Arxiu d'etiquetes: País Valencià

Ribera Alta, la

4 Respostes

Comarca del País Valencià: 979,5 km2, 224.555 hab (2009), densitat: 229,25 h/km2, capital: Alzira

Compresa entre les comarques de l’Horta (al nord i nord-est), la Foia de Bunyol (al nord-oest), la Canal de Navarrés (a l’oest), la Costera i la Safor (al sud) i la Ribera Baixa (a l’est).

Està formada per 35 municipis: Alberic – Alcàntera de Xúquer – l’Alcúdia de Carlet – Alfarb – Algemesí – Alginet – Alzira – Antella – Beneixida – Benifaió – Benimodo – Benimuslem – Carcaixent – Càrcer – Carlet – Castelló de la Ribera – Catadau – Cotes – l’Ènova – Gavarda – Guadassuar – Llombai – Manuel – Massalavés – Montroi – Montserrat d’Alcalà – la Pobla Llarga – Rafelguaraf – Real de Montroi – Sallent de Xàtiva – Sant Joan de l’Énova – Senyera – Sumacàrcer – Torís – Tous

GEOGRAFIA FÍSICA: Situada en el punt de contacte entre la plana costanera del golf de València i els contraforts orientals de les serralades Ibèriques, la Ribera Alta és una plana al·luvial quaternària, enquadrada entre muntanyes i suaument inclinada cap al mar, amb un desnivell que va des dels 400 m fins a menys de 100 m d’altitud sobre el nivell del mar. El Xúquer, que constitueix l’eix principal de la comarca, n’és també la principal font de riquesa, ja que la conjunció dels rics i profunds sòls d’origen al·luvial (enriquits pels llims procedents dels desbordaments) i el regadiu estès a la major part de la comarca han permès el conreu intensiu de tarongers, base de l’economia.

També hi ha contribuït granment la benignitat del clima: la temperatura mitjana anual és de 17ºC, els hiverns són suaus i les gelades no gaire freqüents; la mitjana del mes de gener oscil·la entre 9ºC i 10ºC, i les mitjanes del mes d’agost arriben a 24ºC i 25ºC. Les precipitacions, entre 400 i 500 mm, es reparteixen en dues estacions plujoses, una a la tardor i una altra de secundària al final d’hivern i al començament de la primavera.

Després de passar el pantà de Tous i el congost d’Antella, el Xúquer abandona el seu caràcter muntanyós i penetra dins l’ampla vall que forma aquest mateix riu, amb una direcció sud-oest – nord-est. Aquí manté el seu règim pluvial amb màxims el mes de març i novembre-desembre. Abans de començar els regs de la Ribera a Sumacàrcer porta 60 m3/segon, després baixa a més de la meitat i més endevant torna a crèixer gràcies a les aportacions dels afluents Verd i Magre, entre d’altres. Les aigües del Xúquer permeten el regatge de prop de 25.000 ha, i les del seu afluent, Magre, d’unes 3.600 ha. El sistema de regatge més important a la Ribera Alta és la sèquia Reial, construïda al segle XIII per concessió de Jaume I, que en aquell temps anava d’Antella al riu Magre. Al segle XVIII fou prolongada fins a la Ribera Baixa, amb una longitud total de 54 km. En total, la sèquia Reial rega aproximadament, unes 20.000 ha al marge esquerre del Xúquer; d’altres sèquies secundàries són la d’Escalona, que rega els termes de Càrcer i Castelló de la Ribera, i la de Carcaixent. L’afluent pel sector més meridional, el Sallent, té la sèquia de Cotes i Vall de Càrcer, i l’Albaida, la comuna de l’Énova.

POBLACIÓ: La comarca de la Ribera Alta és una de les més poblades del País Valencià, amb una densitat superior a la mitjana provincial: 234 h/km2 (1996) i la seva població no ha parat de crèixer des del 1860, data del primer cens oficial, en què superava llargament els 70.000 h. Entre el 1900 i el 1970 només perderen habitants els municipis de Llombai, Montroi, Montserrat d’Alcalà i Torís; tots els altres creixeren, i alguns, com Algemesí, Alginet, Benifaió i Carlet, doblaren el nombre d’habitants entre el 1970 i el 1981. En el període 1991-96, només deu dels 34 municipis que comprèn la comarca enregistraren pèrdues de població, i en general foren municipis amb poc pes relatiu comarcal. Hi predominen els municipis grans quant al nombre d’habitants: el 1996 n’hi havia 10 que tenien més de 5.000 h, d’entre els quals 6 ultrapassaven els 10.000 h.

ECONOMIA: L’economia és bàsicament agrícola, i el seu producte principal, les taronges, és dedicat bàsicament a l’exportació. Els cítrics, l’arròs i algunes hortalisses (carxofes, tomàquets i cacauets) són els conreus més importants. Tant els cítrics com l’arròs van incrementar la producció a partir del segle XIX, després de la crisi de la producció sedera. L’arròs, que fou conreat a les zones més baixes i humides, pròximes als rius, és actualment un conreu en crisi, i en lloc seu, després de la dessecació, s’han plantat tarongers, hortalisses i blat de moro. A les terres de secà predominen els garrofers, la vinya, les oliveres i els cereals, malgrat que la seva extensió es troba limitada a les terres interiors de la comarca. Especialment greu fou la riuada del Xúquer a finals del 1982, que provocà el trencament de la presa de Tous i les conseqüents pèrdues materials, agrícoles i humanes en gran part dels municipis que solca el riu; foren especialment afectats els municipis de Càrcer, Alcàntera, Cotes, Sumacàrcer, Beneixida, Gavarda, Benimuslem, Alzira, Algemesí i Carcaixent. El sector industrial es concentra a Alzira, Algemesí, Carcaixent, Castelló de la Ribera i Carlet, i tradicionalment ha estat derivat de l’activitat agrària i de les activitats relacionades amb el camp (magatzems de fruites, molins d’arròs, preparació dels productes de l’horta, etc). Tanmateix, noves branques d’activitats s’han anat sumant al teixit industrial, i fortes inversions han donat lloc a la instal·lació de diversos establiments industrials, dedicats a la indústria del moble, de la confecció, de la química i de materials per a la construcció.

HISTÒRIA: La manca d’excavacions sistemàtiques no permet d’establir un panorama sòlid del poblament prehistòric i antic de la comarca. La majoria dels jaciments són coneguts només per prospeccions. Els indicis, però, permeten de sospitar que, com la majoria de les veïnes, el primer poblament d’una certa intensitat començà durant les primeres edats dels metalls (eneolític) i que fou fins vers la meitat del segon mil·lenni, amb la cultura del bronze valencià. Durant l’època ibèrica la comarca sembla que era el límit entre els edetans i els contestans, com tota la línia del Xúquer. Un dels poblats ibèrics més importants és la Carència de Torís, un dels punts més septentrionals de troballes d’escultura monumental en pedra. La romanització representà la valoració agrícola del pla, amb establiment de vil·les, encara, però, mal documentades. La comarca era travessada per la Via Augusta. Durant l’època musulmana, en la qual foren ja intensament aprofitades les possibilitats agràries que oferia un terreny pla amb l’abundant aigua del Xúquer, tingué un creixement important el nucli d’Alzira, que arribà a cap de governació. La resta de les poblacions comarcanes eren en majoria alqueries, com ho demostra la presència de nombrosos topònims àrabs.

Amb la reconquesta, assenyalada a la Ribera Alta per la capitulació d’Alzira el 1242 davant Jaume I, es consagrà la capitalitat de la població. Així, Jaume I el 1249 creà el terme general d’Alzira, situat entre els termes generals de València i de Xàtiva, que comprenia tota la Ribera Alta i la Ribera Baixa, amb més de quaranta alqueries, moltes de les quals són l’origen de la major part dels pobles actuals, que se separaren gradualment del terme general: Algemesí (1574) i Carcaixent (1576) adquirien, com la capital de la comarca, vot a corts. La població musulmana, després morisca, fou notable i es localitzà en especial als llocs més petits, que foren afectats per l’expulsió del 1609. La comarca depengué administrativament de la governació de València i de la de Xàtiva dellà Xúquer segons la situació al nord o al sud del riu.

Després del 1707 fou creada la nova governació d’Alzira, que comprenia la comarca menys la vall de Càrcer, que era de la governació de Montesa, i el baix Albaida, que ho era de la de Xàtiva, però incloïa part de l’Horta i de la Foia de Bunyol. Després de la divisió provincial (1833), la comarca es dividí entre els partits judicials d’Alberic, Alzira, Carlet, Xàtiva i Xiva.

