(Sant Pere de Vilamajor, Vallès Oriental)
Ermita (999 m alt), al nord del terme, al cim del turó de Sant Elies, contrafort meridional del turó de Pi Novell, dins l’antiga demarcació parroquial de Santa Susanna de Vilamajor.
(Santa Eulàlia de Ronçana, Vallès Oriental)
Església, a l’est del terme, a la plana. Fou més tard sufragània de la parròquia de Santa Justa i Santa Quitèria, de Lliçà de Munt, i últimament de la de Santa Eulàlia de Ronçana.
Existia ja el 1188, i fou destruïda pels terratrèmols del 1425; refeta poc després, es convertí en sufragània, i darrerament en simple capella.
Fou restaurada el 1970 i hom li retornà les perdudes característiques romàniques.
És dita també Sant Cristòfol de les Tempestes.
(Figaró-Montmany, Vallès Oriental)
Antiga església parroquial (653 m alt), a l’entrada del Congost.
Existia ja el 1021 i era sufragània de Sant Esteve de la Garriga; més tard fou independent i passà a ésser propietat del monestir de l’Estany (1139).
El 1553 tenia només els masos Valls i Plans. Ara depèn de la parròquia del Figaró.
La seva església, reformada el 1572, té l’absis romànic.
(Sant Celoni, Vallès Oriental)
Priorat canonical. Filial del monestir de Santa Maria de l’Estany, establert a la primitiva església de la vila, entre els actuals carrers Major i de les Valls. Resten ruïnes de l’absis i part dels murs.
L’església fou donada el 1088 per Guillem Humbert de les Agudes, senyor del lloc, al monestir. En adquirir el lloc els hospitalers sorgiren tensions (1151-85) entre aquests i el bisbe de Barcelona per raó d’haver quedat dins la força, i estigué a punt de desaparèixer.
El 1532 se secularitzà (era aleshores del bisbat de Barcelona) i es convertí en simple benefici; l’església era ja ruïnosa el 1508.
Capella i hotel (880 m alt), al veïnat de Montseny d’Amunt, al vessant meridional del Matagalls, en un petit replà que domina, per l’esquerra, l’alta vall de la Tordera.
(Bigues i Riells, Vallès Oriental)
Església i antiga parròquia, situada al nord-est del poble, al límit amb el terme de l’Ametlla del Vallès, al vessant meridional del Puiggraciós.
Al seu voltant ha estat construïda una urbanització.
És esmentada ja el 1123; havia depès de Sant Pau de Montmany, però el 1135 formava part del feu, després baronia, de Montbui.
(Cànoves i Samalús, Vallès Oriental)
Poble, situat a la zona de contacte entre la depressió vallesana i el massís del Montseny, a la capçalera de la riera de Samalús, afluent per l’esquerra del Congost, on desemboca aigua avall de la Garriga.
El lloc és esmentat ja el 1002. L’església parroquial de Sant Andreu és d’origen romànic, ampliada al segle XVI. Conserva de la primitiva construcció l’absis (posteriorment fortificat) i la base del campanar. Prop seu hi ha la capella de la Salut.
Dins el seu antic terme hi ha diverses i notables masies.
(Arenys de Munt, Maresme / Vallgorguina, Vallès Oriental)
Depressió (368 m alt) de la Serralada Litoral Catalana, que uneix els massissos del Montnegre i del Corredor, en un dels indrets on la serralada és més pròxima a la costa.
És termenal dels dos municipis, hi passa la carretera de Sant Celoni a Arenys de Mar.
Curs d’aigua, afluent esquerrà de la riera de Tenes.
Format per la unió de diversos torrents que davallen del pla de la Garga, dins el terme de Sant Martí de Centelles (Osona), i s’uneix al seu col·lector a Sant Miquel del Fai.
(o Rosanes del Vallès) Gran casal fortificat, antiga domus, al sud de la vila, a la dreta del Congost.
Hom l’ha anomenat castell de Rosanes; els seus senyors prengueren el cognom Rosanes.
Dades dels Països Catalans 