(Catalunya Nord, segle XV)
Comanador de Bajoles a l’orde de Sant Joan i, per tant, senyor de Bompàs i Sant Nazari, que per les mateixes raons que el seu germà Joan, fou exonerat d’aquest càrrec, però el recuperà el 1441 a instàncies del seu altre germà el bisbe Bernat de Pau.
Sembla que tots tres foren germans de Caterina de Pau.
Eren fills de Joan Pardo de la Casta-Aguilar i de Cabanyelles, i de Maria de Puixmarín-Rocafull i Dávalos.
Baltasar Pardo de la Casta-Aguilar i de Puixmarín-Rocafull (País Valencià, segle XVII – 1695) Fill primogènit i successor. Fou batlle general de València, governador d’Alacant, majordom major del rei Carles II i lloctinent de Mallorca. Fou el pare de Joan i de Maria Teresa Pardo de la Casta-Aguilar i de Palafox.
Fèlix Pardo de la Casta i de Puixmarín (País Valencià, segle XVII – Cremona, Itàlia, 1688) Fou militar, cavaller de Montesa i governador de Cremona al ducat de Milà, on es casà amb Margherita Landa. El seu besnét fou vuitè marquès de la Casta.
Lluïsa Pardo de la Casta i de Puixmarín (País Valencià, segle XVII) Fou muller de Gener (VI) Rabassa de Perellós, primer marquès de Dosaigües (llurs descendents heretaren el marquesat de la Casta).
Maria Manuela Pardo de la Casta i de Puixmarín (País Valencià, segle XVII) Es casà amb Josep de Cardona-Borja, príncep de Cardona.
(Argelers, Rosselló, 1893 – Sant Nazari, Rosselló, 1980)
Administrador (1917) i inspector (1922) de les colònies franceses. Resident superior a Indoxina (1931), governador de Cotxinxina (1934-38) i prefecte d’Alger (1941).
De nou al Rosselló, fou president de l’Institut Rossellonès d’Estudis Catalans.
(Catalunya Nord, segle XV – Perpinyà, 1474)
Governador dels comtats de Rosselló i Cerdanya en temps de Joan II el Sense Fe. Durant la revolta dels rossellonesos contra el domini francès es mantingué fidel a Joan II i capitanejà el moviment.
Obligat a capitular a Elna (1474), fou decapitat a Perpinyà pels francesos com a traïdor.
Eren néts de Jaume d’Olesa i Calbó.
Jaume Joan d’Olesa i de Safortesa (Illes Balears, segle XVII) Formà una companyia per anar a lluitar a Itàlia. Fou nomenat governador de Menorca i mestre racional. Lluità al Principat el 1640 al costat de les forces de Felip IV.
Mateu d’Olesa i de Safortesa (Palma de Mallorca, 1619 – 1662) Teòleg i escriptor. Va ésser canonge i rector de la universitat literària de Mallorca, on fundà la càtedra de Sagrada Escriptura. La seva obra cabdal és una carta en llatí dirigida a un lul·lista francès, que publicà Vernon en la seva obra Le docteur illuminé (París, 1668).
Salvador d’Olesa i de Safortesa (Illes Balears, segle XVII) Cavaller de Sant Joan. Fou jurat en cap de Mallorca (1677). Estigué present al famós setge de Buda (Hongria).
(València, 26 juny 1700 – 21 novembre 1771)
Militar i funcionari. Combaté contra els francesos en 1719-20, més tard lluità a Ceuta (1721) i al setge de Gibraltar (1727).
Prengué part a les campanyes d’Itàlia de la guerra de Successió de Polònia i Àustria, fins que, el 1745, fou nomenat governador de Badajoz; rellevat del càrrec (1754), ocupà la capitania general d’Aragó, i el 1760 fou nomenat virrei de Nova Espanya. Mentre ocupà aquest càrrec hagué de reprimir les constants revoltes indígenes.
Quan Espanya va entrar a la guerra dels Set Anys, posà el país en peu de guerra, perquè hom temia un atac britànic, que no tingué lloc. Després de la pau (1763), fou iniciada al virregnat una reforma de l’exèrcit que, d’eventual i constituït per milícies, esdevingué un cos colonial permanent, la qual cosa ocasionà dures batalles entre Cruïlles i el comissionat reial per a aquesta reforma, Joan Villalba.
S’hi afegí, a més, l’arribada del visitador, Gálvez (1765), encarregat de comprovar les acusacions de malversació fetes contra Cruïlles. Totes aquestes mesures produïren un fort malestar, que es traduí en múltiples alçaments.
Finalment, el virrei fou rellevat del càrrec (1766), que ocupà el marquès de Croix, i fou sotmès a un judici de residència, en el qual fou absolt (1768).
(Rosselló, segle XV – després 1493)
Donzell de Perpinyà. Potser era fill de Nicolau de Llupià (Rosselló, s XV) Senyor de Canet -senyoria que li fou confiscada el 1463 per Lluís XI de França per la seva fidelitat a Joan II de Catalunya.
No reconegué la sobirania de Lluís XI sobre el Rosselló, i fou declarat rebel i li confiscaren els béns (1476), fins a la restitució del comtat de Rosselló per part de Carles VIII, el 1493.
Es casà en primeres noces amb Jecmina, filla del conseller Francesc Sarribera, i foren pares de Pere de Llupià i Sarribera, el qual fou pare de Francesc Gilabert de Llupià.
(Rosselló, segle XVI – després 1566)
Procurador reial de Rosselló i Cerdanya (1535-59). Segurament fill de Joan (II) de Llupià i de Vallgonera. Fou l’iniciador de la línia dels procuradors i governadors.
Fou pare de Lluís de Llupià i Xanxo (Rosselló, segle XVI – 1589) Procurador reial de Rosselló i Cerdanya (1559-89). Succeí al seu pare com a procurador reial. Fou l’hereu universal del seu oncle Tomàs de Llupià i de Llupià. Foren fills seus Joan de Llupià i de Saragossa, i:
Gabriel de Llupià i de Saragossa (Perpinyà, segle XVI – 1623) Noble. El 1589 fou procurador reial del Rosselló, governador dels comtats de Rosselló i Cerdanya i lloctinent general del Rosselló, la Cerdanya i l’Empordà.
(Illes Balears, segle XV)
Procurador reial a Mallorca durant el regnat d’Alfons IV de Catalunya.
Fou un dels qui més s’oposaren, l’any 1436, a les pretensions de Pere Descatllar i de Santa Coloma a la senyoria de Llucmajor, en compensació dels seus préstecs monetaris al rei, després de la batalla de Ponça.
Mobilitzà l’opinió, al·legant el privilegi del 1344 que prohibia de separar del poder reial la ciutat i les viles, els delmes i altres drets. El 1445 el rei li atorgà la baronia de Banyalbufar.
(Perpinyà, 1924 – 17 agost 2006)
Funcionari de telecomunicacions i polític. Adjunt del batlle de Perpinyà.
Fou creador, amb Josep Deloncle, del museu de la Casa Pairal del Castellet i, amb Josefina Matamoros, del Centre de Documentació i d’Animació de la Cultura Catalana (CDACC) de la vila de Perpinyà i president de la Federació per a la Defensa de la Llengua i de la Cultura Catalanes.
Dades dels Països Catalans 