(Palma de Mallorca, 1314 – 1362)
Eclesiàstic dominicà i cardenal. Mestre en teologia. Fou nomenat provincial el 1350. Com a inquisidor general intervingué en diverses causes d’heretgia. El 1356 el papa Innocent IV el féu cardenal.
Escriví diverses obres, com les titulades Romanorum pontificum gesta, De quadruplice jurisdictione Romanae Ecclesiae in regnum utriusque Siciliae, Commentaria de rebus ordinis praedicatorum, Commentaria in Mathaeum i Epistola a Clemente VI scripta.
(València, segle XVIII – segle XIX)
Eclesiàstic. Era doctor en teologia. Ensenyà al seminari de Múrcia. El 1824 era paborde de la seu valenciana.
És autor de les obres De latinitate linguae traendae praeclara et optima ratione (1780), De philosophicis disciplinis generosae juventuti publicorum munerum cupidae, maxime accomodatis (1781), De Phisicae experimentalis proestantia et utilitate (1782) i De sacrae oratoriae dignitate adserenda (1783), així com d’alguns sermons notables.
(Maó, Menorca, 7 setembre 1750 – Palma de Mallorca, 6 març 1808)
Eclesiàstic. Es doctorà en filosofia a Mallorca (1767) i en drets a Avinyó. Residí després a Menorca i a Mallorca (Felanitx i Palma). Fou teòleg consultor del cardenal Antoni Despuig (1796), inquisidor (1807) i canonge de la seu de Mallorca. Fou soci de la Societat d’Amics del País.
Destacat predicador, publicà nombrosos sermons (entre ells el Sermó de la Beata Catalina Tomàs, 1793) i obres religioses en castellà i llatí. En català publicà un Catecisme de la doctrina cristiana (1801), del qual es feren com a mínim onze edicions. És autor també de Reflexiones crítico-apologéticas sobre algunos escritos relativos a la isla de Menorca y a sus naturales.
(València, 1807 – 1875)
Eclesiàstic, historiador i teòleg. Professà al monestir de jerònims d’El Escorial (1825), d’on fou mestre de cerimònies, professor de grec i segon bibliotecari; fou també confessor de Ferran VII de Borbó.
Després de l’exclaustració (1835) continuà al servei d’El Escorial, d’on Isabel II de Borbó el féu primer bibliotecari (1847). Després fou canonge i professor del seminari de Badajoz (1852), arxipreste d’Astorga i ardiaca de València (1867).
Traduí del llatí El movimiento de España o sea historia … de las Comunidades de Castilla de Juan Maldonado (1840), i és autor de diversos treballs sobre El Escorial (1849-59) i d’un catàleg dels seus manuscrits, inèdit.
(Palma de Mallorca, 22 juliol 1750 – 13 març 1823)
Eclesiàstic. Doctor en teologia, fou cronista general de Mallorca.
Publicà nombroses obres de circumstàncies en vers, sermons i poesies religioses, tot en castellà. Deixà inèdita una Historia del reino de Mallorca.
(Vinçà, Conflent, 1805 – Perpinyà, 1872)
Teòleg. Estudià al seminari de Perpinyà, on s’ordenà el 1828. Professor d’ètica i moral fins al 1855. Des del 1841 era canonge de Perpinyà i vicari general honorari de la diòcesi el 1857.
És autor de quatre obres importants, en francès, sobre teologia i apologètica, impreses entre el 1849 i el 1867. La més popular fou el Dictionnaire de théologie morale (1857), molt estesa per França.
La seva doctrina es troba sobretot condensada en els quatre volums de Les conferences thélogiques, dogmatiques et morales (1867).
(País Valencià, segle XV)
Teòleg. La seva obra respon al corrent ascètic de la literatura de l’escola valenciana.
El 1440 va escriure un Memorial de la fe cristiana, basat en les Epístoles i en les obres de sant Agustí, de Ricard de Sant Víctor i de sant Tomàs.
(Aiora, Vall de Cofrents, 1408 – València, 3 agost 1490)
Eclesiàstic i teòleg. Professà al convent augustinià de València (1436) i fou elegit provincial de l’orde i prior de València el 1455. Professor de cànons i del mestre de sentències a la universitat valenciana fins el 1479.
El 1468 fou elegit bisbe auxiliar del cardenal Roderic de Borja, i per absència d’aquest, en ésser elegit papa, des del 1480 s’encarregà del govern de la diòcesi de València i de la de Cartagena. Ferran II el Catòlic el nomenà inquisidor general del Regne de València.
És autor de vuit obres llatines sobre els psalms, el Càntic dels Càntics i càntics evangèlics i d’un tractat apologètic contra els jueus, que foren editats entre el 1484 i el 1486 i algun reeditat a París el 1512.
Morí amb fama de santedat. El 1550 Tomàs de Villanueva li féu construir un sepulcre a l’església del convent de Sant Agustí de València i el 1610 Juan de Ribera autoritzà el seu procés de beatificació.
(València, vers 1480 – 1549)
Teòleg. Ingressà al convent mercedari de València i completà estudis a Salamanca. El 1526 anà a Tunis en una expedició que redimí 234 captius. Des del 1536 fou comanador perpetu del convent de València i després provincial i vicari general de l’orde.
Ensenyà teologia a la Universitat de València i més tard al col·legi universitari de Gandia, on tingué com a deixeble Francesc de Borja i d’Aragó.
Autor de comentaris en llatí sobre Tomàs d’Aquino (1525, 1548) i d’altres obres i opuscles, alguns inèdits, és considerat com un dels precursors del molinisme.
(Gandia ?, Safor, segle XVI – després 1556)
Erasmista i apologista catòlic. És autor de les obres apologètiques Antialcorán (1596) i Diálogos cristianos contra la secta mahomética y la pertinencia de los judíos, i d’una Historia de las cosas de Italia desde el año 1521 hasta 1530.
Dades dels Països Catalans 