(Catalunya, segle XIII – )
Jurisdicció senyorial centrada al castell de Segur (Anoia).
Des del segle XIII pertanyia als Calders, per infeudació dels vescomtes de Cardona.
La tingueren fins el 1707, que l’heretaren els Copons, dels quals passà el 1791 als Grimau i, el 1793, als Vilallonga, senyors d’Estaràs, als quals, per carta de successió del 1816, fou reconeguda com a títol del regne. Continua en la mateixa família.
(Catalunya, segle XVIII – )
Jurisdicció senyorial, centrada al castell termenal de Savassona, que pertangué al llinatge dels Savassona, antics castlans del castell.
Passà als Vilanova, als Prat, als Vila, als Llupià i als Ferrer, que obtingueren (1784) que fos reconeguda com a títol del regne i d’entre els quals destacà el baró Josep Francesc de Ferrer-Llupià-Vila de Savassona i d’Ibáñez-Cuevas, a la mort del qual, sense fills, passà a la seva cosina segona Maria dels Dolors-Lluïsa Desprat i de Marimon.
Morí soltera el 1840 i passà als Díaz de Mayorga i als Urbina, comtes de Cartoajal. El 1864 passà a uns Urbina col·laterals, sense cap consanguinitat amb els primitius barons i, posteriorment, als Díez de Tejada.
(Vilanova de Sau, Osona)
Antic terme que englobava tot l’actual municipi.
Originàriament era una vila rural que donava nom a la vall de Sau (917 a 952) de l’antic terme de Cornil. A partir del 970 tot el terme es diu ja Sau, i hi apareixen les fortaleses de la Roca de Sau, probable successora de l’antic castell Cornil, i la de Cascabons.
El terme fou dels Cabrera del 1247 al 1572, bé que hi exercien el domini els cavallers cognomenats de Sau i després els Savassona, que n’esdevingueren els senyors directes des del segle XV.
La parròquia i el lloc de Sant Romà de Sau consten des del 1062, que fou consagrada l’església que es troba avui sota el pantà de Sau i que fou modificada després dels terratrèmols del 1425 i de nou al segle XVIII.
Avui hi subsisteixen alguns dels antics masos, però ha esdevingut un indret turístic amb dos hotels, un club nàutic i xalets residencials que aprofiten l’atractiu del pantà que omple la vall, envoltada de cingles i pendents amb densos boscs de pins.
(Catalunya, segle XIII – )
Jurisdicció senyorial centrada al castell de Santa Pau i que comprenia, ultra l’antic terme del castell de Finestres (les parròquies de Santa Maria de Finestres, Sant Aniol de Finestres, Santa Maria de Santa Pau, Sant Esteve de Llémena, Sant Andreu de Sobre-roca i les Medes), les parròquies de Sant Miquel de Sacot, Santa Maria de Batet, Sant Julià del Mont i Sant Vicenç del Sallent.
Al segle XIII ja pertanyia al llinatge dels Santapau. Per raó d’uns béns dotats que li eren deguts, Joana d’Oms i de Ribelles interposà plet al seu germà Galceran (I) Ademar, i després al fill i successor d’aquest, Hug (V) Ademar de Santapau i Roís de Liori.
El 1445 recaigué sentència, confirmada el 1446 i el 1449, en favor de Joana, i el 1456 la cúria de Besalú vengué la baronia -aleshores en possessió de la filla d’Hug (V)- al marit de Joana, Berenguer (V) d’Oms, com a major oferent en encant públic fet amb motiu de l’execució de la sentència.
El baró Antoni (I) d’Oms de Santapau i de Sentmenat vinculà la baronia als seus descendents agnaticis i, si aquests mancaven, als descendents també agnaticis de la seva filla Anna, muller d’Enric de Sentmenat.
A la mort (1693) del darrer descendent agnat del vinculador, la baronia passà, de fet, al seu nebot de germana, Antoni d’Oms-Cabrera-Desbosc, i a la filla d’aquest, Gaietana, marquesa de Moja; però el marquès de Castelldosrius, Manuel de Sentmenat, aleshores representant la descendència de la filla -Anna- del vinculador, inicià un plet per a la possessió de la baronia i començà a emprar el títol de baró i a cognomenar-se Oms de Santapau. A la seva mort continuà el plet el fill Fèlix, que el guanyà per sentència del 1730, confirmada el 1739.
D’un arranjament entre ambdues parts resultà que el títol de la baronia passà als Castelldosrius, i les possessions i castells d’aquesta restaren per als marquesos de Moja.
La baronia fou reconeguda com a títol del regne, el 1915, a favor del marquès de Castelldosrius.
