(Espolla, Alt Empordà)
(o d’Esprac) Església romànica de volta apuntada, situada prop de l’Orlina.
Era una cel·la monàstica que l’any 844 pertanyia al monestir de Sant Quirc de Colera. Des del 947 consta entre les possessions de Sant Pere de Rodes, i el 1091 la seva possessió era discutida entre l’abat de Banyoles i el de Rodes.
Des del segle XIV és esmentada com a església parroquial de provisió del capítol de Girona.
(Catalunya, segle XI)
Escultor romànic anònim.
Autor de la llinda de Sant Genís de Fontanes (1021), d’un finestral de Sant Andreu de Sureda (Rosselló) i d’una part de la decoració de Sant Pere de Rodes (Alt Empordà).
És un dels principals mestres del primer romànic.
(Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental)
(pop: Sant Feliuet) Església, al nord del terme, al camí de Granera. L’edifici és romànic.
S’hi venera una imatge en relleu de la Mare de Déu de l’Ajuda (desapareguda el 1936, fou reposada el 1954).
(les Llosses, Ripollès)
Església i antiga parròquia, fins el 1974 del terme de Viladonja, situada a sud-oest del terme, prop del de Sant Jaume de Frontanyà.
El 1097 fou cedida pel comte Bernat III de Besalú al monestir de Ripoll, del qual depengué sempre. Esdevingué sufragània de la parròquia de Viladonja i modernament de la de Matamala.
L’edifici, romànic (segle XII), és veí de l’antiga casa de la Riba.
(Castellet i la Gornal, Alt Penedès)
Església romànica, coneguda amb el nom de molí de cal Llopard, situada a la dreta del riu de Foix, vora les Masuques.
Fou possessió del monestir de Sant Cugat del Vallès, i el 1168 fou adquirida per la seu de Barcelona.
Era l’antiga parròquia del terme de Castellet, per això el castell de Castellet és conegut també com a castell de Sant Esteve.
Masia, situada en una carena espadada de 811 m alt, dins la parròquia i al nord de Su.
Té adossada una església romànica de la fi del segle XII, que es conserva molt deformada per afegits posteriors.
(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental)
Nom modern de l’antiga església de Santa Maria de Gausac, (on era venerada la Mare de Déu del Bosc, que donà igualment nom a l’església).
És una església romànica del segle X, amb reformes i ampliacions els segles XII, XVI i XVII, és de planta circular, i formà part d’una residència de repòs dels abats de Sant Cugat.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà)
Nom amb que és conegut el porxo de triple arcada, amb una elegant galeria sobreposada, a manera de trifori, que precedeix la gran nau del temple romànic del monestir de Sant Feliu de Guíxols.
És una obra pre-romànica, segurament de vers el 970, que degué precedir el temple pre-romànic del monestir (segurament de planta basilical) anterior a l’actual.
Fou restaurada el 1931 sota la direcció dels Amics de l’Art Vell.
(Catalunya, segle XII)
Hipotètic pintor romànic anònim. Deixà, a l’església de Sant Quirze de Pedret, prop de Berga, el seu cicle més important de pintures; la seva activitat s’estén des del Berguedà fins a l’església de Tredòs, a la Vall d’Aran, passant per Escaló i Esterri d’Àneu.
Es caracteritza per la brillant gamma de colors que utilitza, la rapidesa del cop de pinzell, l’expressió i la vivacitat dels rostres de les seves figures.
Aquest artista, juntament amb els mestres de Taüll i de la Seu d’Urgell, és el més important de la pintura romànica catalana del segle XII. És palesa la seva influència a Santa Eulàlia d’Estaon, a Sorpe, Argolell i Orcau i, d’una forma menys acusada, a Esterri de Cardós i a Andorra.
(Pallars Jussà, segle XII)
Pintor romànic anònim. Actiu a mitjan segle a l’església de Santa Maria de Mur.
No es conserven les pintures dels absis laterals; les del central, avui al Museu de Boston, representen el Pantocràtor, el Tetramorf, uns versos del Carmen Paschale, un apostolat i escenes de la vida de la Verge.
D’una notable qualitat tècnica i d’una complida gamma cromàtica, pertanyen al corrent bizantí amb influències franceses.
Dades dels Països Catalans 