(Girona, Gironès)

Abadia benedictina, situada a l’entrada de la vall de Galligants, a la ciutat.

S’inicià gràcies a la generositat del comte Ramon Borrell, al final del segle X. Al segle XII fou unida al monestir de la Grassa, bé que el lligam fou més nominal que no pas efectiu.

L’actual església fou erigida (vers 1130) amb l’ajut del comte Ramon Berenguer; en aquesta època fou renovada l’esglesiola de Sant Nicolau, que exercia la cura parroquial del raval de Galligants i que estava situada dins l’àmbit del cementiri. Els claustres són del final del segle XII.

El temple consta de tres naus i un creuer, damunt el qual s’aixeca, a la part de l’Evangeli, la llanterna campanar; té quatre absis de dimensions desiguals. Són molt interessants els capitells de les columnes interiors de l’església. El petit claustre presenta columnes dobles i quintuples al centre de les galeries; els temes iconogràfics dels capitells s’assemblen als de Sant Cugat i als del claustre de la catedral de Girona.

(Girona, Gironès)

Antiga canònica agustiniana, col·legi de jesuïtes i ara seminari conciliar, situada a la part alta de la ciutat, entre el convent de Sant Domènec i la pujada de Sant Martí.

L’església de Sant Martí existia ja el 898 i tenia sacerdot propi. El cabiscol Ponç la féu reedificar abans del 1064, i s’hi treballava encara el 1078, quan el seu hereu Joan féu deixes per cobrir-la. El 1101 el comte Ramon Berenguer III la rebé sota la seva protecció, i el 1118 Berenguer Amat l’encomanà al bisbe de Girona.

El 1152 Guillem, prevere de Sant Martí i arxilevita de Besalú, la cedí a l’abat Ponç de Monells, de Sant Joan de les Abadesses, perquè hi instituís un prior i una comunitat de canonges. La fundació, però, no es féu fins el 1164, que s’hi instal·là una comunitat, presidida per Arnau de Montbós, antic canonge de Lledó, amb consentiment del bisbe i canonges de Girona. El papa Alexandre III confirmà la fundació amb una butlla del 1166.

Segons unes noves constitucions, fetes pel prepòsit Pere el 1229, es fixà en cinc el nombre de canonges, més un clergue secular per a la cura d’ànimes i un diaca, tots sota l’obediència del prepòsit. Els canonges havien de tenir en entrar trenta anys i passar un any de provació.

Entre el 1225 i el 1340 la comunitat tingué llargues discussions amb els dominicans, establerts prop de Sant Martí. Al segle XV caigué a les mans de comendataris i s’accentuà la decadència, iniciada la segona meitat del segle anterior.

El papa Gregori XIII dissolgué la canònica el 1581 i donà l’edifici als jesuïtes, que ampliaren l’església i hi construïren una bona part del casal actual.

Expulsats els jesuïtes el 1767, s’hi instal·là el seminari conciliar, que amplià encara més l’edificació per adaptar-la a les necessitats de la institució, gràcies als bisbes Tomás de Lorenzana-Butrón (1775-96) i Florencio Lorente (1847-62), que el dotaren d’una notable biblioteca, de noves càtedres per adaptar-les als graus universitaris i d’un gabinet de física i d’història natural.

(Girona, Gironès)

Convent dominicà. S’aixeca en un extrem de la plaça on s’obre la façana renaixentista de l’antic Estudi General i fou convertit en caserna des del 1822, retornat després als dominicans. El temple és obra dels segles XIII i XIV, fou fundat pel bisbe Berenguer de Castellbisbal.

El conjunt monumental és format per l’església, el claustre i el convent; l’església consta d’una nau de sis trams, a la qual foren afegides, segles després, algunes capelles laterals a la banda nord; el claustre, al costat del migdia, té dos pisos: el superior és on hi havia el convent (on hi residí el famós inquisidor Nicolau Eimeric) i l’inferior és coetani de l’església; al seu entorn hi havia la sala capitular i altres dependències, posteriorment molt desfigurades.

Tingué en temps normals una comunitat de 20 o 30 frares, entre ells els lectors i els catedràtics de filosofia i teologia del veí Estudi General.

Sofrí molt el convent en el setge del 1809 i fou exclaustrat el 1822 i definitivament el 1835, que tenia 12 comunitaris.

(Girona, Gironès)

Abadia benedictina de monges, a la vall de Sant Daniel, prop de la ciutat de Girona.

El fundà la comtessa Ermessenda, que el 1015, amb el seu marit Ramon Borrell, comprà aquesta església al bisbe de Girona. La comunitat s’hi establí el 1020, presidida per una abadessa amb clergues al seu servei, i fou dotada per la mateixa comtessa i el seu fill Berenguer Ramon I amb béns a Montfullà, Vilablareix, Vilademuls i altres indrets.

Inicialment constava d’unes sis monges, que el segle XIII ja eren dotze i arribaren més tard (1342) a una vintena, totes elles filles de la noblesa o de cases benestants. Guarda en una cripta el cos de sant Daniel, màrtir, traslladat d’Arle (Provença), en un sarcòfag construït el 1345.

El segle XV hom li donà les rendes dels antics monestirs femenins de Matella i Vilanera, de l’Empordà, i el 1550 el papa li uní el priorat de Valldemaria, prop d’Hostalric.

El 1640 les monges hagueren d’abandonar el monestir i refugiar-se a Girona, igual com a l’època de la Guerra del Francès, que fou convertit en hospital per les tropes franceses. De nou fou abandonat, per alguns anys, el 1835, però la comunitat hi retornà aviat.

El seu conjunt monumental guarda l’església romànica del segle XII, sobrealçada i modificada, amb cimbori i absis central. El claustre romànic és del segle XIII i té un pis superior del segle XV. La resta de l’edifici monacal ha estat ampliada i renovada els segles XVIII i XIX.

Enllaç web: Monestir de Sant Daniel