(Catalunya, 1201 – 1400)
Orde militar fundat per Pere I de Catalunya. L’investí amb el domini de les terres del desert d’Alfama (l’Ametlla de Mar).
L’orde es regí per la regla de Sant Agustí, fou confirmat (vers 1373) pel papa Gregori XI a instàncies de Pere III el Cerimoniós i rebé d’aquest monarca el lloc d’Aranda.
El rei Martí I l’Humà, davant la decadència de l’orde, l’adjuntà al de Montesa, acte que fou confirmat pel papa Benet XIII pel gener de 1400.
(Catalunya-Aragó, segle XIII – segle XVIII)
Confraria del braç militar, establerta, sota la protecció reial, en diferents punts dels Països Catalans.
El 1263 Jaume I aprovà la fundació i la dotació d’una confraria de Sant Jordi a Terol. El 1303 n’hi havia una altra d’establerta a Múrcia. La confraria de València, composta de cavallers que portaven vestit blanc amb creu vermella, rebé un reglament el 1353.
A Girona fou creada per l’infant primogènit Joan, duc de Girona, el 1386, a l’església dels framenors. La confraria de Mallorca fou creada per Joan II el 1460 i la de Lleida el 1553.
A Barcelona hi havia també confraries de Sant Jordi des de la fi del segle XIV (Pere el Cerimoniós el 1371 hi havia fundat la confraria dels cavallers de Sant Jordi), però les primeres ordinacions conegudes són del 1565 i foren reformades el 1573, el 1580 i el 1595 i depenia de la diputació del general.
(Taradell, Osona, 1694 – Catalunya, segle XVIII)
Militar. Fill de Francesc de Sanç i de Miquel de Mont-rodon.
Lluità com a capità del regiment de la Diputació al setge de Barcelona de 1713-14, tot i l’extrema jovenesa per al seu grau.
Després de la capitulació, acompanyà voluntàriament el seu pare a la presó, i passà amb ell el captiveri que duraria fins al 1725. També amb el seu pare emigrà del país. Tornà al cap d’un temps.
Fills seus foren Francesc i Ramon de Sanç i de Sala.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Cap de voluntaris. Combaté contra els borbònics a la guerra de Successió. Sobresortí a la defensa del castell de Benasc (1709).
Fou nomenat sergent major del regiment de fusellers de Segimon Torres.
Era a Barcelona durant el setge, on morí resistint al convent de Sant Agustí quan aquest sofrí el darrer assalt enemic.
(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 2 març 1931)
Militar. Capità d’enginyers, s’apropà en 1929-30 a l’anarcosindicalisme català i col·laborà, tractant temes econòmics, a “Acción” i “Mañana” amb el pseudònim de Fernando Castillo.
Tingué un paper destacat en el comitè revolucionari format al juny de 1930 amb militars i anarquistes que preparà la conspiració avortada de l’octubre de 1930, al marge del comitè sorgit arran del Pacte de Sant Sebastià.
Fou detingut i empresonat al castell de Montjuïc, on morí.
(Barcelona, 1667 – Viena, Àustria, 1757)
Militar. Fill de Francesc Sanç i Puig, i germà de Lluís i d’Ignasi Sans i Miquel. El 1690 es casà amb Maria de Mont-rodon i de Mas, senyora de Mont-rodon, el cognom de la qual incorporà als seus.
El 1700 ingressà a l’Acadèmia dels Desconfiats i hi presentà treballs de tema militar.
Féu d’enllaç entre les autoritats del Principat i el lloctinent de Felip V, Fernández de Portocarrero, i defensà activament les constitucions del Principat, conculcades per les autoritats borbòniques.
Lluità a favor del rei arxiduc Carles III durant la guerra de Successió al setge de Cardona (1711), a Castellciutat (Alt Urgell) i a Barcelona, on comandà les forces del castell de Montjuïc; el juliol de 1714 fou nomenat general de batalla.
Fet presoner en caure la ciutat, fou reclòs a Hondarribia (1715-19) i Segòvia (1719-25). Alliberat arran de la pau de Viena, anà a residir a la cort de l’emperador Carles VI.
(Barcelona, vers 1670 – 6 octubre 1713)
Militar. Germà del jurista Ignasi Sans i Miquel i del general Francesc. Com aquest, serví contra els borbònics a la guerra de Successió.
El 1713 formà part de la guarnició de Barcelona, en començar el setge de la ciutat. Tenia aleshores el grau de capità. El 6 de setembre caigué ferit al combat de la Creu Coberta. Ja refet, es reincorporà al servei.
En el transcurs dels atacs catalans a la part de Mas Guinardó que facilitaren l’entrada a la plaça de forces importants que havien restat aïllades a l’exterior, conduí novament la seva companyia i resultà mort.
(Arenys de Munt, Maresme, 22 juliol 1761 – Saragossa, Aragó, 16 març 1830)
Militar. Fill de Ramon de Sanç i de Sala i germà de Joan i de Ramon.
Participà a la campanya d’Orà (1790) i a la del Rosselló (1793), on fou fet presoner pels francesos, però se’n féu escàpol i passà a Andalusia i participà a la batalla de Bailèn.
Adjunt del mariscal de camp Sarsfield (1812) al País València i al Principat, fou enviat al País Basc i ascendit a mariscal de camp (1816).
(Barcelona, 21 març 1877 – Madrid, 23 juny 1959)
Militar. Lluità a Puerto Rico, a Cuba i al Marroc. Passà a Barcelona, on col·laborà en la repressió de la vaga general del 1917.
El 1923 assolí el grau de general, al Marroc. Destituït per la República (1931), s’acollí a la llei Azaña i passà a la reserva.
El 18 de juliol de 1936 fou cap de la Junta Suprema de l’alçament a Valladolid, on s’apoderà de la capitania general. Formà part de la Junta de Burgos que nomenà Franco generalíssim. Dirigí l’ocupació de Madrid (març 1939). Des d’aleshores hi residí.
Fou cap del Tribunal para la Represión del Comunismo y la Masonería fins que morí.
(Calella, Maresme, 11 juliol 1844 – Villafranca, Navarra, 8 maig 1915)
Militar i escriptor. Germà de Felip.
El 1872 participà en la darrera guerra contra els carlins al País Basc. El 1884 era coronel i actuà de mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona. Essent general, fou comandant militar de Saragossa.
Fou membre de les Acadèmies de Bones Lletres de Barcelona i de Sevilla.
Entre les seves obres cal esmentar Compendio de Historia de España (1870), Historia Universal (1872), Agricultura y Letras (1888) i Historia del regimiento de pontoneros (1892).
Dades dels Països Catalans 