Arxiu d'etiquetes: humanistes

Orrit i Pagès, Isabel

(Lleida, vers 1490 – Vercelli, Itàlia, 5 març 1564)

Humanista. Muller de Guillem Ramon de Josa i de Cardona. Vídua (a 1539), portà vida retirada de pietat i estudi.

Coneixia bé el llatí i la filosofia escolàstica, especialment la doctrina de Duns Escot. Parlà a la catedral de Barcelona. Protegí i ajudà Ignasi de Loiola en la seva estada a Barcelona i després a París. Intervingué en la reforma dels estatuts de la Confraria de la Sang, que es reunia a la seva casa del Peu de la Creu, on també allotjà orfes.

Desitjà entrar a la Companyia de Jesús i marxà a Roma el 1543 amb Isabel Roser i d’altres amigues. No hi entrà, però restà a Roma intentant de convertir jueus.

Parlà davant un grup de cardenals sobre la doctrina escotista, cosa que fonamentà la llegenda que havia parlat davant Pau III.

El seu fill Guillem de Josa es casà amb la filla del bisbe de Barcelona Joan de Cardona, Helena, amb qui ha estat erròniament identificada.

Oliver i Orell, Bartomeu

(Sencelles, Mallorca, 19 desembre 1893 – Caracas, Veneçuela, 1972)

Pedagog i humanista. Estudià filosofia i lletres a Barcelona, on s’instal·là i dirigí el col·legi Institut Tècnic Eulàlia.

Arran de la guerra civil s’exilià a París i d’allà a Caracas, on exercí la docència a les escoles normals, a l’Instituto Pedagógico i a la Facultad de Humanidades y Educación de la Universidad Central de Caracas, de la qual fou degà.

Fou també director i fundador de l’Instituto de Filología Clásica, i escriví diverses obres, entre elles un tractat de morfologia llatina i El legado de Cicerón (1958).

Morell, Juliana

(Barcelona, 16 febrer 1594 – Avinyó, Provença, 26 juny 1653)

Humanista i religiosa. Filla d’un banquer que s’instal·là a França en arruïnar-se, excel·lí des de la seva infància per les seves qualitats excepcionals de poliglota.

Dominava el llatí, el grec, l’hebreu i el siríac. També estudià dret, física, química i música.

Fou tanta la seva fama que el vicelegat pontifici i un tribunal escollit especialment li atorgaren el títol de doctora en ciències i lletres.

El 1608 ingressà al convent de les dominicanes de Santa Pràxedes d’Avinyó. El 1613 en fou elegida prioressa, càrrec que ocupà dues vegades més.

Morell, Joan -humanista, s. XVI-

(Barcelona ?, segle XV – segle XVI)

Humanista.

Presentà, amb unes versos llatins, l’edició del 1502 de les obres teatrals Galathea et Zaphira de Florus.

Fou amic de Joan Boscà i mantingué correspondència literària amb Marineo Sículo, el qual l’inclogué en el seu panegíric dels literats hispànics.

Corregí en part l’edició del diccionari de Nebrija avalada per Martí Ivarra (1522).

Montserrat i Roig, Cebrià

(Olesa de Montserrat, Baix Llobregat, 1886 – Barcelona, 1962)

Eclesiàstic i humanista. Format a Roma.

Des del 1915 fou catedràtic de teologia moral al seminari de Barcelona, on més tard fou canonge penitencier de la seu, i prelat domèstic del papa.

Sovintejà la seva col·laboració a la premsa periòdica i escriví algunes obres de caràcter docent. Era col·laborador de la Fundació Bíblica Catalana i de la Fundació Bernat Metge.

Publicà, en versió castellana, el Misal romano festivo, alguns llibres bíblics i opuscles de devoció.

Moix, Rafael

(Girona, segle XVI – segle XVII)

Metge i humanista.

Publicà un tractat sobre la pesta (Barcelona, 1587), escrit en català, i un altre d’escrit en llatí sobre les malalties de les dones, titulat Methodi medendi, per venae sectionem morbos mulieres acutos i editat a Colònia en 1612.

