(Barcelona, segle XV – vers 1460)
Mestre de l’Escola Lul·liana de Barcelona. Clergue, fou rector a Solsona.
El 1431 intervingué en la transformació de l’escola lul·liana palatina, creada per Joan I, en una institució autònoma dotada amb patrimoni i rendes pròpies, de la qual fou el primer rector.
Ho féu possible el testament de la noble dama Joana Margarida Safont, pel qual deixava a l’escola els seus béns, entre els quals la seva casa, un hort i la seva biblioteca de manuscrits lul·lians.
(Oristà, Osona, 1851 – Barcelona, 1919)
Autor d’obres de medicina. Estudià al seminari de Vic, on s’ordenà el 1876. Es dedicà des de jove a l’estudi de la medicina.
El 1884 entrà a la congregació claretiana. Fou infermer del col·legi de Cervera i tingué diversos càrrecs dintre la congregació.
Es dedicà a les missions populars i practicà sempre la medicina pels llocs on predicava.
És autor de tractats de divulgació, com Notas terapéuticas o Recetario práctico (1811), Instrucciones a los enfermos (1908), La medicina a domicilio (1909), i d’una obra de tipus més científic, Fitografía aplicada a la terapéutica (1916), impresos a Barcelona.
(Catalunya, segle XVI – Ceret, Vallespir, 1642)
Religiós caputxí. El 1612 vestí l’hàbit caputxí. Fou un orador eloqüent.
Per dues vegades havia de ser provincial de Catalunya, la primera el 1632.
És autor del Libro segundo de las fundaciones de los conventos de esta provincia (1612-34).
(Catalunya, 1741 – 1810)
Religiós caputxí. Entrà a l’orde el 1756.
Fou professor de filosofia i predicador eminent. A la seva mort es produí a Barcelona una gran manifestació de dol.
El 1815 fou iniciat el seu procés de beatificació.
(Catalunya, 1590 – Barcelona, 1651)
Religiós caputxí. Entrà a l’orde en 1607.
L’any 1636 fou elegit per primera vegada provincial dels caputxins de Catalunya. Ho havia de ser encara dues vegades més.
Fou conseller i col·laborador de Pau Claris.
(Catalunya, segle XIV – Barcelona, 25 maig 1364)
Religiosa clarissa. Des del 1336 fou abadessa -la segona- del monestir de Pedralbes, fundat per la reina Elisenda de Montcada, que era tia seva.
Durant el seu abadiat, i en gran part pel fet de residir-hi aleshores Elisenda, el monestir adquirí un gran prestigi.
(Maó, Menorca, 14 octubre 1567 – Ripoll, Ripollès, 8 agost 1627)
Monjo benedictí, fundador i abat. Professà al monestir de Montserrat el 1586.
Després de tenir diversos càrrecs, fou tramès per Felip II al Perú per a fundar-hi el primer monestir benedictí, el priorat de Santa María de los Reyes.
De tornada a Montserrat escriví una Historia de la Orden de San Benito en la India, que dedicà al rei.
El 1612 fou nomenat abat de Sant Pere de la Portella (Berguedà). El 1617 obtingué la unió de la Portella i del priorat de Sant Pau del Camp, on traslladà la seva residència. L’abandonament de la Portella fou causa que els jurats de la baronia de la Portella li posessin un llarg plet, que se solucionà arran del seu trasllat a Ripoll el 1621.
Es remarcà pel seu caràcter autoritari, però eficient a la vegada. Ajudà molt els seus, i obtingué per al seu germà Marc, un mercader enriquit, el títol de cavaller.
(Lleida, segle XV – Còrdova, Andalusia, 1476)
Dominicà, venerat per l’orde com a beat. Professà al convent de Lleida, d’on fou professor de la universitat.
Fou elegit tercer vicari provincial dels dominicans observants i gràcies a l’ajut de Joan II aconseguí d’introduir la reforma dominicana al regne de València, on fundà el 1473 el convent de Corpus Christi de Llutxent (Vall d’Albaida), del qual fou el primer prior. Més tard fundà el convent de Sant Onofre, extramurs de València. Predicà a València, a Oriola i, finalment, a Andalusia.
S’establí a Còrdova, on fundà la primera confraria del Roser de la regió; hi morí i fou enterrat a l’església del convent de Sant Pau.
El 1477 es féu una enquesta sobre la seva vida i començà a ésser venerat sense procés formal de beatificació. El seu culte passà més tard al convent de Lleida.
(Catalunya, 1577 – Mataró, Maresme, 1630)
Religiós caputxí. Ingressà a l’orde el 1616.
Abans de professar fou, durant catorze anys, catedràtic d’eloqüència a la Universitat de Barcelona.
A part d’alguns escrits de la seva època universitària, publicà el 1619 unes Cartes familiars i un Compendio del arte de retórica.
Veure> Filomena de Santa Coloma (monja mínima catalana, 1841-68).
Dades dels Països Catalans 