(València, 1876 – febrer 1936)
Polític. Germà de Francesc. Afiliat al partit conservador, fou elegit regidor i després alcalde de València (1909).
Tornà a exercir aquest càrrec des de la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera fins a l’adveniment de la II República. Aleshores es retirà de la política.
(Hellín, Castella, 1670 – 1760)
Jurista i polític. Estudià a València i a Salamanca. El 1707, en caure València en mans de Felip V de Borbó, hi fou enviat en qualitat de jutge de confiscacions, per tal d’establir-hi un govern igual al de Castella.
Intervingué en la reconstrucció de Xàtiva -amb el nom de San Felipe-, i aplicà els principis regalistes en les confiscacions, fet pel qual l’arquebisbe de València, Antoni de Cardona-Borja i de Sotomayor, l’excomunicà, cosa que provocà un Manifiesto de Macanaz com a rèplica.
(les Coves de Vinromà, Plana Alta, 17 octubre 1888 – València, 5 gener 1943)
Periodista i polític. Afiliat primerament al partit tradicionalista, durant la II República fundà la Dreta Regional Valenciana, partit regionalista moderat. L’any 1935 fou ministre de Comunicacions.
Va ésser col·laborador d'”El Guerrillero” (1907-11) i director del “Diario de Valencia” (1912).
Fou el pare del director de cinema Lluís Lúcia i Mingarro.
(el Poblenou de Benitatxell, Marina Alta, 1859 – Alboraia, Horta, 1917)
Periodista i polític. Participà en la tercera guerra carlina, a favor de Carles VII.
Després d’un breu exili a França, retornà a València, on col·laborà a “El Tradicional” (1888-89) i “La Lealtad” (1885-87), comprà “El Centro” (1892) i fundà “La Lucha” (1892).
Ocupà diversos càrrecs municipals.
(València, 18 novembre 1841 – 28 juny 1906)
Polític. Germà de Vicent. Afiliat al partit democràtic, prengué part en la Revolució del 1868; fou diputat en diverses ocasions i ocupà la sots-secretaria de Finances (1873 i 1883). Va ingressar al partit liberal i figurà entre els elements lliurecanvistes.
Fou nomenat ministre d’Hisenda (1886 i 1887) i després, successivament, de Governació (1893) i de Gràcia i Justícia (1890, 1902 i 1905).
(Villena, Alt Vinalopó, 15 agost 1798 – Madrid, 14 novembre 1855)
Polític liberal progressista. Tinent de la milícia nacional (1822), s’exilià el 1823 a Montpeller.
Diputat l’any 1834, fou encarregat de respondre al discurs de la corona i s’hi oposà en defensar els drets individuals i la independència del poder judicial.
Ministre de Governació (1836), president de les corts espanyoles (1837) i alcalde de Madrid (1840), fou nomenat president del Govern després del derrocament d’Espartero (1843).
Veure> Mateu Lluís Simon i Delitala (jurista, polític i bibliòfil alguerès, 1761-1816).
(Perpinyà, 2 desembre 1752 – París, França, 25 maig 1794)
Polític. Adherit a la Revolució francesa des dels primers moments, fou procurador-síndic del departament dels Pirineus Orientals (1790-91) i membre de l’Assemblea Legislativa (1791-92), on destacà entre els girondins.
Elegit maire de Perpinyà (1792), deixà el càrrec per tornar a la procuradoria, des de la qual organitzà la resistència contra Carles IV de Borbó.
Morí abans d’ésser empresonat per moderat.
(Alberic, Ribera Alta, 29 juliol 1754 – 22 abril 1820)
Advocat i polític. Durant molts anys dugué un plet per sostreure la vila d’Alberic de la senyoria del duc de l’Infantado.
Fou diputat de la vila esmentada a les corts de Cadis (1810-12). Hi mostrà gran competència sobre les qüestions jurídiques. Inicià el debat sobre els senyorius el 23 d’abril de 1811, amb un discurs contundent i molt sentit per l’experiència personal que tenia sobre aquests afers.
(la Vila Joiosa, Marina Baixa, segle XIX – 1926)
Polític i periodista. Fundà a la seva vila natal el setmanari polític “La Marina”. Col·laborà a d’altres publicacions periodístiques, com “El Graduador de Alicante” i “La Correspondencia de Valencia”.
Fou diputat provincial en diverses ocasions, així com governador civil de les províncies de Pontevedra i de Jaén.
Dades dels Països Catalans 