(Catalunya, segle XV – )
Jurisdicció senyorial adquirida pels Ballester per compra el 1411, cognomenats Bellera; passà a llurs successors els Luna, els Ansa, els Ivorra, els Copons, marquesos de la Manresana, i els Pinós, marquesos de Santa Maria de Barberà.
Al començament del segle XIX era oficialment considerada títol del regne.
(Catalunya, segle XVI – )
Jurisdicció senyorial, formada després de la segregació del castell de Sant Boi de la baronia d’Eramprunyà.
Apareix amb el nom de baronia des que, el 1523, fou comprat als Torrelles per Antoni de Cardona i Enríquez.
El succeïren els seus fills Joan de Cardona i de Requesens i Anna de Cardona i de Requesens, que aportà la baronia al seu marit Balasc d’Alagó-Arborea i Boter, comte de Villasol, i llurs descendents, els marquesos de Santa Cruz.
(Grècia, 1311 – 1394)
(o de la Sola) Territori, prop del mont Parnàs, el més ferm puntal de la dominació catalana, que comprenia la ciutat i castell de Salona, el castell de Lidoríkion i el de Veteranitza.
Pertangué —com a senyoria— a la família franca dels Autremencourt, fins que el 1311 fou pres pels catalans comandats per Roger Desllor, que el senyorejà i sembla que el tingué fins que fou adquirit per Alfons Frederic d’Aragó.
Des d’aleshores fou un comtat, en el qual el succeïren els seus fills Pere Frederic d’Aragó, que navegà com a corsari i lluità contra els venecians, i Jaume Frederic d’Aragó. Aquest fou pare de Lluís Frederic d’Aragó, la filla del qual, Maria Frederic d’Aragó, fou la darrera comtessa, car el castell caigué en poder dels turcs el 1394.
El 1402 Teodor I Paleòleg, dèspota de Mistràs, reconquerí Salona i el 1404 la cedí als cavallers de l’orde de Sant Joan.
(Sales de Llierca, Garrotxa, segle XIII – )
Jurisdicció senyorial centrada al castell de Sales que comprenia, a més, els llocs i parròquies de Toralla, Sadernes, Entreperes, Gitarriu i Montella.
Apareix amb aquesta denominació vers la fi del segle XIII, quan era una possessió dels Rocabertí, dels quals passà, per venda, als Cornellà (vers el 1338) i als Malart (1360) i per successió d’aquests darrers als Alemany de Bellpuig (vers el 1610).
Des del començament del segle XVIII hi hagué plets per la baronia, de la qual s’anomenen senyors, per una part, els Ros, els Hortafà i els Miró, i per l’altra els Llupià i els Cotoner, marquesos d’Ariany.
(Catalunya Nord, segle XIII – segle XVII)
Territori format pels dos antics comtats de Rosselló i de Cerdanya. El primer en la seva extensió del segle IX, coincidint amb la diòcesi d’Elna i que comprenia per tant, a més de la plana costanera del Rosselló, el vescomtat de Castellnou, el Vallespir i el Conflent, i el segon sense el Berguedà, que foren tinguts en feu pel comte Sanç I i pel seu fill Nunó I, a la mort del qual revertiren a la corona el 1242 i que Jaume I cedí al seu fill Jaume com a part integrant del regne de Mallorca.
Jaume I de Catalunya-Aragó preveié ja el 1261 en el seu testament la partició dels seus estats entre els seus fills Pere i Jaume, a qui adjudicà el regne de Mallorca, els comtats de Rosselló i Cerdanya, la senyoria de Montpeller, el vescomtat de Carladès i la baronia d’Omeladès.
L’infant Jaume administrà des d’aleshores el seu futur regne com a veguer i procurador general del rei (mort el 1276) i convertí Perpinyà en la segona capital (després de Palma de Mallorca), on residí molt sovint i hi féu construir un magnífic castell reial entre els anys 1274 i 1300. Del 1276 al 1344 el nou regne de Mallorca mantingué més o menys la seva independència davant Barcelona gràcies sobretot a l’ajuda del rei de França i dels papes d’Avinyó.
Malgrat les greus vicissituds polítiques que conegueren els regnats de Jaume II de Mallorca (1276-1311), Sanç I de Mallorca (1311-24) i sobretot de Jaume III de Mallorca (1324-49), aquest període fou per al Rosselló el de màxima prosperitat, sobretot de Perpinyà, promoguda al rang de capital i enriquida, especialment, per la fabricació i el comerç dels draps.
Efectivament, ja el 1279 el rei Pere II de Catalunya-Aragó exigí del seu germà el rei de Mallorca que li retés homenatge; aquest contestà a aquesta manifestació de força aliant-se amb el rei Felip III de França, que el 1285 envaí el Rosselló. El rei Pere, però, aconseguí d’emparar-se del castell reial de Perpinyà i obligà així el rei Jaume II de Mallorca a fugir; el mateix rei francès morí a Perpinyà en la retirada.