Marquès, Antoni

(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1570 – 1649)

Teòleg, humanista i orador.

Jesuïta, primer, i després augustinià (1626), fou notable com a orador.

Escrivi Asuntos predicables sobre los tres mayores estados de la Iglesia… (1636) i Catalunya defendida por sus émulos (1641).

Marineo Siculo, Lucio

(Vizzini, Sicília, Itàlia, vers 1460 – Valladolid, Castella, 15 octubre 1536)

(o Luca)  Humanista. Professor de la Universitat de Salamanca del 1486 al 1498. Historiador oficial de Ferran II de Catalunya-Aragó (1500), en enviduar (1504) l’acompanyà quan es reclogué a la corona catalano-aragonesa.

Publicà De laudibus Hispaniae (v 1495), per encàrrec de la universitat de Salamanca, i De genealogia regum Aragonum (Saragossa, 1509), edició promoguda pel seu amic i mecenes, l’arquebisbe de Saragossa Alfons d’Aragó, obres que inclogué més tard en De rebus Hispaniae memorabilibus opus (Alcalà, 1530).

Aquesta obra, en la qual treballà des del 1500, se centra bàsicament en el regnat de Joan II de Catalunya i, més concretament, en l’episodi de la guerra civil. Seguí, en bona part, la versió castellana de la Vita de Joan II, del jurista i historiador saragossà Gonzalo García de Santa María, que hi treballà entre el 1501 i el 1515.

La dedicà a l’emperador Carles I de Catalunya, i representa una síntesi de la interpretació humanística (a l’estil de Beccadelli i de Bartolomeo Fazio) i providencial del regnat dels Reis Catòlics; no s’estigué d’elogiar extraordinàriament l’obra d’Erasme.

Preciosa font de notícies polítiques i culturals són també els seus Epistolarum familiarum libri XVII (Valladolid, 1514), que també dedicà a l’arquebisbe de Saragossa. N’hi ha publicada una selecció per P. Verrua (1940).

Margarit i de Pau, Joan

(Girona, 1422 – Roma, Itàlia, 21 novembre 1484)

Humanista i eclesiàstic. Bisbe d’Elna (1453-62) i de Girona (1463-83) i cardenal (1483).

A les Corts de Barcelona del 1454 féu una cèlebre exposició de la situació de crisi que travessava el Principat.

Durant l’aixecament de la Generalitat contra Joan II, al front dels bisbes catalans, es distingí pel seu esperit reialista. Mantingué el coratge dels defensors de Girona durant el primer setge de la ciutat (1467), i el 1469, en veure que era impossible de resistir l’assalt de les tropes del duc de Lorena, claudicà, obligat a prestar jurament al príncep de Viana, l’ofensiva de Joan II (1471) li va permetre de lluitar novament al costat del rei.

Home culte i erudit, estudià a Bolonya i fou un dels introductors de l’humanisme a Catalunya; s’envoltà a Girona d’un grup de gent instruïda, entre la qual hi havia el canonge Andreu Alfonsello.

En la seva obra Paralipomenon Hispaniae libri decem es manifestà com un dels primers defensors de la idea d’Espanya com a unitat politico-geogràfica.

Labèrnia i Esteller, Pere

(Traiguera, Baix Maestrat, 19 febrer 1802 – Barcelona, 28 juny 1860)

Lexicògraf, gramàtic i humanista. Havent estudiat a Tortosa, passà a establir-se a Barcelona (1825), i es doctorà en lletres (1828).

De les seves obres didàctiques, la més popularitzada és el Diccionari català-castellà (1839), valuós en el seu temps i considerat fins a l’aparició del diccionari de P. Fabra com el principal llibre de consulta lexicogràfica.

Publicà, a més, Diccionario de la lengua castellana con la correspondencia catalana y latina (1844) i Diccionario manual de la lengua castellana con la correspondencia latina (1850).

És també autor d’una Gramática latina (1852) i de diverses obres manuscrites de caràcter filològic.