Racó, el

Deixa un comentari

Comarca del País Valencià: 370,1 km2, 2.638 hab (2012), densitat: 7,13 h/km2, capital: Ademús

(o Racó d’Ademús, cast: Rincón de Ademuz). Constitueix un enclavament entre les províncies de Terol i Conca.

Està format per 7 municipis: Ademús – Cases Altes – Cases Baixes – Castellfabib – la Pobla de Sant Miquel – Torre Baixa – Vallanca

GEOGRAFIA FÍSICA: Situada a l’alta conca del Túria, a la serralada Ibèrica, constitueix l’extrem meridional de la llarga fossa nord-est – sud-oest transversal a aquesta serralada, drenada per l’Alfambra i el Túria. Forma una àmplia fossa, vorejada de muntanyes i drenada de nord a sud pel Túria, que la divideix en dos sectors: l’oriental, el més pobre i més petit, és tancat per la serra de Javalambre, amb altituds que superen els 1.500 m (Calderón, 1.835 m), i l’occidental és limitat pels contraforts dels Monts Universals amb altituds que superen els 1.000 m (Cabezo, 1.446 m).

El clima és fred, propi de les terres altes; els hiverns són llargs, amb abundants nevades, i les temperatures mitjanes del gener són de l’ordre dels 4ºC, els estius són curts i frescos, amb una temperatura mitjana d’agost de 22ºC. Les precipitacions són escasses i no superen els 400 mm anuals.

La vegetació és formada per extenses masses forestals de pins, savines i algunes alzines a les zones muntanyoses. En altre temps l’explotació del bosc fou important, i els troncs eren conduïts pels gancheros a través del riu fins a València.

POBLACIÓ I ECONOMIA: És una de les comarques menys poblades del País Valencià, amb una densitat de 7,1 h/km2. Al principi del segle XX assolí el màxim de població, però des d’aleshores ençà ha perdut més del 70% de la població i no ha parat de minvar; la disminució s’accentuà a partir de la dècada del 1950. La població viu concentrada a les valls dels rius i està distribuïda en set municipis, dels quals només la capital supera els 1.000 h. L’estructura de població és molt envellida i els saldos migratoris són clarament negatius.

Malgrat les condicions físiques poc favorables -es conrea poc menys del 20% del territori-, l’agricultura és la base de la seva riquesa. Hi té certa importància el regadiu, situat al fons de les valls del Túria i de l’Ebrón, mitjançant les sèquies que aprofiten l’aigua dels rius. Els principals conreus són els de pomeres i pereres; altres conreus són els d’hortalisses, patates i blat de moro. Al secà hi ha, principalment, cereals (blat i ordi), fruiters, vinya, ametllers i oliveres. Complementa l’economia del sector primari la ramaderia, que compta amb bestiar oví i granges avícoles. La indústria és gairebé inexistent, ja que tant sols hi ha alguna central agrícola i empreses alimentàries.

HISTÒRIA: El Racó fou la primera terra valenciana reconquerida als musulmans al segle XIII; els castells de Castellfabib i Ademús foren ocupats per Pere I el Catòlic el 1210 i repoblats per aragonesos, però poc després fou ocupada de nou pels musulmans de València. La conquesta definitiva, la féu Jaume I el 1259, que la despoblà de musulmans. Fou un dels primers llocs repoblats per cristians al País Valencià i fou inclòs dins el Regne de València. Fou ocupada temporalment per Castella durant la guerra dels Dos Peres (1363).

Fins el 1707 fou de la governació de València, i passà després al corregiment de València, fins el 1833, que, amb la divisió provincial, quedà dins la província de València i dins el partit judicial de Xelva i avui de Llíria. El terme d’Ademús incorporava fins el 1700 la major part del Racó (Ademús, Vallanca, Cases Altes i Cases Baixes, aquests dos últims municipis se’n separaren el 1838).

Ports, els

2 Respostes

Comarca del País Valencià: 907,5 km2, 5.266 hab (2008), densitat: 5,8 h/km2, capital: Morella

Situada al nord-oest del Païs Valencià, entre l’Alt Maestrat i el Baix Maestrat, la Matarranya i l’Aragó.

Formada per 14 municipis: Castellfort – Cinctorres – Forcall – Herbers – la Mata de Morella – Morella – Olocau del Rei – Palanques – Portell de Morella – Sorita de Morella – la Todolella – Vallibona – Vilafranca – Villores

GEOGRAFIA FÍSICA: El relleu és accidentat pels darrers contraforts de les serralades Ibèriques, amb sentit nord-oest – sud-est, i que tomben cap a llevant, al nord de Morella, formant la transició amb el Sistema Mediterrani Català. Originen una sèrie d’anticlinals, entre els quals destaca el de Vallibona, i després vers el nord-est, on formen les serres de la Tinença de Benifassà, clarament integrants del Sistema Mediterrani Català. Al sector meridional el relleu conserva la direcció nord-oest – sud-est i forma una renglera d’anticlinals amb predomini de les formes plegades, corresponents a l’estil juràssic (àrea de Morella); les màximes altituds són: el pic de Carrascar (1.265 m alt), la mola d’Ares (1.318 m) i Montsiacre (1.273 m). Les terres més baixes són al nord-oest, que correspon a un sector de la vall del riu Bergantes.

El clima és fred, amb temperatures mitjanes hivernals que oscil·len entre els 3ºC i els 6ºC, i estiuenques inferiors als 20-22ºC; les precipitacions presenten una mitjana anual d’entre els 600-700 mm, segons els llocs (aquesta sol ésser més elevada a les àrees muntanyoses del nord-est), i es caracteritzen per un marcat màxim primaveral.

La vegetació natural, molt abundant en èpoques passades, ha estat atacada per l’home al llarg dels segles, i ha quedat relegada a boscs subsidiaris i a matolls; amb tot, tenen una certa importància els boscs de roures de l’àrea de Forcall, i els alzinars i savinars de les muntanyes del sud-est.

Hidrogràficament, els Ports pertanyen a la conca del riu Bergantes, o de Morella, que travessa la comarca en direcció sud-nord, i recull les aigües d’una complicada xarxa d’afluents, entre els quals destaquen els de Cantavella i Calders, que conflueixen prop de Forcall. Un petit sector del nord-est és drenat pel barranc d’Escalona, afluent del Tastavins, i un altre pel Cérvol, que desguassa directament al Mediterrani.

POBLACIÓ I ECONOMIA: És la comarca menys poblada del País Valencià, amb una densitat de 5,8 h/km2 i acusa una pèrdua constant de població des de principis del segle XX; des de 1900 fins a 1980 tingué una pèrdua del 68,05% d’habitants. El 1996, dels 13 municipis que formaven la comarca, només un, la capital, amb una extensió de prop del 50% del territori comarcal tenia més de 1.000 habitants.

L’economia, molt precària, es basa en l’agricultura, fonamentalment de secà, que s’estén pels fons de les valls i pels vessants muntanyosos formant feixes; els conreus més estesos són els de cereals, entre els quals sobresurt el blat, i a les zones més fèrtils es conreen patates, alfals i alguns arbres fruiters; el regadiu queda reduït al sector del baix Bergantes, on hi ha conreus d’horta i arbres fruiters. L’àrea conreada de la comarca no assoleix el 20% del territori, i la resta queda com a zona inculta o boscada. La ramaderia és una de les fonts d’ingressos més rendibles de l’economia comarcal, té una certa tradició el bestiar oví, i són més recents les explotacions de granges de porcs i aviram. La indústria, que hi va ésser una activitat important durant els segles XVIII i XIX, sobretot la de teixits i la de fabricació d’espardenyes, ha quedat reduïda a unes poques instal·lacions a Morella, i la tèxtil, a un tipus artesanal; altres sectors representatius són els dels materials per a la construcció i el vidre. Dins el sector terciari, pren força com a nou recurs el turisme rural. Històricament ha estat una cruïlla de camins d’importància cabdal per a la comunicació del baix Aragó amb el Mediterrani.

HISTÒRIA: Hom no disposa de prou informació per a esbossar el procés del poblament prehistòric de la comarca, que degué seguir les línies generals del nord del País Valencià. Com a jaciments destaquen les pintures rupestres de Morella la Vella, que enllacen amb les del Maestrat. Durant l’època ibèrica, un centre important fou la moleta dels Frares de Forcall, que es romanitzà i potser correspon al municipium romà de Bisgargis. Durant l’època islàmica, per raó sobretot del valor estratègic del castell de Morella, la comarca hagué de sofrir nombroses vicissituds, i especialment les ràtzies i devastacions del Cid, i el pas d’Alfons I el Bataller.