Les hostilitats perduraren encara, però firmada la pau d’Anagni el 1295 els reis de Mallorca estigueren en bones relacions amb els de Catalunya-Aragó. Però en designar el 1322 el rei Sanç I de Mallorca com a successor el seu nebot Jaume, encara infant, per manca de successió directa, donà peu a una nova temptativa de recuperació del regne per part de Jaume II de Catalunya-Aragó; el papa aconseguí d’evitar una guerra.
Aquesta arribà el 1344, any en què el nou rei Pere III de Catalunya-Aragó envaí Mallorca mentre el rei Jaume III de Mallorca es refugiava al Rosselló. Després d’un intent de recuperar els seus estats amb l’ajuda del rei francès, amb la invasió del Conflent i la Cerdanya, fou finalment vençut i mort a Llucmajor (Mallorca) el 1349.
Els comtats de Rosselló i Cerdanya restaven integrats de nou directament a la corona catalano-aragonesa. Durant aquest període del regne de Mallorca, els comtats continuaren essent dividits administrativament en vegueries i sotsvegueries. La vegueria de Rosselló, amb capital a Perpinyà, s’uní amb la sotsvegueria de Vallespir i amb el territori d’Illa, que fins el 1309 pertanyia a la de Conflent. La de Conflent, amb capital a Vilafranca de Conflent, corresponia aproximadament a l’actual comarca del Conflent amb la sotsvegueria de Capcir, la vegueria de Cerdanya amb capital a Puigcerdà, amb el Baridà com a sotsvegueria i la vall de Ribes, que tingué una administració pròpia.
Aquestes demarcacions foren respectades per Pere III de Catalunya-Aragó el 1344 en incorporar els comtats a la corona i crear aquest mateix any la nova governació de Rosselló i Cerdanya, centrada a Perpinyà.
La ciutat consolidà la seva categoria de segona capital del Principat, hi fou establerta una seca (1346) per a encunyar or, en foren reforçades les fortificacions (1365), hi fou construït el Castellet i fundat l’estudi general. El seu fill Joan I creà el 1388 el tribunal del consolat de mar i el 1397 era iniciada la construcció de la llotja.
Del 1408 al 1415, els Comtats foren protagonistes d’alguns episodis cèlebres relacionats amb el Cisma d’Occident, amb l’estada al palau reial de Perpinyà del papa Benet XIII, el concili convocat pel papa el mateix 1408, l’entrevista del nou rei Ferran I de Catalunya-Aragó amb l’emperador Segimon i llur ruptura amb el papa Benet XIII (conferència de Perpinyà) el 1415.
Sota Alfons el Magnànim, sempre ocupat a la Mediterrània, els Comtats es beneficiaren de la bona administració de la reina Maria, lloctinent general, que residí sovint a Perpinyà i hi convocà corts.
Tot canvià amb Joan II de Catalunya-Aragó, el qual, ocupat en la revolta dels catalans del Principat (guerra contra Joan II), féu la imprudència el 1462, al tractat de Baiona, d’empenyorar els comtats de Rosselló i Cerdanya al rei de França Lluís XI en garantia d’una important ajuda en homes d’armes. Ocupats els Comtats des del 1463, fou establert un nou lloctinent, Joan de Foix, un nou governador, Bernat d’Oms, i creat un parlament amb jurisdicció sobre els dos comtats.
La revolta contra la nova administració francesa es propagà a partir de l’abril de 1472. El primer de febrer de 1473, Joan II, al capdavant d’un exèrcit, entrà a Perpinyà i s’hi tancà mentre la guarnició francesa es retirava al castell reial i un nou exèrcit enviat per Lluís XI assetjava la ciutat (abril-juny 1473). El 24 de juny era signada una treva i, poc després, el tractat de Perpinyà neutralitzava provisionalment els Comtats.
Amb tot, Lluís XI, aprofitant les dificultats de Joan II de la banda de Castella, violà tots els compromisos i ocupà de nou el Rosselló: s’emparà d’Elna (1474) i féu executar el governador Bernat d’Oms al castell de Perpinyà. Privats de tot auxili, els perpinyanesos resistiren un setge de vuit mesos, però es rendiren finalment per ordre de Joan II el 10 de maig de 1475, que atorgà a la ciutat el títol de fidelíssima.
