(Nàpols, Itàlia. segle XVI – )
Títol senyorial concedit el 1506 a Alfonso Sanseverino.
Fou concedit de nou el 1534, amb la prèvia confiscació als Sanseverino per rebels, a Ferran de Cardona-Anglesola i de Requesens, comte d’Oliveto.
Passà als seus descendents -cognomenats Fernández de Córdoba-, als Osorio de Moscoso, comtes d’Altamira, i als Ruiz de Bruesta.
(Catalunya, segle XIX – )
Títol concedit el 1875, pel papa Pius IX, a Isidre Sicart i de Torrents (mort a Barcelona el 1929), propietari del castell de Vila-seca de Solcina (Tarragonès), que comprà el 1899 a Antoni de Kies i Muñoz, i nebot de la primera marquesa de Vilanova i la Geltrú.
Continua en la mateixa família.
(Nàpols, Itàlia, segle XVI – )
Títol, concedit a Gonzalo Fernández de Córdoba y de Herrera per Ferran el Catòlic.
Passà als Cardona-Anglesola, ducs de Somma, que es cognomenaren Fernández de Córdoba, als Osorio de Moscoso, comtes d’Altamira, i als Barón.
Els ducs de Sessa i Somma tenien palau a Barcelona, al carrer Ample. Aquest fou conegut com a Palau dels Ducs de Sessa i denominat palau Larrard des que aquesta família l’adquirí el 1799.
(Baix Empordà, segle XIX – segle XX)
Títol concedit el 1891 a Robert Robert i Surís, sobre propietats que tenia a Serra de Daró i Sant Iscle d’Empordà.
El 1928, i a petició d’ell mateix, li fou canviada la denominació per la de marquesat de Serralavega.
(Toses, Ripollès, segle XVIII)
Títol concedit el 1711, pel rei-arxiduc Carles III, a Francesc de Moner i Miret, únic titular, sobre una propietat que posseïa al terme de Freixenet, a la serra de Nevà.
(Catalunya, segle XVII – )
Títol concedit el 1691 a Joan de Sentmenat i de Toralla, senyor de Sentmenat.
La grandesa d’Espanya li fou annexada el 1880 al cinquè titular Joaquim de Sentmenat i de Vilallonga. Continua en la mateixa família.
(Catalunya, segle XVI – )
Títol senyorial concedit el 1599 a Bernat de Boixadors i d’Erill, senyor de Savallà.
La grandesa d’Espanya li fou annexada el 1705 pel rei-arxiduc Carles d’Àustria al seu besnét i cinquè titular, Joan Antoni de Boixadors i de Pinós.
El títol, sense la grandesa, passà als Sureda i als Montaner.
(Catalunya, segle XVII – )
Títol concedit (1653) a Francisco de Orozco-Ribera y Pereira, marquès de La Mortara i d’Olias, senyor de Sarral.
Passà als Osorio, comtes de Grajal, i als Losada.
(Catalunya, segle XVIII – )
Títol concedit el 1709, pel rei-arxiduc Carles III, al general de batalla Josep Camprodon i Santdionis.
El títol passà als Escrivà de Romaní, barons de Beniparrell.
(Cuba, segle XIX – )
Títol concedit el 1875 a Josep Baró i Blanxart, vescomte de Canet de Mar, sobre el seu ingenio sucrer Santa Rita.
Continua en la mateixa família.
Dades dels Països Catalans 