En la carta de poblament de Jaume I, del 1250 –que anul·la l’anterior de Balasc d’Alagó-, el rei establia el terme general de Morella, que, ultra els actuals Ports, comprenia una part de l’Alt Maestrat i les Coves de Vinromà (aviat segregades per Jaume II el Just). Plets de límits i jurisdiccions amb els ordes militars establerts al Maestrat i amb els abats de Benifassà, i el conflicte entre la capital i els llocs del terme general, foren constants al llarg de l’edat mitjana. Aquestes tensions entre Morella -vila d’aristòcrates, burgesos, propietaris, comerciants i clergues- i els pobles i grups de masos que anaven creixent i cercant llur autonomia es resolgueren amb la separació jurídica dels pobles el 1691.

Amb el decret de Nova Planta, la comarca esdevingué el sector septentrional de la nova governació de Morella, i amb la divisió provincial del 1833 formà, juntament amb els municipis de la Tinença de Benifassà i el del Bel (Baix Maestrat) i els de Vilafranca i d’Ares del Maestrat (Alt Maestrat), el partit judicial de Morella, avui integrat al de Vinaròs.

Plana d’Utiel, la

1 Resposta

Comarca del País Valencià: 1.725,9 km2, 39.386 hab (2007), densitat: 22,82 h/km2, capital: Requena

(cast: Los Llanos de Utiel)  Limitada a l’oest i al sud per les províncies de Conca i Albacete, per la comarca dels Serrans al nord-est, la Foia de Bunyol a l’est i la Vall de Cofrents al sud-est.

Integrada per 9 municipis: Camporrobles – Caudete de las Fuentes – Fuenterrobles – Requena – Sinarques – Utiel – Venta del Moro – Villargordo del Cabriol – Xera

GEOGRAFIA FÍSICA: Morfològicament forma part de la Meseta castellana meridional, de la qual ocupa l’extrem oriental. Constitueix un altiplà d’uns 900 m alt, basculat vers el sud-est i, com la Manxa, format per sediments miopliocènics (argiles). Forma una unitat geogràfica vorejada, al nord i a l’est, per una sèrie de relleus que formen part de la serralada Ibèrica: són les serres d’Utiel i Tejo (1.250 m), Malacara (1.118 m) i Martés (1.086 m), i limitada per la vall del Cabriol a l’oest i el sud, riu que passa profundament encaixonat un cop ha deixat enrere el pantà de Contreras.

El caràcter de meseta de la comarca es manifesta des del punt de vista climàtic; té un clima continental, amb hiverns freds i estius calorosos. La temperatura mitjana del mes de gener a Requena és de 4,9ºC, i les glacades poden durar des de l’octubre fins al maig; a l’estiu, la mitjana d’agost és de 22,7ºC, i en algunes ocasions les màximes absolutes superen els 40ºC. Les precipitacions són escasses, i la mitjana anual no supera els 400 mm.

La vegetació està formada per pins a la zona muntanyosa i també hi abunden les alzines carrasques, el matoll i la garriga.

La major part de la comarca pertany a la conca del Xúquer, a través del riu Magre, que rega el territori i rep les aigües de diverses rambles; el sector nord és regat pel Regaio i la rambla dels Tocares, que desguassen al Túria.

POBLACIÓ I ECONOMIA: La població, quan a nombre absolut, ha sofert un descens considerable des de l’any 1950 (any en què assolí el màxim demogràfic, a causa del despoblament de la comarca, el qual afecta tots els municipis, excepte la capital, Requena. La població és atreta per la riquesa de les comarques litorals o emigra cap a d’altres contrades. Aquesta tendència al despoblament sembla haver canviat en el quinquenni 1991-96, on les xifres de població assenyalen un creixement del 2%. La densitat és molt baixa (22,8 h/km2) i es concentra principalment als nuclis de Requena i Utiel (81%).

Comarca tradicionalment ramadera fins al segle XVIII, la saturació dels erms per convertir-los en conreus de cereals i vinya canvià des d’aleshores radicalment la seva economia, i la crisi de la fil·loxera afavorí el conreu de la vinya, que actualment ocupa més de la meitat de les terres conreades. Altres conreus són els cereals, les oliveres, els ametllers i les pomeres. El regadiu és limitat en petites hortes, amb conreus d’hortalisses, patates i fruiters. Destaca la ramaderia de llana i la porcina, així com la cria d’aviram. L’activitat industrial és representada per la producció de vins i alcohols, les indústries de confecció, metal·lúrgica, de mobles i fabricació de ceràmica, que es concentren a Requena i a Utiel.

HISTÒRIA: La Plana d’Utiel fou territori musulmà conquerit per Alfons XI de Castella després de la presa de Conca el 1177; però poc després tornà al domini musulmà. Fou Ferran III de Castella qui definitivament l’incorporà al seu regne amb la conquesta d’Utiel el 1219 i de Requena el 1238. El territori de la comarca fou negociat entre Jaume I de Catalunya i Alfons X de Castella, però hom l’inclogué finalment a Castella. Tanmateix, el 1279 l’infant castellà Sanç acordà amb Jaume I la seva donació a la corona catalano-aragonesa, el 1281, cosa que no s’arribà a realitzar. La carta de poblament de Requena fou donada el 1295 a Atienza (Castella) amb fur de Conca, i la d’Utiel el 1355 per Pere I de Castella amb el mateix fur. Durant les guerres civils castellanes del segle XIV, a la mort de Pere I, l’alcaid de Requena lliurà la ciutat a Pere III el Cerimoniós, però fou recuperada per Enric II de Castella el 1372. Enric IV donà la comarca a la noblesa: Requena al comte de Castrojeriz i després al marquès de Villena, a l’igual d’Utiel, cosa que provocà revoltes populars. Finalment, Isabel I de Castella reconegué l’adscripció de la comarca a la corona.

Regió ramadera al llarg de l’edat mitjana i moderna, fou borbònica durant la guerra de Successió, conegué al segle XVIII una àmplia expansió econòmica amb la indústria sedera i la rompuda dels béns comunals, expansió agrària que es mantingué durant el segle XIX. Raons en part històriques i en part econòmiques –la vinculació amb el litoral per a l’exportació- n’afavoriren la incorporació al País Valencià; primerament, amb l’efímera divisió provincial del 1822, i més tard el decret del 25 de juny de 1851 segregà la Plana d’Utiel, menys Sinarques i Xera (lligades històricament a la veïna comarca dels Serrans), de la província de Conca i la incorporà a la de València.

Plana Baixa, la

1 Resposta

Comarca del País Valencià: 605,2 km2, 195.832 hab (2011), densitat: 323,58 h/km2, capital: Borriana

Situada al sud de la Plana Alta i l’Alcalatén; limitada a l’oest per l’Alt Millars i l’Alt Palància, al sud pel Camp de Morvedre, i a l’est pel mar Mediterrani.

Consta de 20 municipis: Aín – l’Alcúdia de Veo – Alfondeguilla – Almenara – les Alqueries de la Plana – Artana – Betxí – Borriana – Eslida – la Llosa de la Plana – Moncofa – Nules – Onda – Ribesalbes – Suera – Tales – la Vall d’Uixó – Vila-real – la Vilavella – Xilxes

GEOGRAFIA FÍSICA: Comprèn el sector muntanyenc al sud del Millars, i morfològicament és continuació de la Plana Alta. S’hi distingeix un sector pla molt més ampli que el del nord, format principalment pels al·luvions del Millars, i entre aquest i la muntanya s’han desenvolupat una sèrie de glacis, sobre els quals sovint hi ha importants dipòsits calcaris. El sud-oest de la comarca és ocupat pels potents relleus triàsics de la serra d’Espadà, els contraforts dels quals (serra del puntal de l’Ombria, 692 m, i el turó de Sant Sebastià) arriben prop de Nules. La costa s’estén des del delta del Millars fins a la desembocadura de la rambla de l’Arquet, i és plana i sorrenca, amb nombrosos cordons de dunes, que dificulten l’escorrentia i provoquen l’existència d’un marge litoral pantanós: els marjals.

El clima té les característiques mediterrànies, amb temperatures altes, modificades a l’interior per l’altitud; la mitjana d’agost és de 25ºC, i la de gener de 10ºC. Les precipitacions són escasses i generalment inferiors als 400 mm anuals, amb un màxim a la tardor.

La vegetació natural ha estat molt atacada per l’home i en resta únicament un matoll degradat; actualment l’àrea de boscos queda circumscrita al sector més muntanyós, del qual cal esmentar les alzines sureres de la serra d’Espadà, malmeses pels continus incendis. També cal esmentar les diverses plantes halòfiles i psamòfiles que hi ha a les dunes i als marjals.

