Arxiu d'etiquetes: religiosos/es

Sunifred Llobet

(Olèrdola ?, Alt Penedès, segle X – Roma, Itàlia, vers 977)

Ardiaca, científic i astrònom. Originari potser d’una família ben establerta al Penedès, al Vallès i entorn de Barcelona, era parent, sembla, del bisbe Vives i en tot cas oncle del bisbe Deodat, ambdós de Barcelona. Se’l troba actiu com a canonge i ardiaca de la seu de Barcelona des del 973 al 997. Sunifred era home de confiança del comte Borrell II.

Els seus estudis d’astronomia li donaren un cert renom europeu, fins al punt que Gerbert, el futur papa Silvestre II, que potser l’havia tingut com a mestre, li demanava el 984 una obra d’astrologia traduïda per ell de l’àrab.

De fet li han estat atribuïdes algunes traduccions i adaptacions de tractats àrabs sobre la construcció i l’ús de l’astrolabi esfèric i planisfèric, i és probable que sigui obra seva l’astrolabi de la col·lecció Destombes, de París, construït a Barcelona cap al darrer quart del segle X.

Projectà un pelegrinatge a Roma, del qual no se sap si retornà en vida.

Studia Monastica

(Montserrat, Bages, 1959 – )

Revista semestral d’investigació del monaquisme, d’àmbit internacional, publicada per l’abadia de Montserrat.

Fou fundada per Benet Colombàs i Llull, monjo de Montserrat, que la dirigí fins al 1969.

Té un consell de redacció internacional i admet articles en les principals llengües cultes.

Soler, Anna de Santa Sabina

(Calella, Maresme, 1835 – Vic, Osona, 1896)

Religiosa carmelitana descalça.

Ingressà a la congregació fundada per santa Joaquima Vedruna el 1856. Hi tingué càrrecs importants i fou elegida tercera superiora general el 1891. S’esforçà a augmentar la congregació i fundà diverses cases noves.

Morí amb fama de santedat, i el 1940 s’introduí a Roma la seva causa de beatificació.

Solà i Farrell, Maties

(Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 11 agost 1884 – Barcelona, 27 agost 1973)

Religiós caputxí i bisbe titular de Colofó.

Entrà als caputxins de Barcelona el 1898 i se n’anà tot just ordenat a les missions de Nicaragua, on fou vicari apostòlic de Bluefields. El 1931 fou consagrat bisbe titular de Colofó (diòcesi de l’Àsia Menor, de la metròpolis d’Efes).

Havent retornat a Catalunya, residí darrerament a Barcelona, on esdevingué popular per la seva participació en múltiples actes de la vida ciutadana.

Societat Catalana d’Estudis Litúrgics

(Catalunya, 30 juny 1969 – )

(SCEL)  Filial de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, creada per a la promoció dels estudis sobre litúrgia.

El seu primer president fou Josep Vives, i M. Coll i Alentorn el delegat de l’Institut.

Ha publicat diversos treballs d’investigació des del 1977.

Enllaç web: Societat Catalana d’Estudis Litúrgics

Sieni de Barcelona, Ciril

(Barcelona, 1730 – Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1809)

Religiós caputxí. Entrà a l’orde el 1748.

El 1772 fou enviat de missioner a Louisiana (Amèrica del Nord). Fou elegit bisbe de Ticàlia el 1784. En ésser desmembrada la diòcesi seria coadjutor de la de Sant Cristòfol a Cuba.

Sevilla i Albert, Salvador

(Monòver, Vinalopó Mitjà, 1902 – Sabadell, Vallès Occidental, 1981)

Pastor episcopalià. Com a laic col·laborà en diverses tasques a la parròquia de València.

Fou ordenat de diaca i prevere (1951) i exercí el seu ministeri a l’Església del Crist, de Sabadell (1953-68).

Presidí durant uns quants anys l’Església Espanyola Reformada Episcopal, d’obediència anglicana.

Serafí, Àngela Margarida *

Nom de casada amb que també fou coneguda la fundadora catalana Àngela Margarida Prat (1543-1608).

Senjust, Galderic *

Veure>  Galderic Sentjust-Pagès i de Paixau  (religiós austriacista català, 1657-segle XVIII).

Selomó ben Abraham ibn Adret

(Barcelona, 1235 – 1310)

Rabí i talmudista. Gaudí d’una gran autoritat a la seva època. Influït segurament per la seva família aristocràtica i per la bona posició que ocupava en la comunitat, tenia una concepció oligàrquica del govern de les aljames.

Les nombroses consultes de caràcter religiós i legal que li plantejaren les aljames de tota la Península i d’Occitània li donaren ocasió per a 3.000 tesubot o responsa, que són un testimoni de la vida de les comunitat jueves de la seva època.

A instàncies d’Abba Mari ben Mose ben Yosef dirigí una reacció pietista contra els cercles racionalistes i al·legoristes d’Occitània. La polèmica durà del 1303 al 1305, i s’acabà per la prohibició d’estudiar obres filosòfiques i cinetífiques gregues als menors de vint-i-cinc anys, i la condemna dels al·legoristes.