fills i el vescomtat passà als Sureda, als Fortuny i als Montaner.

Rocabertí i Ferrandis d’Híxar, Dalmau VIII de

3 Respostes

(Catalunya, segle XIV – 1454)

Vescomte de Rocabertí (1403-54). Fill i successor del vescomte Jofre VI de Rocabertí i de Fenollet. En heretar el vescomtat era menor d’edat, motiu pel qual estigué un temps sota la tutela de la seva àvia Esclarmunda de Fenollet.

Assistí a la Cort de Barcelona del 1413 i fou conseller del rei Ferran I.

En canvi de la renúncia als seus drets sobre el comtat d’Empúries, provinents del matrimoni de la seva tia Joana de Rocabertí amb el comte Pere II d’Empúries, Alfons IV li donà (1416) la baronia de Verges amb Tallada i Bellcaire, la vila rossellonesa de Vinçà i el castell de Requesens.

Malgrat representar a les corts la facció nobiliària contrària a l’autoritarisme i a les despeses de la nova dinastia reial (corts de Barcelona del 1416 i corts de Tortosa del 1421), no regatejà el seu concurs militar a les expedicions organitzades per Alfons IV, com la campanya del 1420 a Còrsega i la del 1432 a Sicília, on es destacà en l’atac a l’illa de Gerba.

Es passà la vida pledejant pel vescomtat de Narbona i per unes senyories de Sardenya a les quals creia tenir dret com a hereu del seu parent el vescomte Guillem II de Narbona (mort el 1424), però una sentència judicial del 1447 donà la raó als seus rivals, els comtes sards d’Arduisio.

La seva oposició a les pretensions financeres i a la política de la monarquia culminà en la cort de 1447-49 quan la reina Maria, lloctinent del Magnànim, l’empresonà juntament amb els vescomtes d’Illa-Canet i Rueda i amb el baró Crisògon Andreu de Centelles, si bé fou alliberat aviat. Les seves despeses polítiques malmeteren les finances familiars.

Es casà successivament amb Beatriu de Montcada, hereva de la baronia d’Anglesola, Blanca de Cruïlles i Esclarmunda de Fenollet.

Rocabertí i d’Urgell, Dalmau VII de

5 Respostes

(Catalunya, segle XIII – Sardenya ?, Itàlia, 1324)

Vescomte de Rocabertí (1309-24). Fill i successor del vescomte Jofre IV de Rocabertí i Desfar.

Juntament amb el seu besoncle Guerau de Navata i 30 cavallers propis participà en l’expedició de conquesta de Sardenya que el 1323 dirigí l’infant Alfons, futur Alfons III.

Per ordre de l’infant s’avançà al gros dels expedicionaris amb 200 cavalls armats i 2.000 homes de peu per tal d’ajudar el jutge Hug II d’Arborea, aliat dels catalans, que lluitava a l’illa contra els pisans. Tots plegats prengueren la plaça de Quart i assetjaren el castell de Càller.

Dalmau VII, que degué participar a la batalla de Lucocisterna, morí poc després.

Estigué casat en segones noces amb Beatriu de Serrallonga, que aportà al patrimoni dels Rocabertí la baronia muntanyenca de Cabrenys. Dels seus fills, Jofre V de Rocabertí i de Serrallonga heretà el vescomtat i Guillem Galceran la baronia de Cabrenys.

Rocabertí i Desfar, Jofre IV de

5 Respostes

(Catalunya, segle XIII – 1309)

Vescomte de Rocabertí (1304-09). Fill i successor del vescomte Dalmau VI de Rocabertí i de Palau, i germà de Guerau i de Guillem.

Tingué desavinences amb el seu veí el comte Ponç V d’Empúries i el seu cunyat Ermengol X d’Urgell. Fidel vassall d’Alfons II i de Jaume II, participà en l’expedició de conquesta de Menorca (1287), en la campanya de Múrcia (1296) i en la lluita contra Frederic II de Sicília (1297).

Fou un dels ostatges que Alfons II lliurà al prior de Sant Gèli (1291) per garantir l’entrada al país de Carles II de Nàpols i Jaume II de Mallorca que havien d’assistir a les vistes de la Jonquera i Panissars.

Allotjà, al seu palau de Peralada, Blanca de Nàpols, que anava a desposar-se amb Jaume II a l’església propera de Vilabertran (1295).

El seu fill i successor fou Dalmau VII de Rocabertí i d’Urgell.

Rocabertí i de Serrallonga, Jofre V de

4 Respostes

(Catalunya, segle XIV – 1342)

Vescomte de Rocabertí (1324-42). Fill i successor del vescomte Dalmau VII de Rocabertí i d’Urgell.

Com a cap dels Rocabertí el 1324 hagué de resoldre un problema jurisdiccional amb el rei Sanç I de Mallorca: la baronia familiar de Cabrenys al Vallespir era inclosa dins el regne de Mallorca i per ella els Rocabertí devien vassallatge al rei mallorquí.