El Millars és el riu principal, les aigües del qual són regulades per l’embassament de Sitjar, al límit nord-oriental de la comarca. Paral·lels al Millars, diversos rius, barrancs i rambles, de règim molt irregular, travessen la plana d’oest a est; els de més importància són el riu Sec de Berxí, format per les rambles d’Artana i de Tales, el de Belcaire i el barranc de Fontfreda.

POBLACIÓ I ECONOMIA: La població, llevat d’un petit període d’estancament i recessió entre els anys vint i trenta del segle XX, ha augmentat en un 127%, si bé aquest augment fou més accelerat en el període 1950-81 i afectà la gran majoria dels municipis de la comarca. Dels 20 municipis que la formen, només els d’Aín, l’Alcúdia de Veo, Eslida, Artana, Suera i Tales, situats al sector més occidental de l’interior, han perdut població del 1900 ençà; Alfondeguilla s’ha mantingut més o menys estable, mentre que l’han més que duplicada els de Betxí, Nules, Onda, Xilxes i Vila-real, i l’han triplicada els d’Almenara, la Llosa de la Plana i la Vall d’Uixó. La població és concentra a la plana i assoleix una de les densitats més altes del País Valencià. El nucli més important és Vila-real, seguit dels de la Vall d’Uixó, Borriana i Onda.

En la riquesa econòmica té un paper molt important l’agricultura, que en el sector de la plana és de regadiu, per al qual s’aprofiten les aigües del Millars i de nombroses fonts (Sant Josep, a la Vall d’Uixó; la de la Quart; la de la Canyara, a Onda; la de la Llosa, i la dels Fontanàs, a Betxí) i pous, principalment als municipis d’Onda, Vila-real i Nules. El principal conreu de regadiu, i el més important de tots, és el de tarongers i mandarines, seguit pels de les hortalisses i altres fruiters. L’arròs, tradicional conreu dels marjals, ha desaparegut, i ha estat substituït per conreus d’hortalisses i fruiters. Al secà, localitzat preferentment a les valls altes interiors, predomina el conreu d’ametllers, oliveres i garrofers. L’activitat industrial és molt diversificada i ocupa un paper principal en l’economia de la comarca; destaca la indústria de la ceràmica i rajoles a Onda, i la fabricació de calçat a la Vall d’Uixó. Altres indústries importants són la tèxtil, de la fusta, química, del calçat i la derivada de la comercialització de les taronges, que es concentren a Vila-real i a la capital, Borriana, el port de la qual ocupa un lloc important entre els del país com a exportador de taronges, malgrat el canvi que suposa el modern transport per carretera. El turisme es troba poc desenvolupat i només té una certa importància al sector litoral de Borriana, Moncofa, Almenara i Xilxes.

HISTÒRIA: Hom pot estudiar el poblament a partir de poc després del 2000 aC, amb les coves d’enterrament col·lectiu i el vas campaniforme (Vila-real), etapa seguida per la del bronze valencià, amb poblats documentats a diversos llocs. Com a la Plana Alta, al començament del primer mil·leni arribaren les influències indoeuropees, amb la cultura hallstàttica (Nules, Cabanes, Borriol, Onda, Vilanova d’Alcolea, etc). Sobre aquest fons de poblament arribaren influències comercials fenícies vers els segles VII-VI aC (poblat de Vinarragell, a Borriana), i d’ençà d’aquest moment la cultura ibèrica, del grup dels ilercavons, es manifestà a través de nombrosos poblats. La romanització fou intensa, bé que no existís cap centre urbà, i són conegudes diverses vil·les romanes importants (Nules, Xilxes). Cal atribuir al període romà l’origen del regadiu (canalitzacions dels voltants de Vila-real, aprofitant l’aigua del Millars). Aquesta estructura no degué alterar-se substancialment durant els segles musulmans; continuà l’expansió de les hortes i alqueries, i més tard, com a fet nou, l’aparició dels castells defensius (Almenara, Onda) i el creixement d’alguns nuclis urbans, com la mateixa Onda i, més notablement, Borriana.

A partir de la Reconquesta (segle XIII) es desenvoluparen alguns dels nuclis anteriors (Borriana, Onda, la Vall) i se’n fundaren alguns de nous o gairebé nous, com Vila-real i Nules. Els problemes derivats del control de les aigües de regar i els conflictes de jurisdiccions són permanents al llarg de tota la baixa edat mitjana: conflictes entre municipis, entre aquests i les grans famílies (Centelles, Cardona) o l’orde de Montesa. La comarca pertangué a la demarcació administrativa de la governació de Castelló de la Plana (o dellà el riu d’Uixó, o de la Plana) –excepte Almenara, que pertanyia a la de València-, i fou incorporada després al corregiment de Castelló de la Plana (excepte Ribesalbes i la zona d’Onda, que ho fou al de Peníscola), i més tard establerta província amb els límits poc modificats. Fins el 1960 pertangué al bisbat de Tortosa (excepte Betxí, que era parròquia enclavada del bisbat de Terol), i des d’aquest any al de Sogorb-Castelló. Correspon al partit judicial de Castelló, a excepció d’Aín, l’Alcúdia de Veo, Artana, Eslida i Alfondeguilla, que pertanyen al de Sogorb. Les Alqueries de la Plana foren segregades el 1985 del municipi de Vila-real.

Plana Alta, la

1 Resposta

Comarca del País Valencià: 957,3 km2, 263.063 hab (2011), densitat: 274,8 h/km2, capital: Castelló de la Plana

Correspon al sector septentrional de la plana de Castelló. Situada entre l’Alt Maestrat i el Baix Maestrat (al nord), l’Alcalatén (a l’oest), la Plana Baixa (al sud) i el mar Mediterrani (a l’est).

Formada per 17 municipis: Almassora – Benicàssim – Benlloc – Borriol – Cabanes de l’Arc – Castelló de la Plana – les Coves de Vinromà – Orpesa – la Pobla Tornesa – Sant Joan de Moró – la Serra d’En Galceran – la Serratella – la Torre d’en Doménec – Torreblanca – la Vall d’Alba – Vilafamés – Vilanova d’Alcolea

GEOGRAFIA FÍSICA: S’estén entre la costa i la rambla de la Viuda, que assenyala el límit occidental, i entre el Millars, que la separa de la Plana Baixa, i la rambla de les Coves, que la separa del Baix Maestrat. Constitueix un ampli amfiteatre que, des dels contraforts que formen les serres interiors, s’estén mitjançant glacis, format per un extens piemont quaternari que suaument baixa fins al mar, i pels al·luvions dipositats pels rius, principalment el Millars. Al nord, predomina un relleu accidentat, a causa de la presència d’una doble alineació muntanyosa formada per les serres de Maigmudella i la Gasiona, que constitueixen la transició entre els relleus de la plana i els massissos muntanyosos del Maestrat, i per la serra del Desert de les Palmes, que arrenca de la serra de Borriol i forma una cadena paral·lela a la costa, arran de mar. La costa, a excepció del centre, on és alta i rocosa, on arriben els relleus del Desert de les Palmes, és baixa i arenosa.

El clima es caracteritza pels estius calorosos (24,7ºC de mitjana a l’agost) i els hiverns suaus (10ºC de mitjana al gener); a les zones muntanyoses aquestes temperatures són modificades per l’altitud, on les mínimes absolutes assoleixen temperatures per sota dels 0ºC. Les precipitacions són de l’ordre dels 400 mm anuals, i presenten una forta irregularitat interanual, amb un màxim a la tardor.

La vegetació natural és representada pel matoll, el margalló (aquest sobretot a les muntanyes properes al mar) i pels pins.

La xarxa hidrogràfica és formada per diversos barrancs i rambles, entre els quals sobresurt el de Borriol o riu Sec de Castelló, i per la rambla de la Viuda, afluent del Millars, que rep les aigües de les rambles Carbonera, de Cabanes i del barranc de la Pobla.

POBLACIÓ I ECONOMIA: La població ha crescut d’una manera lenta però continuada durant el segle XX: 68.744 h el 1900 i els 178.000 h el 1991, cosa que representa un creixement del 161%. Aquest augment correspon, de fet, al creixement de Castelló de la Plana, ja que dels 15 municipis que formen la comarca, 10 han perdut població i solament 4 dels 6 municipis riberencs a la costa (Almassora, Benicàssim, Torreblanca i Orpesa) han gairebé duplicat la població, llevat de Castelló, que l’ha quadruplicada. La població és molt desigualment repartida, ja que els municipis de la costa concentren el 91,8% de la població total, i el nucli de Castelló és el pol d’atracció (73,4% de la població de la comarca), seguit d’Almassora.

