(Olesa de Montserrat, Baix Llobregat, 3 octubre 1838 – Barcelona, 28 juliol 1907)
Pedagog. Fou mestre de l’Escola de Sords-Muts.
És autor d’un manual per a ús docent a l’escola esmentada (1871) i d’una memòria sobre el funcionament d’aquella, presentada a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 i traduïda poc després a Suïssa.
(València, 6 març 1861 – Barcelona, 2 gener 1935)
Pedagog. Fou professor de les escoles normals de Girona, Tarragona i Barcelona. En aquesta darrera ensenyà del 1903 al 1931, any en què fou jubilat.
Col·laborà a la “Revista de Escuelas Normales” i a “La Escuela Moderna”, entre d’altres publicacions especialitzades.
És autor de treballs pedagògics com Memoria de reválida, La educación cívica en la escuela primaria i Estudio de metodología aplicada a la enseñanza del derecho usual.
(Barcelona, 1816 – 1880)
Pedagog. Exercí primer a Banyoles i després a l’escola pública de Sant Feliu de Guíxols, d’on passà més tard a l’Escola de la Casa Provincial de Caritat de Barcelona com a director.
Escriví nombrosos textos escolars, entre els quals cal esmentar El libro del estudioso catalán per aprendre gradualment el castellà, la Memòria presentada a la “Asociación Barcelonesa de Amigos de la Instrucción” el 1865 i El origen de la música y su historia en España.
(Igualada, Anoia, 25 setembre 1894 – Caracas, Veneçuela, 26 setembre 1960)
Pedagog. Dirigí l’Escola Pràctica annexa a l’Escola Normal de la Generalitat. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques amb articles sobre pedagogia.
És autor de les obres: La educación moral y cívica en la escuela actual, Dret i civisme, Història de Catalunya, La nostra terra i la nostra història i El llenguatge a l’escola.
(Mollerussa, Pla d’Urgell, 3 octubre 1899 – Mauthausen, Àustria, 22 setembre 1941)
Pedagog nacionalista. Juntament amb l’anarquista Alair animà la revista àcrata “Voluntad”, de Saragossa. Treballà (amb Puig i Elias i la companya de Nin) a l’Escola Farigola, després Natura, del Clot, i el 1932, en una Acadèmia Racionalista del Guinardó.
En el període de la guerra civil, impulsà les col·lectivitzacions a Valls, Móra d’Ebre, Falset i el Masroig, on exercia de mestre i propagava l’ideari racionalista.
Acabada la guerra civil, s’exilià, i fou empresonat pels nazis i assassinat al camp de concentració de Mauthausen juntament amb quatre deixebles seus.
De la seva obra escrita cal assenyalar: Al pueblo, cultura, fullet de la Biblioteca Cultural de Saragossa, i Elogi de la mentida.
(Barcelona, 1850 – segle XIX)
Pedagog i cal·lígraf.
Fou catedràtic auxiliar de filosofia a les universitats de Barcelona i Madrid i de grec a Granada. Fou dibuixant del Banc d’Espanya. Es jubilà de la seva càtedra granadina el 1922.
És autor d’obres docents i d’uns Elementos de estética y teoría literaria.
(Catalunya, 1984 – )
(SCP) Entitat. Creada com a filial de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans, amb la finalitat de propugnar, impulsar i aplegar l’altra investigació pedagògica a les terres de llengua i cultura catalanes.
La seva activitat se centra en sessions científiques, publicacions, seminaris, premis i altres activitats culturals.
N’han estat presidents J. Triadú (1984-87) i després Lluís Folch i Camarasa.
Enllaç web: Societat Catalana de Pedagogia
(Roma, Itàlia, 1828 – Barcelona, 1910)
Pintor i pedagog artístic. Format a París.
Fundà una acadèmia particular i fou professor de l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Foren deixebles seus, entre altres, Modest Urgell, Josep Lluís Pellicer i els germans Masriera.
Destacà en la pintura de gènere. Fou un dels últims representants de l’escola romàntica catalana.
(Alvèrnia, França, 29 gener 1884 – 3 desembre 1942)
Pianista, pedagoga i musicòloga. De família paterna catalana, estudià al conservatori de París i, amb Vicent d’Indy, a la Schola Cantorum, on fou professora de piano.
S’establí a Barcelona, on visqué des del 1922 fins al 1937, i actuà com a pianista, conferenciant i pedagoga. Fou una gran renovadora de la tècnica pianística.
Publicà, entre altres escrits, L’enseignement musical de la technique du piano (1922-25), Les sonates de Beethoven (1927) i Déodat de Séverac (1930).
(l’Alguer, 1908 – Sàsser, Itàlia, 1978)
Escriptor i pedagog. Doctorat en lletres a Roma, exercí la docència del 1937 al 1975 com a professor de gramàtica catalana a la Universitat de Sàsser i fou un entusiasta impulsor de les relacions entre Catalunya i l’Alguer.
Dedicat a la cultura popular i a la història de l’Alguer, publicà Alguero e la Catalogna (1962), Pervivència de la llengua catalana oficial a l’Alguer (1964), Sardegna (1964), Sardegna nostra (1976), Poesia d’Alguer (1970), Guida d’Alghero (1971) i Rondalles alguereses (1985). També conreà la poesia.