Junt amb el comte Hug I de Pallars, els vescomtes Ramon Folc (VII) de Cardona i Bernat (I) de Cabrera, i Guillem de Montcada, fou encarregat per Jaume II de dictaminar sobre la successió de l’esmentat Sanç I de Mallorca (1324).

Era aleshores un dels caps de la noblesa catalana i com a tal actuà de mitjancer en la pugna del 1327 entre el comte de Pallars i el vescomte de Cardona. Assistí l’any següent a la coronació d’Alfons III a Saragossa i, en el marc de la croada contra Granada, organitzada per aquest sobirà i no reeixida, lluità contra els sarraïns del regne granadí el 1331.

Estigué casat amb Elisenda de Montcada, neboda de la reina homònima.

Foren germans seus:

Guillem Galceran de Rocabertí i de Serrallonga  (Catalunya, 1320 – 1385)  Fou l’iniciador de la línia dels barons de Cabrenys. Heretà el patrimoni dels Serrallonga i es casà amb Maria d’Arborea, filla d’Hug II jutge d’Arbòrea. Fou avi de Guillem Hug de Rocabertí i de Pròixida.

Timbor de Rocabertí i de Serrallonga  (Catalunya, s XIV)  El seu pare la casà amb el jutge Marià IV d’Arbòrea.

Rocabertí i de Sarriera, Francesc Dalmau I de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVI – 1592)

Vescomte de Rocabertí (1567-92). Heretà el títol del seu pare Onofre Martí I de Rocabertí i de Rocabertí.

El 1570 defensà el Rosselló del perill francès. Fou dels aristòcrates catalans que més destacaren en l’oposició al nou impost dit de l’excusado.

El 1578 fundà el convent de Predicadors de Peralada, a l’edifici que abans acollia una comunitat d’agustins, en agraïment per haver-se salvat de negada al Ter, prop de Torroella de Montgrí. Cedia a l’orde l’antiga església del Roser.

Al seu temps eren enllestides les obres del castell-palau de Peralada, on, tanmateix, els seus successors ja no viurien habitualment.

A la seva mort fou succeït pel fill Francesc Jofre I de Rocabertí i de Pacs, vescomte de Rocabertí i primer comte de Peralada, nat de la seva tercera muller, Pràxedes de Pacs.

Rocabertí i de Safortesa -germans-

1 Resposta

Elisenda I, Francesc Dalmau II i Martí Onofre I de Rocabertí i de Safortesa eren fills de Francesc Jofre I de Rocabertí i de Pacs, i germans de Joan Tomàs, de Pràxedis i de Ramon Dalmau I.

Elisenda I de Rocabertí i de Safortesa  (Catalunya, segle XVII – 1672)  Comtessa de Perelada. Es casà amb Ramon de Rocafull-Puixmarín.

Francesc Dalmau II de Rocabertí i de Safortesa  (Catalunya, segle XVI – 1644)  Vescomte de Rocabertí (1634-40). Es féu dominicà el 1640 i adoptà el nom de fra Tomàs.

Martí Onofre I de Rocabertí i de Safortesa  (Catalunya, segle XVII – 1671)  Vescomte de Rocabertí (1663-71), a la mort del seu germà Ramon Dalmau I. Cavaller de Sant Jaume.

Rocabertí i de Safortesa, Ramon Dalmau I de

2 Respostes

(Catalunya, 1621 – Madrid ?, 1663)

Tercer comte de Peralada i vescomte de Rocabertí (1644-63). Fill de Francesc Jofre I de Rocabertí i de Pacs, succeí el seu germà Francesc Dalmau II.

Serví a Itàlia amb més de tres-cents vassalls seus. En esclatar la guerra dels Segadors, es mantingué retirat al seu palau de Peralada. Partidari de Felip IV, participà en la propaganda anticatalana publicant a Saragossa Presagios fatales del mando francés (1646).

Participà després a la conjuració antifrancesa de l’Empordà i contra la ciutat de Cadaqués i hagué d’abandonar el país; passà a Roma i d’allí a la cort de Felip IV.

Escriví unes memòries en defensa del marquès d’Aitona i sobre la família Rocabertí (Madrid, 1651).

El 1645 li fou concedit el títol de marquès d’Anglesola. A la seva mort el vescomtat de Rocabertí passà al seu germà Martí Onofre I.

Rocabertí i de Rocabertí, Onofre Martí I de

3 Respostes

(Catalunya, segle XVI – 1567)

Vescomte de Rocabertí (1512-67). Fill i successor del vescomte Felip Dalmau II de Rocabertí i de Castre-Pinós.

En temps de Carles V i Felip II, cooperà en la defensa del Rosselló contra els francesos, i de la costa rossellonesa contra els pirates barbarescs.

Amb Joan de Boixadors finançà (1544) la construcció de l’església de Betlem de Barcelona.

A la mort del seu parent Llorenç de Rocabertí i de Darnius, baró de Sant Llorenç de la Muga, sense descendència (1562), li fou adjudicada aquesta baronia que havia estat separada de la branca vescomtal el 1483.