L’agricultura és la principal base de la seva economia, i les terres conreades ocupen gran part del territori. En conjunt, hi predominen els conreus de regadiu sobre els de secà; aquells ocupen una franja paral·lela a la costa, que s’eixampla cap al sud, en els municipis de Castelló de la Plana i d’Almassora, i per als quals s’aprofiten les aigües de pous i les del Millars. Els conreus més importants són els de tarongers i mandarines, que serveixen per a l’exportació, seguits de les hortalisses i d’altres arbres fruiters. Al secà ocupa un lloc preponderant la vinya, seguida dels ametllers, els garrofers i les oliveres, aquest dos últims, en regressió. La ramaderia és representada pel bestiar oví, principalment al sector de les valls altes interiors, i per la presència de nombroses granges per a la cria d’aviram i porcs. L’activitat pesquera es concentra al Grau de Castelló. La indústria hi és poc desenvolupada, i Castelló de la Plana i Almassora en són els centres principals, encara que hi ha una tendència a la descentralització industrial i el desplaçament cap a l’interior de la comarca. Sobresurten la refineria de petroli del Grau, la indústria química, l’alimentària, la de mobles i la ceràmica. Cal assenyalar també el desenvolupament del turisme a la costa, on destaquen Benicàssim, Torreblanca i Orpesa.

HISTÒRIA: La prehistòria més antiga és mal documentada. Entra dins de l’àrea de les pintures rupestres del nord valencià (Borriol), i hi ha indicis de la civilització de les coves d’enterrament col·lectiu de la primera edat dels metalls i de la del bronze valencià (les Coves de Vinromà, Orpesa, etc). L’originalitat de la comarca (i també de la Plana Baixa) respecte al conjunt del País Valencià és que hi penetrà la cultura hallstàttica de la primera edat del ferro (Almassora, Castelló, etc), potser per invasions de gens indoeuropea o potser només per influència sobre la cultura material. L’època ibèrica és representada per diversos poblats, no coneguts a fons; pertanyia al grup ilercavó, i durant la romanització tingué poblament exclusivament rural, ja que no hi ha documentada cap ciutat. Durant l’època musulmana, la comarca degué tenir una importància econòmica i una població molt baixes, puix que tot el litoral eren aiguamolls sense conreu, i només hi ha constància de l’ocupació dels castells i poblets que guardaven les rutes importants, com Vilafamés i Vinromà a l’interior, i Albalat i la Magdalena al litoral.

Després de la fundació del regne de València, Vilafamés, amb tot el pla de l’Arc, les Coves, la Serra d’En Galceran i la Torre, pertangué a la jurisdicció del Maestrat, mentre que Castelló i Almassora es configuraven com a viles reials, amb breus alternatives de jurisdicció senyorial. Administrativament, tota la comarca pertangué a la governació de Castelló de la Plana (o dellà del riu Uixó, o de la Plana), i des del 1707 al corregiment de Castelló de la Plana (excepte Borriol i el pla de l’Arc, que pertanyia a la de Peníscola, i les Coves de Vinromà, a la de Morella). Actualment tota la comarca pertany al partit judicial de Castelló. Fins el 1960 tota la comarca pertanyia a la diòcesi de Tortosa, i aquest any passà a integrar-se en la nova diòcesi de Sogorb-Castelló.

Marina Baixa, la

2 Respostes

Comarca del País Valencià: 578,8 km2, 193.914 hab (2011), densitat: 335,03 h/km2, capital: la Vila Joiosa

Situada a la regió d’Alacant, al sud del promontori de la Nau, entre les comarques de la Marina Alta (nord), l’Alcoià i el Comtat (oest) i l’Alacantí (sud), i coneguda també per la Marina o la Marina Meridional.

Està formada per 18 municipis: l’Alfàs – Altea – Beniardà – Benidorm – Benifato – Benimantell – Bolulla – Callosa d’en Sarrià – Confrides – Finestrat – Guadalest – la Nucia – Orxeta – Polop – Relleu de la Marina – Sella – Tàrbena – la Vila Joiosa

GEOGRAFIA FÍSICA: Situada al vessant meridional dels darrers contraforts orientals de les serralades Prebètica i Subbètica, comprèn les conques dels rius d’Algar i Sella, entre la zona costanera delimitada pel cap de Moraira i les platges de la Vila Joiosa, i les serres de Bèrnia, Cabeçó i Aitana, pel sector interior. La costa està constituïda per arcs de sorres al·luvials i pels alts penyals formats per les serres que s’endinsen al mar. Les platges més importants són la Raconada de Calp, l’olla d’Altea i la badia de Benidorm.

El clima, mediterrani, presenta dues zones ben diferenciades: la del litoral, amb una temperatura mitjana anual de 18ºC, i la de l’interior, al sector muntanyós, on la temperatura mitjana anual baixa fins als 9ºC a la serra d’Aitana. Els estius són molt calorosos i secs a la costa, de 25 a 27ºC el mes d’agost, i hiverns suaus, amb mitjanes de 9 a 12ºC el mes de gener. Les precipitacions són de l’ordre dels 500 mm anuals, amb màxims a les zones muntanyoses (608 mm a Benimantell); més al sud, prop de la costa, però, la barrera de muntanyes impedeix l’arribada de la depressió atmosfèrica balear causant de les pluges del sector nord, per la qual cosa s’enregistren temperatures més altes i pluges menys freqüents (343 mm a Benidorm i 382 a Relleu de la Marina), amb què s’inicia la zona climàtica subàrida del sud-est peninsular. A Benidorm, el nombre de dies amb pluja és de 16 a l’any. El màxim pluviomètric s’enregistra durant els mesos de setembre i octubre, i un altre màxim secundari a la primavera (abril i maig); el mes més sec és el de juliol.

Els rius de la comarca són de règim torrencial mediterrani, i els principals són el Sella, al sud, i l’Algar i el Guadalest, al nord.

La vegetació és pobra i els boscs de pins només tenen una extensió important al sector muntanyós de Sella. Hi predomina, en canvi, la vegetació de garriga (farigola) i a la zona de clima àrid començen a aparèixer les formacions estepàries.

POBLACIÓ I ECONOMIA: Un procés de despoblació continu i ininterromput caracteritza els primers anys del segle XX. Aquesta minva de la població (9%) fou a causa de la baixa natalitat i l’emigració, canalitzada ja des de mitjan segle XIX cap a Algèria, i què a partir del 1910 s’incrementà a causa de la crisi de la fil·loxera. L’any 1960 només cinc municipis havien augmentat de població respecte al 1900: Altea, Benidorm, Benissa, Callosa d’En Sarrià i la Vila Joiosa, que es beneficiaren del desequilibri comarcal i acolliren part de la població emigrada dels pobles de l’interior. A partir del 1960, però, el fenomen turístic, amb una afluència considerable d’estrangers, que ja des de la darreria dels anys 1950 havien començat a freqüentar la Costa Blanca, i el retorn dels pieds noirs, que després de la independència d’Algèria, s’instal·laren als pobles dels seus avantpassats, significà un augment de vitalitat per a alguns pobles de la comarca: l’any 1970 la majoria dels municipis costaners havien sortit de l’estancament anterior i havien augmentat la població respecte al 1960; el cas més excepcional és el de Benidorm, que duplicà la població en deu anys (1960-70) amb un espectacular increment en decennis posteriors. Pel que fa a la dinàmica demogràfica es poden distingir tres sectors comarcals ben diferenciats: un de litoral, amb una tendència al creixement, a causa principalment del procés d’absorció de població immigrada de l’interior de la comarca, de la Manxa, Múrcia i Andalusia, que presenta un comportament demogràfic molt actiu (alta natalitat); un altre sector caracteritzat per un increment moderat de població, que correspondria al sector central de la comarca, que rep la influència beneficiosa de la proximitat costanera, i per últim, un d’interior, amb marcada regressió demogràfica i tendència al despoblament. La densitat mitjana l’any 1981 era de 140,2 h/km2. El 1996 va passar a ser de 208 h/km2, però aquesta xifra no reflecteix la realitat, ja que cal distingir un sector litoral molt densament poblat, amb una densitat de més de 450 h/km2, i un sector interior, amb una densitat inferior als 30 h/km2. Els municipis d’Altea, Benidorm i la Vila Joiosa concentren el 72% de la població comarcal.

Econòmicament, la importància de les activitats tradicionals (agricultura i pesca) perderen força a conseqüència de l’increment de la indústria turística, que des del 1960 ocupa un lloc preferent, bé que molt localitzat als nuclis urbans de la costa. L’agricultura de secà es basa en el conreu d’arbres fruiters (ametllers, molt estesos) i l’explotació d’oliveres i garrofers; el regadiu, alimentat pels embassaments d’Amadòrio i Guadalest, es dedica al conreu de cítrics (tarongers i llimoners) i productes d’horta (tomàquets, carxofes, etc). La pesca manté una certa activitat als ports de la Vila Joiosa i en especial al d’Altea. El sector secundari no ocupa un lloc preminent en l’economia de la comarca; tanmateix, són importants els subsectors de l’alimentació, de la fusta (mobles) i les arts gràfiques.