La repressió fou molt dura. Hi hagué alçaments diversos de la població contra els ocupants; el 1477 Damià Descatllar intentà en va d’apoderar-se de Puigcerdà. Durant el període de domini francès el rei de França concedí el títol de comte de Rosselló a un fill legitimat del cinquè duc de Borbó, l’almirall Lluís de Borbó (mort el 1487), que el transmeté als seus fills, Carles de Borbó (mort sense fills el 1510) i Susagna de Borbó, muller primer de Jean de Chabannes, comte de Dammartin, i després de Charles de Boulainvillier, que també s’intitulà comte de Rosselló.
El 1493, però, pel tractat de Barcelona els comtats de Rosselló i Cerdanya foren reintegrats a la corona catalano-aragonesa i posava fi a trenta anys de guerres i ocupacions continuades. Amb tot, llur situació fronterera fou causa de reiterades alarmes com a conseqüència de les relacions tibants entre els reis de França i els dels regnes hispànics; el 1520 un exèrcit francès s’apoderava de la Tor de Querol i arribava a les portes de Puigcerdà; el 1542 Perpinyà, assetjada pel delfí de França Enric, era defensada victoriosament pel duc d’Alba. Una altra temptativa infructuosa per part de França tingué lloc el 1595.
Les guerres de religió franceses afectaren els Comtats en forma d’incursions frontereres. A la inseguretat i a una excessiva tendència centralitzadora -tot i que la governació dels Comtats continuà de dret essent independent de la governació del Principat de Catalunya-, s’hi afegí al segle XVII la pesta: l’epidèmia més mortífera tingué lloc el 1631, any en què Perpinyà perdé la meitat de la seva població.
La guerra amb França reprengué a partir del 1639, marcada per la caiguda de Salses i la seva represa, al moment en què els catalans s’aixecaven contra la intransigència del ministre comte duc d’Olivares i la brutalitat de les tropes castellanes (guerra dels Segadors). En 1640-41 els catalans firmaren l’aliança amb França i proclamaven Lluís XIII comte de Barcelona. El governador castellà de Perpinyà es rabejà amb els perpinyanesos rebels, mentre que tropes franco-catalanes iniciaven el blocatge de la vila, que durà trenta mesos. Cotlliure queia en mans franceses el 1642, Salses el 1643 després de la capital.
Però abandonat el Principat a la seva sort pels francesos, Barcelona hagué de capitular el 1651. El 1659 el tractat dels Pirineus havia de consagrar l’annexió definitiva dels comtats de Rosselló i Cerdanya, llevat de la Baixa Cerdanya, amb l’enclavament de Llívia, a França i foren convertits per l’administració francesa en província del Rosselló. Integrada aquesta el 1790 en el nou departament dels Pirineus Orientals, conserva amb tot popularment i en certa manera oficialment la denominació del Rosselló.
(Catalunya Nord, segle IX – segle XI)
Jurisdicció de l’antic comtat de Rosselló.
El primer o un dels primers a portar el títol de vescomte al Rosselló fou un Alfons vicecomite documentat en un judici del 832 celebrat a Elna i relatiu a unes terres de Santa Maria d’Arles. D’aquest Alfons, que el 847 rebé unes donacions del rei Carles II el Calb, hom sap que era fill d’un Sunvild, germà d’un Gomesind i pare d’un Sumnold i un Riculf.
Poc després, l’any 858, hi havia documentat un altre vescomte, Riquelm, que no devia ésser del Rosselló, però no consta ni és gens segur que fos emparentat amb l’Adefonsus vicecomite del 832 i el 847, car aleshores la dignitat vescomtal encara no havia esdevingut hereditària. La privatització del títol, més que no pas de la funció, vescomtal degué ésser obra del segle X.
Amb tot és al segle XI que es troba el títol vinculat amb seguretat a un llinatge els membres del qual, en lloc de titular-se vescomtes de Rosselló, s’anomenaren de Tatzó perquè entre les seves possessions hi havia aquest lloc i perquè, havent passat l’època en què els vescomtes exercien funcions públiques arreu del comtat, els vells vescomtes de Rosselló es convertiren en senyors feudals amb una jurisdicció més limitada territorialment.
A l’època de transició correspon el vescomte Guillem Adalbert, que l’any 1030 figura al costat del comte Gausfred II presidint una enquesta judicial feta a l’església de Toluges.
En una donació d’un alou de Banyuls dels Aspres feta l’any 1043 a l’església d’Elna es precisa també que la propietat donada limita amb terres d’un vescomte anomenat Oliba, del qual no se sap quin parentiu podia tenir amb l’anterior.
Finalment, en un judici del 1051 favorable a l’abadia de Cuixà hi figura un Guillem que es diu vescomte de Tatzó, títol que després portaren els seus descendents en lloc del vell títol vescomtal de Rosselló.
Dades dels Països Catalans 