(Girona, 1130 – Provença, França, vers 1190)
Metge, poeta, gramàtic, filòsof i talmudista jueu. Fill d’Ishaq ben Zerahya. Estudià entre els mestres de Provença i establí escola a Lunèl.
Escriví tres llibres de dret talmúdic en estil acurat i elegant: el Sèfer ha-Saba, el Sela’ha-Mahloqet, contra Abraham ben David, i el Sefer ha-Maor, punt de referència dels talmudistes posteriors.
Escriví també cartes en prosa rimada i una trentena de poesies religioses.
(Catalunya, segle XVII)
Gramàtic. Fou professor de gramàtica a la Universitat de Barcelona i el 1650 ja era jubilat.
El 1640 publicà un diccionari català-llatí, el Dictionarium seu thesaurus catalano-latinus, dedicat a Josep Jeroni Besora, que és la primera obra d’aquest tipus que fa servir l’ordre alfabètic.
Fou objecte de nombroses edicions; se’n féu una el 1650, i el 1653 una altra d’ampliada i corregida; posteriorment n’aparegueren com a mínim sis més, la darrera datada a Vic el 1757. Aquestes últimes inclouen a la fi unes indicacions sobre ortografia catalana, que no són, però, obra de l’autor.
(Barcelona, segle XV – després 1535)
Professor de gramàtica a l’estudi general de Barcelona, fill del també professor Joan de Santjoan.
Regentà la càtedra des del 1526 i de forma col·legiada amb Martí Ivarra i Jeroni Ardèvol el curs 1532-33.
Fervent admirador d’Erasme, edità el 1529 els Catonis praecepta moralia comentats per aquest, amb finalitat pedagògica.
(Catalunya)
Conjunt de parlars del català central. Caracteritzats per l’ús (com en el català insular o balear) de l’article es, sa, ses, derivat d’ipse, ipsa, en comptes d’el, la, els, les, derivats d’illu, illa. Es considera un subdialecte del català central.
Es troba a Cadaqués i s’estén des de Begur fins a Blanes pels pobles banyats per la mar i els que estan a pocs quilòmetres de la costa.
Salen especialment els més vells, com a registre aplicat al grup intern i que substitueixen per l’article literari en la comunicació externa.
Un cert declivi del seu ús, especialment entre els joves, contrasta amb la gran vitalitat de què gaudeix a les Balears.
(Catalunya, segle XVII)
Gramàtic.
Era autor d’un Vocabulari castellà-català, que fins el 1835 existia a la biblioteca de la comunitat de frares jerònims de la Vall d’Hebron, prop de Barcelona.
L’obra té una edició moderna feta a València (sense data, devers el 1929), amb pròleg de Salvador Guinot.
(Pauliac ?, Llenguadoc, segle XI – Girona, després 1143)
Gramàtic i escriptor. Fou mestre de teologia depenent dels capítols de Barcelona i Girona. Era gramàtic prestigiós.
En 1116 acompanyà a Pisa el comte barceloní Ramon Berenguer II. El representà a Roma, davant el papa Pasqual II.
És autor d’un poema sobre l’Eucaristia i del llibre Vita seu passio sanctae Eulaliae Barcinonensis. Aquest darrer fou publicat per Villanueva al volum XXIX del Viaje literario a las iglesias de España. Probablement és també l’autor d’Altera Beati Olegarii vita.
(Girona, segle XVI)
Gramàtic. Era doctor en arts. Fou catedràtic de filosofia a la Universitat de Perpinyà.
És autor d’una obra titulada La gramàtica d’Erasme en romanç, amb exemples de Ciceró (1582), que, segons Villanueva, es conservava al monestir de Bellpuig de les Avellanes, i d’un Thesaurus puerilis, de caràcter docent, del qual seria feta la segona edició a Barcelona el 1600.
(Sant Feliu de Codines, Vallès Oriental, 24 desembre 1752 – 15 novembre 1829)
Gramàtic. Escriví una Gramática catalana, predispositiva para la más fácil inteligencia de la española y latina…, vers el 1796, i una Dicciología catalana, conservades manuscrites, i un Diccionario poético catalán, que no s’ha conservat.
És també autor de l’obra teatral Redempció del llinatge humà o representació de la gran tragèdia de la passió i mort de Jesucrist…, també inèdita.
(Argentona, Maresme, 11 gener 1844 – Manresa, Bages, 20 setembre 1922)
Jesuïta, historiador i gramàtic. Residí a les Filipines del 1865 al 1870, on col·laborà en les activitats del seu orde en matèria de meteorologia i astronomia.
Estigué un quant temps al noviciat de Veruela (Aragó), com a professor, i després fou destinat a Manresa, el 1885. Des d’aleshores foren abundants els seus treballs literaris i lingüístics.
Els seus estudis sobre el català són remarcables, per bé que no incorporen encara els progressos de la biologia romànica en general.
Cal esmentar-ne els següents: Análisis morfológich de la llengua catalana antiga comparada amb la moderna (1895), Análisis fonológich ortográfich de la llengua catalana (1896), Gramática de la llengua catalana (1898) i Primers rudiments de la Gramàtica catalana (1903).
(Catalunya, segle XIX – segle XX)
Gramàtic i pedagog. Fou oficial de la marina mercant. Dirigí el Col·legi Nàutic Mercantil de Vilassar de Mar (Maresme).
Publicà diverses obres docents, com les titulades Regles pràctiques d’escriptura catalana, Breu compendi de la història de Catalunya, Apuntes sobre el sistema de enseñanza Monjo, Promptuari ortogràfic català i Guia pràctica per a escriure en català.
Fou el pare d’Enric Monjo i Garriga.
Dades dels Països Catalans 