El turisme i el sector dels serveis són la base de l’actual economia i el factor decisiu del desenvolupament. Ja al segle XIX, fou important el turisme procedent de Castelló i del mateix País Valencià; però no fou fins al decenni del 1960, amb l’arribada massiva de turisme estranger, que la comarca es convertí en centre turístic de primer ordre (en especial Benidorm). Compta amb nombrosos establiments hotelers, càmpings, apartaments i allotjaments, que assoleixen un alt grau d’ocupació durant els mesos d’estiu; si bé el grau d’ocupació a la resta de l’any no és tan elevat, manté el seu caràcter turístic gràcies a l’arribada de nombrosa població estrangera (especialment jubilada), que estableix la seva residència permanent als municipis costaners, i gràcies també al turisme interior.

HISTÒRIA: El poblament prehistòric és poc documentat, per manca d’excavacions suficients; hi ha indicis de la cultura del bronze valencià. Són més abundants les restes de poblats ibèrics: es destaquen els del tossal de la Cala de Benidorm i d’Altea la Vella. En el procés de romanització es destaca la Vila Joiosa, que, segons l’epigrafia, arribà a esdevenir un nucli urbà amb categoria de municipium, del qual hom ignora el nom romà. La resta del poblament fou dispers, amb vil·les d’economia agrícola i alguna amb indústria de conserva de peix, de les instal·lacions de la qual resten vestigis al lloc dit el Bany de la Reina. La capitalitat de la Vila Joiosa li prové de l’origen romà i de l’emplaçament, d’un gran valor estratègic i comercial. Fou emmurallada, i al segle XV, en ésser incorporada a la corona, esdevingué un dels caps de pont del poder reial en la zona, predominantment morisca i senyorial, entre el Xúquer i Alacant.

En la divisió corregimental del 1707 la comarca fou dividida entre els corregiments o les governacions de Dénia i d’Alcoi (al qual pertanyia la Vila Joiosa). La Vila entrà al segle XIX amb prop de 5.000 h, i l’agricultura, la pesca i el comerç li donaren una puixança econòmica que consolidà el seu paper històric de capital de la Marina. Benidorm, en el futur, pot amenaçar el seu lloc de preeminència comarcal i fer-se capdavanter de la Costa Blanca. La divisió en partits judicials del 1834 dividí la comarca entre els de la Vila Joiosa i de Callosa d’En Sarrià (el qual comprenia, també, algun sector marginal del Comtat i de la Marina Alta). Actualment el partit de Callosa ha estat suprimit i s’ha creat el de Benidorm.

Marina Alta, la

3 Respostes

Comarca del País Valencià: 759,3 km2, 196.606 hab (2008), densitat: 258,93 h/km2, capital: Dénia

Situada al sud-est de la regió de Xàtiva, enclavada entre les comarques de la Safor, el Comtat i la Marina Baixa. És coneguda també per Marina Septentrional o pel Marquesat.

Consta de 33 municipis: Alcanalí – l’Atzúbia – Beniarbeig – Benidoleig – Benigembla – Benimeli – Benissa – Calp – Castell de Castells – Dénia – Gata – Llíber – Murla – Ondara – Orba – Parcent – Pedreguer – Pego – el Poblenou de Benitatxell – els Poblets – el Ràfol d’Almúnia – Sagra – Sanet i els Negrals – Senija – Teulada – Tormos – la Vall d’Alcalà – la Vall d’Ebo – la Vall de Gallinera – la Vall de Laguar – el Verger – Xàbia – Xaló

GEOGRAFIA FÍSICA: Situada als darrers contraforts de la Serralada Pre-bètica, al vessant septentrional del promontori de la Nau. En conjunt és una comarca molt accidentada; cal distingir-hi dues àrees morfològiques: una subcomarca interior muntanyosa i una altra de més planera a la costa, la Marina pròpiament dita. A l’interior, un feix de serres, totes de direcció sud-oest – nord-est, contraforts orientals del massís d’Alcoi (serra de la Safor, 1.013 m; serra d’Alfaro, 1.166 m; serra de Segària, 485 m; el Penyó, 851 m; serra del Carrascar, 998 m, i serra de Bèrnia, 1.128 m), molt irregularment disposades, donen lloc a un paisatge molt complex, de muntanyes aspres i de petites valls, per on corren, també en direcció sud-oest – nord-est, petits cursos d’aigua, que formen estrets congostos; aquesta subcomarca és coneguda amb el nom de les Valls (valls de Gallinera, d’Alcalà, d’Ebo, de Laguar, del Girona, etc). Més a l’est s’inicia el sector litoral, de relleu molt més suau i on les valls del riu s’eixamplen i formen petites planes al·luvials (vall de Pego, plana de Dénia i vall de Xàbia), on es concentra la majoria de la població. Aquest sector es troba accidentat per algunes serres que arriben fins a la línia costanera (serra de Montgó, 751 m; serra de Segària) i que donen lloc a una costa molt articulada, especialment al sud de Dénia, amb predomini de penya-segats.

La comarca estableix, des del punt de vista climàtic, el límit entre el clima típicament mediterrani i l’estepari (al sud). La temperatura mitjana anual és de 18ºC a la costa i lleugerament inferior a l’interior. Els estius són càlids i secs, la mitjana del mes d’agost oscil·la entre els 25ºC i els 26ºC. Els hiverns són suaus, amb una mitjana d’11-12ºC a la costa, que disminueix gradualment cap a l’interior, on gairebé cada any és produeix alguna nevada; les gelades, però, són inexistents a la costa. L’amplitud tèrmica anual és de 13ºC en les proximitats del cap de la Nau. Les precipitacions són molt abundants al sector meridional, gràcies a la presència de la depressió atmosfèrica balear, que provoca, amb vents de l’est, fortes pluges de tardor, especialment durant els mesos d’octubre i novembre, que en alguns indrets muntanyosos assoleixen prop de 1.000 mm, mentre que cap al sud minven notablement i són inferiors als 500 mm.

Els rius d’aquesta comarca, de règim torrencial mediterrani, són de curt recorregut i amb un cabal màxim absolut a la tardor, després del mínim absolut de l’estiu; les pluges de primavera provoquen un o dos màxims secundaris. Els rius més importants són el Girona (en el qual l’embassament d’Isbert regula les aigües destinades al regadiu) i el Xaló.

La vegetació natural és, a totes les zones pròximes a la costa, la de la formació del margalló, que es conserva fins als 600 m d’altitud, a l’entorn del cap de la Nau abunden els boscs de pins, que cobreixen gairebé la meitat del terme municipal de Xàbia; més freqüent, però, és la màquia d’ullastre i de margalló, amb algunes clapes d’alzinar.

POBLACIÓ I ECONOMIA: La població de la Marina Alta ha seguit un procés d’estancament i fins i tot de recessió, durant els primers seixanta anys del segle XX, només l’expansió turística de la darreria dels anys 1950 en permeté la recuperació; amb tot, la repercussió del turisme sobre la població de la Marina Alta no ha estat tan espectacular com en la Marina Baixa. El gran increment de població, però, s’esdevé a partir del decenni del 1980, que representa un increment del 70% en el període 1981-96. els nuclis més beneficiats per aquest gran augment han estat els costaners, que tenen com a base econòmica el turisme i els serveis; és un fet destacable l’augment de la població a causa de l’arribada d’immigrants europeus, que aprofiten les òptimes condicions del clima mediterrani per establir-hi el seu lloc de residència. En el període 1960-81 només cresqueren amb força les poblacions costaneres: Dénia, Xàbia, i els municipis de Gata, Ondara, Pedreguer, Pego i el Verger; les altres poblacions veieren minvar el nombre d’habitants, tret de Benidoleig, Orba i Sanet i els Negrals. Si bé en el període 1981-96 aquesta tendència s’accentuà especialment als municipis costaners, en general tots els municipis tingueren creixements de població. Només quatre són els municipis que tenen una població superior als 10.000 h (Calp, Dénia, Pego i Xàbia), i més de la meitat dels municipis (18) no arriben als 1.000 h.

