Santuari (la Mare de Déu de Bell-lloc), situat a la parròquia de Sant Joan de Palamós, sota el castell de Vila-romà (dit també castell de Bell-lloc).
Esmentat ja al segle XIII, fou reedificat el 1758; l’antiga imatge fou destruïda el 1936.
El santuari resta molt vinculat al record de la figura de Josep Oriol, que en fou beneficiat (1675).
Cala i veïnat de pescadors, a la costa, entre el lloc de la Fosca i la platja de Castell, vora l’antic castell de Sant Esteve de Mar.
(Palamós, Baix Empordà, 2 desembre 1868 – Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental, 13 setembre 1944)
Escriptor i polític. De jove milità en la republicanisme possibilista. Els anys 1910 i 1914 fou elegit diputat. En les Corts formà part de la conjunció republicano-socialista. Proclamada la República, fou nomenat ambaixador espanyol a Bèlgica (1931-34).
És autor d’una obra lírica de filiació maragalliana: Florida de tardor (1918), Confins (1921), Òpals (1924), etc; de la novel·la Ideal (1898); d’alguna peça teatral, El despertar d’un cor (1896), i, sobretot, dels estudis Amiel (1919) i El tesoro dramático de Henrik Ibsen (1920), aquest darrer d’un gran interès.
(Palamós, Baix Empordà, 31 desembre 1883 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 16 gener 1958)
Sindicalista i periodista polític. Signava Eusebi C. Carbó. Influït per la tradició familiar, s’afilià a la joventut federal. En traslladar-se a Barcelona, es lliurà plenament a l’activisme de la CNT.
Desenvolupà una gran activitat periodística a València, on també residí, primer a “El Corsario” i després a “Solidaridad Obrera”, que acabà dirigint; també fundà i dirigí “La Guerra Social”. Presidí la delegació valenciana al Congrés Nacional de la CNT (Madrid, 1919), en què es declarà partidari de l’adhesió a la Tercera Internacional.
Detingut per ordre governativa en diverses èpoques, passà en total deu anys a la presó. Fou amic de sindicalistes revolucionaris internacionals, com Malatesta, i estava personalment molt lligat a Joan Peiró.
En temps de la Dictadura de Primo de Rivera hagué d’exiliar-se a Perpinyà. Durant la guerra civil participà en la direcció del Comissariat de Propaganda de la Generalitat. El 1937 fou nomenat director del diari del vespre “Catalunya”, que editava la CNT.
En acabar la guerra, s’exilià a França i a la República Dominicana, i finalment a Mèxic, on refusà de formar part del govern de l’exili presidit per Giral. Hi publicà La reconstrucción de España (1945) i La crisis fraudulenta del marxismo (sd).
Dades dels Països Catalans 