(València, segle XVII – Girona, 1700)
Historiador i jurista.
Publicà unes Tablas cronológicas (1689) i el llibre Christal de la verdad y demostración de las máximas de Francia (1694).
Deixà inèdits uns annals d’Hongria, en castellà, i uns comentaris jurídics escrits en llatí.
(Girona, 1400 – Barcelona, 1474)
Jurista. Conseller reial de Joan II i fiscal del Reial Patrimoni.
Fou un dels principals tractadistes del pactisme polític i del jurisconstitucionalisme català i establí els principis fonamentals de la dialèctica constitucionalista catalana dels tres segles següents.
Aplega els textos de dret especial gironí a Usantiae et consuetudines civitatis et diocesis Gerundae (1430) i el 1465 finalitzà l’Apparatus super constitutionibus Cathaloniae, exposició completa de les institucions de l’època, on atacà durament el rei Joan II i les jerarquies eclesiàstiques i jurídiques, i que permet conèixer com cap altra obra la mentalitat dels seus contemporanis.
(Gombrèn, Ripollès, segle XIII – Saragossa, Aragó, 1291)
Eclesiàstic, jurista i conseller reial. Probable fill d’Hug (VI) de Mataplana i germà de Blanca, muller de Galceran (II) d’Urtx. El 1269 estudiava a Bolonya, i tot seguit consta com a ardiaca d’Urgell.
Intervingué activament prop dels reis Jaume I, Pere II i Alfons II com a conseller i ambaixador en tots els afers importants, sobretot prop de la cort papal. Assistí com a conseller i capellà a la mort de Jaume I (1276) i de Pere II (1285), dels quals fou molt estimat.
El 1277 era nomenat paborde de Marsella, i el 1289, bisbe de Saragossa.
És remarcable el seu paper com a pacificador i garantidor dels pactes internacionals: intervingué a les vistes de Campillo (1281) amb Sanç de Castella i Pere II, i a la pau de Brignoles (1291).
Coronà Jaume II rei (1291), a Saragossa.
(Vic, Osona, 1851 – Sant Julià de Vilatorta, Osona, 1907)
Jurista i escriptor.
Juntament amb els seus germans –Josep, Ramon, Joaquim i Francesc d’Assís– fou un dels fundadors de l’Esbart de Vic.
Entre les seves obres destaquen Concepte del regionalisme dintre la unitat de la pàtria (1888) i el recull de poemes Encarnació (1897).
(Barcelona, segle XVII – 1748)
Jurista i escriptor. Professor de lleis a la universitat de Barcelona.
Pertanyia al Consell de Cent de Barcelona i formà part d’un organisme del govern provisional durant el setge de 1713-14.
Hom publicà versos seus en castellà i en català en les Festives demostracions del 1691. Participà en el certamen de sant Oleguer (1702), on guanyà el primer premi de composicions catalanes, i en altres solemnitats de Barcelona.
Es conserva el seu manuscrit Desperdicios del Parnaso, amb una introducció en castellà, però amb composicions -d’una relativa qualitat- generalment en català, de to calderonià. També escriví un romanç català sobre sant Francesc de Paula (possiblement editat a Barcelona el 1739).
Traduí en dístics llatins i en vers català el Llibre de bons amonstenaments d’Anselm Turmeda.
(Catalunya, segle XVI – Barcelona, segle XVII)
Jurista. S’establí a Barcelona el 1617 i fou magistrat de la Reial Audiència de Catalunya.
El 1640 es mantingué al costat de la Generalitat i participà en l’ocupació de les tropes franceses. Fou un partidari avançat de la integració de Catalunya a França.
El 1652 passà al Rosselló, on preparà l’annexió a França.
És autor de Defensa de la autoridad real de las personas eclesiásticas de Cataluña (1646), clarament regalista.
(Santa Bàrbara, Montsià, 22 juny 1867 – Barcelona, 5 abril 1949)
Jurisconsult. Estudià dret a València i Barcelona.
Ajudat per Bofill i Mates, féu el primer catàleg de la Biblioteca del Col·legi d’Advocats de Barcelona.
El 1921 fou nomenat president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació i el 1934 elegit membre del Tribunal de Cassació de Catalunya.
Membre de la Comissió de Codificació del Dret Civil Especial de Catalunya (1948), col·laborà a la “Revista Jurídica de Catalunya”.
Entre les seves obres destaquen La qüestió de la parceria (1914), Interpretació de les lleis segons la doctrina de Suárez i Principis del dret successori (1925).
(Balsareny, Bages, 1641 – Barcelona, 1716/17)
Polític i jurista. En 1705 fou un dels promotors de la revolta austròfila a la regió de Vic.
Carles d’Àustria el nomenà magistrat de la nova Audiència de Barcelona i, poc després, ciutadà honrat i també cavaller. En 1706 restà dins de Barcelona durant el setge frustrat que hi posà Felip V. L’any següent era membre del tribunal del mestre racional.
En 1714, després de la capitulació davant els borbònics, aquests li cremaren els títols, fins i tot el de magistrat.
No consta la seva possible relació o el seu coneixement previ de la sonada deserció, durant l’últim setge de la capital, dels seus fills Joan Baptista i Josep Anton Martí i Fontanelles.
(Barcelona, 1368 – 1451)
Jurisconsult i sacerdot. Estudià a Lleida i fou vicari general de la diòcesi de Vic (1428).
Fou vice-canceller de Martí l’Humà i era capellà de la seu barcelonina quan va dedicar als consellers els seus comentaris als Usatges (1448), publicat amb el títol Manna Jacobi de Marquilles super Usaticis Barcinone (1505).
(Catalunya, segle X – vers 1040)
Jurista.
Fou jutge del comtat de Barcelona fins al 1035, data en que morí Berenguer Ramon I. Des d’aleshores ajudà el govern d’Ermessenda durant els quatre anys de la minoritat de Ramon Berenguer I, del qual va ésser preceptor.
Fou un dels redactors dels Usualia, nucli inicial dels Usatges.
Dades dels Països Catalans 