(Alacantí)

Plana regada de la comarca. S’estén pels termes d’Alacant (la Condomina, la Santa Faç, el Palamó i un sector a ponent de la ciutat), Sant Joan d’Alacant, Mutxamel i el Campello (la part situada al sud del poble).

El riu de Montnegre, les aigües del qual recull l’antic pantà de Tibi, que té una capacitat de 5 milions de m³, rega amb dificultat aquesta horta, malgrat l’aportació complementària d’aigua canalitzada des de Villena i des del Segura, cosa que li dóna unes característiques particulars que la diferencien de les hortes de València, de Gandia i d’Oriola: és una transició entre el camp regat i l’horta pròpiament dita.

Hi són conreades plantes de secà, resistents, la productivitat de les quals és assegurada i augmentada amb la irrigació (ametllers, oliveres, garrofers, vinya, i, en alternança, blat i ordi o, amb menys freqüència, altres cereals i hortalisses), però el veritable conreu intensiu només es dóna en espais molt petits.

Tot i que al País Valencià, en general, l’aigua és un bé comú administrat pels sindicats de regants, a l’horta d’Alacant -i també al camp d’Elx– la propietat de l’aigua -de l’aigua anterior a la construcció del pantà de Tibi, anomenada aigua vella– és separada de la terra i, habitualment, els regants han d’adquirir els albarans o bitllets per a les hores de reg a la subhasta de l'”aigua vella” feta a Sant Joan d’Alacant.

Aportant les pluges només 335 mm d’aigua anuals, i, encara, de forma irregular, la construcció del pantà de Tibi, entre el 1579 i el 1594 -el més vell d’Europa-, representa un canvi important en l’economia de la zona: la vinya, la barrella, la morera, els arbres fruiters i les hortalisses feren recular l’olivera.

Però durant el segle XIX i el començament del XX aquesta horta entrà en un període d’envelliment: la indústria de la seda decaigué, igual que la del cànem; la barrella sofrí un gran descens i el vi, després de l’eufòria causada per la presència de la fil·loxera a França, tingué igualment un període de decadència.