(Ivars d’Urgell, Pla d’Urgell)
Antic terme, al nord de la vila. Formà un sol terme amb Montalé.
Montsuar
1 Resposta
Arxiu d'etiquetes: Pla d’Urgell
Montargull -Urgell/Pla d’Urgell-
(Anglesola, Urgell / Barbens, Pla d’Urgell)
Antic terme, esmentat ja el segle XIV, situat entre els dos municipis.
Margalef -Pla d’Urgell-
Caseria i antic terme, situada al sector occidental del terme.
Hospitalet, l’ -Pla d’Urgell-
Partida; hi havia el monestir de Sant Nicolau de l’Hospitalet.
Horta, l’ -Pla d’Urgell-
(Ivars d’Urgell, Pla d’Urgell)
Santuari (la Mare de Déu de l’Horta), al nord del poble, a l’antic terme de Montalé i Montsuar.
Vallverd -Pla d’Urgell-
(Ivars d’Urgell, Pla d’Urgell)
Poble (248 m alt), al sector occidental del terme, al nord de l’antic estany d’Ivars.
De la seva església parroquial (Sant Miquel) depenen els llogarets de la Cendrosa i de Bellestar (Noguera).
Urgell, pla d’
(Pla d’Urgell / Urgell)
Extensa plana de la Depressió Central Catalana, format per les dues comarques i part de les de Noguera, Garrigues i Segrià, a llevant del Segre (que en constitueix el límit occidental, entre Balaguer i Lleida).
El límit septentrional són les serres de Bellmunt i d’Almenara, que la separen de la ribera de Sió. A l’est i al sud aquesta plana arriba fins a l’arc de terres més altes de la Segarra i de les Garrigues, amb l’accepció tradicional de les quals es contraposa.
Així, només el sector de la comarca administrativa de l’Urgell, a l’oest de Tàrrega -que en resta exclosa-, al sud de la serra d’Almenara i al nord de Maldà, forma part del pla d’Urgell, al qual pertanyen, però, també el sector septentrional de la comarca de les Garrigues (amb les Borges, Juneda, Puiggròs i Arbeca), el sector sud-oriental de la comarca de la Noguera (amb Bellcaire d’Urgell, Bellmunt d’Urgell, Penelles, Vallfogona i Térmens) i el més oriental de la comarca del Segrià (amb Vilanova de la Barca, Alcoletge i els Alamús).
La gran coincidència d’aquest territori amb l’àrea regada pel canal d’Urgell al sud de les serres de Bellmunt i d’Almenara ha fet que sovint hom hi inclogui també altres termes regats, com Puigverd de Lleida, Artesa de Lleida i Albatàrrec, del Segrià; d’altra banda, per aquestes raons, hom n’exclou actualment Vilagrassa, Sant Martí de Maldà i Belianes. Abans de la construcció del canal era una terra deserta, dedicada fonamentalment al pasturatge.
Encara que amb una extensió més reduïda, a l’alta edat mitjana hom coneixia el pla d’Urgell amb el nom de plana de Mascançà; Linyola n’era el centre al segle XI.
Urgell, canal d’
(Catalunya)
Canal derivat del Segre, que rega terres de la Noguera, l’Urgell, les Garrigues, el Segrià i el Pla d’Urgell. Neix a la Noguera, aigües avall de Ponts, i s’estén vers el sud amb curs irregulars, dibuixant un arc convex que aproximadament encercla la Plana d’Urgell: travessant, doncs, la comarca d’Urgell, fins a desguassar al mateix riu, aigües amunt del Set, al Segrià.
Té 145 km de llarg, i 77 més el canal auxiliar d’Urgell, construït el 1932 (el principal s’havia acabat el 1865), paral·lel al Segre i que en deriva aigua després que ha rebut la Noguera Pallaresa.
Tots dos, amb les sèquies corresponents (entre les quals no es pot comptar la de Fontanet, propera al riu i que de l’edat mitjana ençà rega l’horta de Lleida), reguen gran part de les terres de la Depressió Central Catalana.
Torregrossa, comtat de
(Catalunya, segle XIX)
Títol concedit el 1871 per Amadeu I a Jaume Nuet i Minguell, únic titular.
Sant Nicolau de l’Hospitalet
(Fondarella, Pla d’Urgell)
(o de Fondarella) Antic monestir premonstratès, situat prop de la població, a la partida de l’Hospitalet.
El 1220 Guillem d’Anglesola fundà un hospital en honor de sant Nicolau, prop del camí ral d’Aragó. El 1224 aquest hospital fou lliurat pels seus fundadors al monestir de canonges premonstratencs de Bellpuig de les Avellanes; aquest hi establí una comunitat de canonges que arribà a 9 religiosos el 1231 i era regida per un abat. El 1250 era regida per un prior, i conservà aquesta categoria fins el 1505.
Durant el segle XIII tenia 8 religiosos, que disminuïren a dos o tres a partir del 1350. El 1510 es mantenia el seu caràcter d’hospital, però era regit només per un sacerdot secular, en provisió de comenda, sense traces de tipus monàstic.
L’última vegada que se cita l’església i comenda de Sant Nicolau és el 1592. El 1593 el lloc passà del bisbat de Vic a la nova diòcesi de Solsona. L’hospital i l’església eren arruïnats a mitjan segle XVII.
Dades dels Països Catalans 