(Esporles, Mallorca Tramuntana)
(pop: ermita Ferrana; ant: el Carmel) Santuari (Mare de Déu del Carme), als vessants septentrionals de la serra des Ram.
Fou fundat el 1890 pels terciaris carmelitans de Santa Catalina com a centre de vida eremítica. Des de l’any 1926 depèn del sector d’Esporles (el qual li donà el nom), i fa les funcions de santuari.
Veure> les Ares (santuari).
Poble, situat a l’est del cap del municipi; l’església parroquial (Santa Maria de les Grades) és romànica, d’una nau i amb arcuacions llombardes, i conserva un retaule gòtic de Jaume Forner (1527), una mica mutilat.
Damunt el poble hi ha l’antic priorat de Marcèvol, dedicat a santa Maria; el 1128 el bisbe d’Elna donà l’església de Santa Maria als canonges del Sant Sepulcre, que hi fundaren un priorat abans del 1142, dependent del de Santa Anna de Barcelona. Vers el 1370 hom fortificà amb una gran muralla la casa i les dependències dels canonges, pròximes a la gran església de tres naus. El 1381 li fou unit l’hospital d’Illa.
Era en plena decadència a mitjan segle XV, i s’uní, successivament, a Santa Maria de la Real de Perpinyà (1466) i a la comunitat de preveres de Vinçà (1476). En aquest temps foren refetes les voltes de l’església.
N’ha desaparegut una absidiola, i la major és inutilitzada; la de migdia té restes d’una decoració mural romànica, amb un pantocràtor sobre fons d’estrelles. L’església és d’aparell regular, molt ben tallat, i els absis tenen una decoració d’arcuacions sobre una línia de mènsules. És notable la portalada, de marbre blanc i rosat.
Modernament s’hi ha instal·lat una comunitat laica, que té cura de la restauració de l’església (declarada monument nacional) i les dependències priorals.
(Castelló de la Plana, Plana Alta)
Santuari del terme, situat uns 5 km al nord-est de la ciutat, en un turó de l’extrem meridional de les serretes de la Magdalena, a l’inici de les muntanyes del desert de les Palmes.
Al collet de la Magdalena hi ha restes d’un probable poblat ibèric i ruïnes d’un castell anterior a la conquesta de Jaume I, considerat tradicionalment el nucli originari de Castelló de la Plana, que fou abandonat a mitjan segle XIII, fet commemorat a la festa de la Magdalena.
Santuari, al castell de la Mola.
Veure> Orito (caseria, santuari i banys).
(Escorca, Mallorca Tramuntana)
Santuari (525 m alt) de la Mare de Déu de Lluc, situat en un replà de la serra de Tramuntana.
Deixant de banda la llegenda de la meravellosa troballa del monjo i el pastor, el seu origen es remunta a mitjan segle XIII. La primitiva i humil església aviat atragué un gran nombre de pelegrins, i el senyor del lloc, Bernat Sacoma, cedí, el 1322, tota la terra necessària per a fer-hi un alberg o una porxada per a utilitat dels pelegrins.
El 1343 Pere III el Cerimoniós féu convertir la vella casa de l’alqueria de Lluc en habitació d’un sacerdot i d’un donat. Més endavant s’eixamplà l’església primitiva, i a la fi del segle XIV l’aspre camí de Caimari a Lluc fou embellit amb set monuments als Set Goigs de Nostra Senyora.
A mitjan segle XV era obrer del santuari Tomàs Tomàs, el qual es proposà d’augmentar-ne al màxim el prestigi. Sol·licità que la parròquia, fins aleshores radicada a la solitària església de Sant Pere d’Escorca, fos traslladada a Lluc, i ho aconseguí, i fundà una col·legiata (comprà l’alqueria per dotar-la), que fou aprovada per Calixt III el 1456. Era formada per membres del clericat secular mallorquí, els quals havien de viure en comunitat sota l’obediència a un prior, i s’anomenaren canonges de la regla de sant Pere. Amb aquesta institució, el santuari prengué una gran volada.
El prior Gabriel Vaquer redactà, el 1531, uns nous estatuts, que foren aprovats per Climent VII, i fundà l’Escolania dels Nins Blauets perquè cantessin cada dia la missa matinal; en aquesta època fou fundada també la confraria de la Mare de Déu de Lluc, que s’estengué per tots els pobles de Mallorca i per les illes de Menorca i d’Eivissa i arribà a establir-se a l’església del Pilar de València.
El 1622 s’inicià l’església actual, projectada per Jaume Blanquer, que no fou enllestida fins el 1684. El 1685 el militar Pere Antoni Ferragut féu donació al santuari de dues possessions pròximes (Menut i Binifaldó).
El santuari arribà a l’apogeu el 1884, quan el bisbe Mateu Jaume, en nom de Lleó XIII, coronà la imatge davant 12.000 persones i la Mare de Déu de Lluc fou proclamada reina i patrona de Mallorca. El 1891 els antics col·legials foren substituïts pels pares missioners dels Sagrats Cors, els quals, des d’aleshores, han procurat constantment la millora del santuari.
El 1897 foren expropiats per l’estat els béns del santuari, que foren tornats, en part, el 1903 i el 1922. El 1939 fou restaurada la confraria de la Mare de Déu, que havia decaigut des del començament del segle XIX.
La imatge de la Mare de Déu, dreta, amb el nen als braços, és obra dels segles XIV-XV (és esmentada el 1417); té una alçada de 61 cm, i és de pedra fina; des de sempre té el color negre. Fou restaurada a la fi del segle XIX.
Enllaç web: Santuari de Lluc
Poble, al nord-oest de la vila. El santuari de la Mare de Déu del Llosar fou bastit al segle XVI (acabat el 1577), sobre un ermitatge anterior, i fou modificat posteriorment, amb edificis annexos (hostatgeria i casa dels ermitans).
Conserva un notable retaule gòtic de Valentí Montoliu (segle XV), i hom hi venera una imatge de marbre, gòtica (segons la llegenda, una marededéu trobada).
(Castelló de la Plana, Plana Alta)
Santuari (la Mare de Déu del Lledó), situat al nord-est de la ciutat, a la qual l’uneix un passeig. L’actual edifici (1724-31) és un espaiós exemplar barroc, al costat del qual hi ha una residència porxada per a hostes, on resideixen els ermitans.
Hi havia hagut al mateix indret un primitiu ermitatge del 1366, reedificat el 1572.
La imatge, segons la tradició, és una marededéu trobada. És de dimensions molt reduïdes, i hom la venera dins un reliquiari col·locat al pit d’una imatge més grossa. És la patrona de Castelló.
Veure> l’Artiga de Lin (despoblat i santuari).
Dades dels Països Catalans 