(Pinós, Solsonès)
Poble (573 m alt), a l’est del terme, a l’esquerra de la riera de Vallmanya, afluent, per la dreta, de la riera de Salo.
El nucli urbà, el més gran del municipi, és centrat per l’església parroquial (Sant Pere), de la qual depèn la de Salo.
El lloc és esmentat el 1021; el castell de Vallmanya ho és el 1277 com a possessió dels Pinós.
(Tordera, Maresme)
Poble, al sector oriental del massís del Montnegre, a la capçalera de la riera de Vallmanya, afluent, per la dreta, de la Tordera, aigua avall de la vila.
La seva església parroquial (Sant Miquel) depèn de la d’Hortsavinyà, municipi del qual depengué fins al primer quart del segle XX.
(Alcarràs, Segrià)
Llogaret i antic terme, a l’extrem occidental del terme, a ponent de la serra del Coscollar. Es tracta d’una extensa propietat (inicialment 3.500 ha) regada pel canal d’Aragó i Catalunya (canal de Vallmanya), amb desguassos vers el Cinca; els conreus són principalment cereals i arbres fruiters. Hom cria bestiar boví, oví i porcí; ha desaparegut la tradicional apicultura.
Presideix el nucli l’antiga casa senyorial (edifici del segle XVII, recentment restaurat); a poca distància hi ha la casa dels caçadors. En un turó immediat hom trobà ceràmica romana i, a prop, sepultures megalítiques.
El segle XV el terme constituïa una senyoria dels Santcliment d’Alcarràs, que en 1432-52 pugnaren a mà armada contra el capítol de Lleida. Després passà a ésser propietat del monestir de Poblet, que el vengué al començament del segle XIX a la família de naviliers asturians Mier-Chaves; l’adquirí el segle XIX el polític i arquitecte lleidatà Agapit Lamarca, sogre de Francesc Macià.
La major part de la propietat (que no enclou les cases) ha estat expropiada el 1968 pel Instituto Nacional de Colonización.
(Artesa de Segre, Noguera)
Poble, fins al 1966 del terme d’Anya, situat a la dreta de la riera de Vall-llebrera o de Seguers (afluent, per la dreta, del Segre), al peu de la muntanya de Sant Ermengol.
De la seva església parroquial (Sant Ponç) depèn Vall-llebrerola.
El lloc fou donat el 1054 per Arnau Mir a la veïna canònica de Montmagastre.
(Sant Vicenç de Castellet, Bages)
Poble de cases escampades, a llevant del municipi, en una estreta vall (225 m alt) afaiçonada per la riera de Vallhonesta, afluent de l’esquerra del Llobregat.
És notable l’església romànica (segles XI-XIII), dedicada a sant Pere, amb un esvelt campanar d’espadanya de dos pisos. Fins a la fi del segle XIX fou sufragània de Castellbell; ara ho és de Sant Vicenç de Castellet.
(Peralada, Alt Empordà)
(o Vallguarner) Poble, a l’antic terme de Vilanova de la Muga, situat a 2 km del cap del municipi.
El llinatge Vallgornera (després marquesos de Vallgornera), esmentat ja al segle IX, tingué en feu el castell de Vallgornera, que havia format part del comtat d’Empúries.
En resta un gran casal amb dues torres de defensa.
(Vilobí del Penedès, Alt Penedès)
Poble, al sud-est del terme, a la dreta de la riera de les Graus, centrat en la casa de la Sala de Vallformosa i en l’església parroquial de Santa Maria de Vallformosa.
El lloc és esmentat ja l’any 977; en depengué la quadra de Vilobí (malgrat que la capitalitat municipal és en aquest poble, la parròquia ha conservat l’antiga denominació).
(Rajadell, Bages)
Poble, al vessant del migdia de la serra del Coll, divisòria d’aigües de les rieres de Castellfollit i de Rajadell.
La vil·la de Vallformosa és documentada en un butlla del 978. L’església de Sant Salvador, annexa a l’actual mas Servitge, fou una de les set filials de la seu de Manresa, d’ençà del segle XI.
Nom adoptat el 1937 per al municipi de Sant Esteve de Palautordera.
(Llançà, Alt Empordà)
(ant: Vallmala) Poble, situat al sud-oest del terme, a la vora de la riera de la Valleta, que neix dins el terme de Rabós d’Empordà (serra de la Balmeta, als vessants meridionals de l’Albera) i desguassa directament a la mar al Port de Llançà.
L’església de Sant Silvestre de la Valleta havia estat possessió del monestir de Banyoles.