Els conreus ocupen prop del 50% del territori, extensió molt considerable tenint en compte que tot el sector oriental de la comarca és muntanyós; un terç de les terres conreades és de regadiu. A l’interior predomina el secà: oliveres, ametllers, vinya i, en alguns indrets, cirerers i pomeres. L’olivera ocupava, fins no fa gaires anys, un lloc preferent, però actualment retrocedeix en benefici de l’ametller, que ocupa un lloc preferent en el secà de la costa. La vinya, que ocupa una gran extensió, es destina sobretot a raïm moscatell; també és considerable la producció de panses, bé que aquest producte, a conseqüència de la competència estrangera, ha perdut importància. La citricultura ocupa les tres quartes parts del regadiu, amb predomini de les taronges i, darrerament, de les mandarines. A la marjal de Pego, l’arròs pràcticament ha desaparegut. L’horta pròpiament dita, amb conreus de tomàquets, mongetes, etc, és especialment notable a Pego i al Verger. La pesca és important a Dénia i a Xàbia, on les principals captures són el marisc i les mares de lluç. El sector industrial (dominat tradicionalment per les industries derivades de l’agricultura i les de joguines, especialment a Dénia, i del treball de la palma) s’ha vist ampliat darrerament amb la instal·lació de transformacions metàl·liques, de la pell i del ram de l’alimentació. El turisme, l’expansió del qual ha portat al creixement de la indústria de la construcció, ha estat el gran recurs econòmic d’aquesta comarca, especialment de Dénia i Xàbia, antigues colònies d’estiuejants de València. Les urbanitzacions s’estenen pertot, especialment a les muntanyes pròximes al mar, al Montgó i als caps de Sant Antoni i de la Nau.

HISTÒRIA: A la Marina Alta hi ha indicis de poblament des del paleolític superior (cova de les Calaveres de Benidoleig); el neolític i les primeres edats dels metalls són representats, especialment, a la cova Ampla del Montgó (neolític amb ceràmica impresa i eneolític). Hi ha vestigis, també, de la cultura del bronze valencià, bé que no tan densos com a d’altres comarques (illa de Portitxol, cap de Sant Martí de Xàbia). Hom coneix diversos poblats ibèrics, però no ha arribat a descobrir cap establiment grec a la costa (tradicionalment, Dénia és identificada amb Hemeroscopi). La romanització creà un nucli urbà amb categoria de municipium, Dianium, l’actual Dénia, i poblament dispers de vil·les, alguna de les quals, com Xàbia, vivien de la indústria de la conserva del peix.

A l’època islàmica la comarca fou el nucli del potent regne taifa de Dénia, i després de la conquesta cristiana la majoria de la població romangué musulmana, de manera que, al segle XVI, només quatre nuclis tenien cristians vells. Els moriscs es revoltaren diverses vegades (el 1609 s’empararen del penyal de Laguar). Després de llur expulsió, la repoblació fou feta per pagesos mallorquins a gairebé totes les localitats, especialment a Dénia i als pobles d’eixida de les valls. L’intercanvi cultural amb Mallorca continuà i, ultra les conegudes particularitats lingüístiques, en deixà algunes d’etnològiques, com els molins de vent, l’ús de les algues (Possidonia) com a fems, certs embotits, etc.

La totalitat del territori fou de jurisdicció senyorial, principalment del marquesat de Dénia i del ducat de Gandia, completada per les baronies, més petites, de les valls d’Alcalà, de Xaló i de Pop i per la petita comanda de l’orde de Calatrava de Castell de Castells. El 1707 la Marina Alta, amb la meitat meridional de la Safor i amb una part de la Marina Baixa constituí el corregiment o governació de Dénia, de caràcter excepcional, per tal com els oficials reials no hi tenien jurisdicció enlloc. Amb la divisió provincial del 1833 restà dividida entre els partits judicials de Dénia i de Pego, excepte Castell de Castells, que fou atribuït a Callosa d’En Sarrià. En la divisió posterior quedà totalment inclosa dins el partit de Dènia.

Horta, l’

5 Respostes

Comarca del País Valencià: 628,19 km2, 1.347.634 hab (1999), densitat: 2.145,26 h/km2, capital: València.

Constituïda per les subcomarques de l’Horta del Nord, l’Horta del Sud i el municipi de València. Situada vora el litoral, entre el Camp de Morvedre al nord, el Camp de Túria i la Foia de Bunyol a l’oest, i la Ribera Alta i la Ribera Baixa al sud. L’any 2022 l’Horta de l’Oest fou integrada a l’Horta del Sud.

L’Horta del Nord consta de 22 municipis: Albalat dels Sorells – Alboraia – Albuixec – Alfara del Patriarca – Almàssera – Bonrepòs i Mirambell – Burjassot – Emperador – Foios – Godella – Massalfassar – Massamagrell – Meliana – Montcada – Museros – la Pobla de Farnals – Puçol – el Puig de Santa Maria – Rafelbunyol – Rocafort – Tavernes Blanques – Vinalesa

L’Horta del Sud està format per 21 municipis: Alaquàs – Albal – Alcàsser – Aldaia – Alfafar – Benetússer – Beniparrell – Catarroja – Llocnou de la Corona – Manises – Massanassa – Mislata – Paiporta – Paterna – Picanya – Picassent – Quart de Poblet – Sedaví – Silla – Torrent – Xirivella

GEOGRAFIA FÍSICA: Constituïda per una plana suaument inclinada vers al mar, que s’estén de forma allargada des del Puçol, al nord, fins a l’Albufera, al sud. Morfològicament constitueix una àrea deprimida enfonsada des del miocè, i omplerta per al·luvions quaternaris de grava i sorra aportats pels rius, que alternen amb argiles i llins i provoquen l’alternança de capes permeables i impermeables. La seva horitzontalitat sols és interrompuda per alguns turons miocènics margosos i calcaris, que accidenten el sector occidental, l’anomenat pla de Quart, i que rarament ultrapassen els 150 m alt; la serra de Parentxisa, extrem oriental de les serres de l’interior, amb 329 m, n’és la màxima altitud. La costa és baixa i sorrenca, amb sectors d’aiguamolls que en gran part han estat dessecats per l’ésser humà; presenta alineacions de dunes, de les quals les més importants són les que constitueixen el cordó de la devesa de l’Albufera i que han estat fixades per la vegetació, bé que en part han estat arrasades per obres d’urbanització.

El clima de l’Horta presenta els trets peculiars mediterranis: hiverns suaus, estius calorosos, precipitacions escasses i irregulars. L’hivern és curt i la temperatura mitjana de gener, el mes més fred, és de 10ºC; això no obstant, d’una manera esporàdica, es produeixen onades de fred amb fortes gelades, temibles per a l’agricultura. Els estius són llargs i calorosos i la temperatura mitjana del mes d’agost és de 25ºC. Les precipitacions són escasses (al voltant dels 400 mm anuals) i el règim presenta dos màxims equinoccials i una forta secada estiuenca.

La vegetació, donada la total ocupació del sòl, té caràcter residual; al cordó litoral de l’Albufera hi ha plantes halòfiles psamòfiles i l’únic bosc de pins important; als turons de l’interior s’hi conserven restes de matoll.

Hidrogràficament pertany a la conca del Túria, riu que travessa la comarca i la ciutat de València, i que és aprofitat per al regadiu de l’horta. Malgrat la seva regularització en el curs mitjà i en l’alt, el règim del riu és molt irregular i no s’han pogut evitar les temibles crescudes (entre les quals cal remarcar la del 1949 i la del 1957), causades per les violentes aportacions dels barrancs del curs baix. Aquestes catàstrofes naturals obligaren al desviament del riu a partir de Quart de Poblet, 5 km abans de la seva desembocadura. Completa la hidrografia l’Albufera, a l’extrem sud, resta d’una antiga llacuna, que el 1986 fou declarada parc natural.

POBLACIÓ I ECONOMIA: Per la seva població, amb una densitat de 1.844 hab/km2, constitueix una de les aglomeracions agrícoles més importants d’Europa. Això no obstant, aquesta densitat no es justifica solament per la riquesa agrícola de l’Horta, sinó també per la indústria que s’hi ha desenvolupat i per la projecció urbana de la ciutat de València sobre els altres centres. Demogràficament, ha registrat un gran increment durant el segle XX; la població s’ha quadruplicat des del 1900 (llavors 317.060 hab). La causa principal ha estat la gran immigració procedent de les comarques interiors del País Valencià, d’Aragó (Terol), la Manxa (Conca i Albacete) i Andalusia. Hi predomina el poblament agrupat, i els nuclis cada dia més presenten un aspecte semiurbà; molts, a causa de la gran proximitat entre ells, han arribat a ajuntar-se i els del sud de la capital, formen amb València una gran aglomeració de prop d’un milió d’hab.

L’economia s’ha basat tradicionalment en l’agricultura, i aquesta, d’ascendència ibèrica i romana, fou considerablement millorada a l’època àrab quan es perfeccionaren i incrementaren els regatges i s’introduïren nous conreus (taronger i plantes asiàtiques). Actualment és tota de regadiu i utilitza exhaustivament les aigües del Túria; el seu cabat està dividit en 138 files, que es reparteixen les vuit grans sèquies existents. Les aigües sobrants s’utilitzen per al regatge d’arrossars, situats entre la ciutat de València i l’Albufera, i són canalitzades per la sèquia de l’Or, que fou construïda a mitjan segle XIX. En cas d’estiatge, unes sèquies tenen preferència sobre les altres, a causa de la conservació de les prerrogatives especials concedides pels reis. L’organització administrativa segueix normes medievals, reconegudes per la llei d’Aigües del 1847; cada sèquia té una comunitat presidida per un síndic, i en els assumptes comuns actua el Tribunal de les Aigües (excepte a la sèquia de Montcada).

El conreu més difós fou, fins a mitjan segle XIX, la morera destinada a l’alimentació dels cucs de seda, però va ésser substituïda per la patata, els cítrics i l’arròs a causa de l’epidèmia de la pebrina. Els conreus dominants són la patata primerenca i la ceba a l’hivern i a la primavera, blat de moro a l’estiu i hortalisses en tot temps, destinades a l’exportació. La propietat de la terra està molt repartida (la mitjana és inferior a 1 ha d’extensió), amb predomini de l’explotació directa.

Juntament amb la riquesa agrícola, l’activitat industrial té també molta importància; des del 1959, en què es començà a aplicar l’anomenat pla d’estabilització, es produí un ràpid procés d’industrialització que afectà no solament la ciutat, sinó també a diferents pobles situats a l’oest i al sud de la comarca (Albal, Alfafar, Aldaia, Catarroja, Benetússer, Silla, Torrent i Xirivella, entre d’altres). Predomina la indústria lleugera, que és molt diversificada: transformats metàl·lics, mobles, químiques, paperera, tèxtil, la tradicional de ceràmica, alimentària, etc. El turisme té una certa importància al sector de la Costa dels Tarongers. La xarxa de comunicacions terrestres és molt densa, com correspon a una zona d’economia dedicada a l’exportació.

HISTÒRIA: Fins a l’època romana el poblament de l’Horta fou molt escàs en relació amb el de les comarques veïnes, puix que les terres baixes, en bona part aiguamolls, dificultaven l’establiment humà, fet molt visible durant l’edat del bronze i l’època ibèrica. Els vestigis més antics coneguts fins ara corresponen al període eneolític (cova sepulcral de Rocafort). Hi ha mostres de poblament durant el període del bronze, i també hi ha algun vestigi ibèric esporàdic (el Puig).

La situació canvià en temps romà. La fundació de la ciutat de Valentia (València) respon a un plantejament planificat oficialment, probablement el 138 aC, i no ha estat confirmada la hipòtesi que la precedí un suposat poblat ibèric anomenat Tyris. La ciutat romana fou creada en funció de la transformació del país, valorant-ne les possibilitats agrícoles, amb una llarga feina de dessecar i de canalitzar l’aigua per als regadius. D’ençà dels primers temps de l’era actual, quan València era ja una ciutat important, amb categoria de colonia, hom comença a trobar testimonis arqueològics de vil·les a diversos indrets de la comarca, centres d’explotacions agrícoles, que foren la base del poblament posterior.

El territori de l’Horta formà el nucli de totes les demarcacions que tingueren València com a centre: la taifa i el regne musulmà, la governació d’origen medieval, el corregiment o governació instaurada el 1707, la prefectura del 1810 i les províncies del 1821 i del 1833. Amb la divisió actual de partits judicials, l’Horta fou repartida entre els de València, Aldaia, Montcada i Torrent, excepte el sector septentrional que formava part del de Morvedre (actualment, Sagunt). El d’Aldaia fou incorporat, inicialment, al de Montcada i, definitivament, al de Torrent; el de Montcada fou incorporat al de València.

Foia de Bunyol, la

5 Respostes

Comarca del País Valencià: 817,3 km2, 42.428 hab (2009), densitat: 51,91 h/km2, capital: Xiva de Bunyol

Formada per 9 municipis: Alboraig – Bunyol – Dosaigües – Godelleta – Iàtova – Macastre – Setaigües – Xest – Xiva de Bunyol

(cast: Hoya de Buñol). Situada a la zona de transició entre els altiplans de Requena-Utiel i la plana de l’Horta. Al nord diversos relleus la separen del Camp de Túria, i la serra de Los Bosques de la comarca dels Serrans, al nord-oest; a l’oest, la serra de les Cabrelles senyala el límit amb la Plana d’Utiel. El límit meridional està format per la mola de Cortes i el Xúquer, que la separen de la Vall de Cofrents i de la Canal de Navarrés; a l’est, els límits físics amb l’Horta de l’Oest i la Ribera Alta són poc precisos.

GEOGRAFIA FÍSICA: El relleu de la comarca és bastant accidentat, principalment a l’oest, al nord-oest i al sud, de morfologia complexa, s’hi troben les serres de Setaigües, les Cabrelles, Malacara (1.118 m alt), Castellet, Martés (1.086 m) i Dosaigües, últims contraforts de la serralada Ibèrica.

Comarca interior, assenyala la transició climàtica entre les planes costaneres i les terres altes de l’interior; les precipitacions, amb mitjanes anuals de 400 a 500 mm, es distribueixen entre la tardor i la primavera, amb estius molt secs. La seva topografia i l’allunyament del mar determinen una certa continentalitat, marcada principalment per les temperatures hivernals (5 ºC, mitjana de gener), amb gelades freqüents: a l’estiu, la mitjana d’agost és de 22 ºC.

El Xúquer, amb el seu afluent el Magre, que rep el Millars i el Bunyol, són els principals rius que reguen la comarca. Les aigües del Magre són aprofitades gràcies a l’embassament de la Forata, construït l’any 1969.

El bosc de pins cobreix bona part del territori, i la superfície conreada ocupa només una tercera part de la comarca.

POBLACIÓ I ECONOMIA: La població es troba repartida molt desigualment, i es concentra en els municipis de la part oriental. L’evolució demogràfica es caracteritza durant el segle XX per l’estabilitat. A partir del 1960 hi va haver un augment regular gràcies a la industrialització, augment que ha afectat sobretot els municipis de Bunyol, Xest i Xiva de Bunyol, mentre que a la resta el creixement ha estat negatiu.

L’agricultura és bàsicament de secà, amb els conreus típics mediterranis (vinya, oliveres, garrofers, ametllers i cereals); al regadiu hi ha predomini dels cítrics, localitzats principalment al terme de Xiva de Bunyol, i també s’hi conreen hortalisses, blat de moro, blat i arbres fruiters. Hi ha bestiar oví, cabrum i porcí, a més de granges avícoles. L’activitat industrial és representada per les indústries tèxtil, fabricació de ciment, paperera (important des del segle XVII), siderometal·lúrgica, de la fusta, de la construcció i alimentària. Aquesta activitat s’ha vist molt beneficiada per la proximitat de la ciutat de València, que n’ha fet del sector més oriental de la comarca la seva àrea d’expansió industrial, gràcies en part a l’excel·lent xarxa viària de la qual disposa. D’altra banda, la comarca ha rebut un fort impuls com a lloc de segona residència dels ciutadans de València, amb un fort increment de la població durant els mesos d’estiu.

HISTÒRIA: Dins la comarca han estat trobades nombroses restes romanes que palesen la presència de poblament en aquell període. Gairebé tots els nuclis de població actuals existien ja en època musulmana, i mantingueren la població fins a l’expulsió dels moriscs, el 1609, que es perderen una gran part, i alguns llocs desaparegueren (Iàtova restà, de moment, deshabitat). El repoblament i la recuperació de l’antiga població fou lenta.

La comarca fou dividida en quatre jurisdiccions: la baronia, després comtat, de Bunyol, que pertangué als hospitalers i des del 1425 als marquesos d’Albaida; la baronia, després comtat, de Xiva, que fou de Berenguer d’Entença, dels Montcada marquesos d’Aitona i dels ducs de Medinaceli; la baronia de Xest, de senyoria laica i, després, de l’orde de Montesa; i la baronia, després marquesat, de Dosaigües. Durant la Primera Guerra Carlina, a causa del caràcter liberal de la població, diversos llocs sofriren cruels represàlies per part de Ramon Cabrera i d’altres caps carlins.

A l’antic règim, la major part de la comarca pertanyia a la governació de València, mentre que Alboraig, Macastre i Iàtova eren de la d’Alzira. En la divisió provincial fou inclosa a la província de València, dins el partit judicial de Xiva, que ha inclòs tota la comarca i Torís (Ribera Alta), però que ha estat darrerament absorbit pel partit judicial de Requena.