Arxiu d'etiquetes: funcionaris/es

Montcada i de Lloria, Roger de

(Catalunya, 1349 – 1413)

Magnat i camarlenc reial. Fill petit de l’almirall Pere de Montcada i de Lloria. Per la seva muller, Beatriu de Milany, fou senyor de la baronia de Milany i de Vallfogona, Tudela i Cartellà.

El 1354 anà amb Pere III a l’expedició de Sardenya, i el 1363 destacà en la guerra contra Castella.

Executà la missió més delicada i famosa entre el 1378 i el 1380, quan, per ordre de Pere III, guardà la reina Maria de Sicília, segrestada pels nobles de l’illa i rescatada per Guillem Ramon de Montcada i de Peralta, comte d’Agosta. Roger prengué la jove reina i la guardà als castells de Licata i d’Agosta, contra els nobles que l’assetjaven, fins que fou lliurat pel vescomte Felip Dalmau de Rocabertí, que retornava a Grècia amb galeres. Aleshores portà la reina a Càller de Sardenya, on residí amb tota seguretat, fins que fou casada amb Martí el Jove, després del fracassat intent de casar-la amb el príncep Joan.

Havent retornat a Catalunya, fou nomenat camarlenc reial de l’infant Joan, duc de Girona. La seva fidelitat a aquest li valgué l’enemistat amb Pere III, i passà a segon terme, fins que, quan aquell pujà al tron com a Joan I (1387), n’esdevingué conseller i recuperà la seva influència.

Fou coper de la reina, governador de València (1392) i ambaixador prop del papa Benet XIII per demanar col·laboració per a una expedició a Sardenya, que fou aprofitada per a una expedició dirigida per Roger mateix a Sicília (1394).

Sota el rei Martí l’Humà continuà tenint el seu prestigi, i aquest el féu camarlenc reial (1397) i governador de Sardenya (1398), on residí molt poc temps, de València per segona vegada (1398) i de Mallorca (1401-10). Pressionà Martí I perquè nomenés un successor.

Fou un fervent partidari de Jaume II d’Urgell en les lluites i els parlaments de l’interregne i es mostrà recelós i desconfiat amb Ferran I fins a la mort.

Pledejà contra la seva cunyada Elionor de Cervelló per la possessió de la baronia de Llagostera i en féu hereva la seva besneboda Elionor de Montcada i de Montcada.

Montcada, Ot de -segle XII-

(Catalunya, segle XII – vers 1167)

Senescal o dapifer del comtes de Barcelona i potser trobador. Era fill del senescal Guillem Ramon i d’Agnès.

Tota la seva vida, a partir del 1116, surt associat al seu germà, el Gran Senescal, bé que no com a simple lloctinent, sinó usant del seu càrrec amb ple dret.

Formà part del consell comtal de Ramon Berenguer IV i fou un dels testimonis de la convalidació del seu testament sacramental.

Sembla haver tingut l’herència en una espècie d’indivís, car surt sempre conjuntament, en qüestions patrimonials, amb el seu germà i nebots.

El 1153 comprà, en nom del comte de Barcelona, el terç genovès de Tortosa. Consta com a senyor d’Hostoles, Oló i Tornamira.

És probable que sigui ell el trobador esmentat per Guillem de Berguedà el 1175, com a vell i arcaic, potser pel seu caràcter, massa provençal.

Montcada i de Caterina, Guillem Ramon de

(Catalunya, segle XV)

Fill segon de Llorenç de Montcada i de Caterina.

A la mort del seu oncle i cunyat Mateu de Montcada (1465), Pere de Portugal el nomenà patge seu.

El 1466 li prometia el castell de Siurana. No hi ha més notícies d’ell.

Potser morí durant la guerra en curs o bé s’exilià després d’aquella.

Miquel, Bernat -jurista, s. XIV-

(Catalunya, segle XIV)

Jurista i funcionari reial. Era nebot del canonista Bernat Miquel, advocat a la cúria papal d’Avinyó. 

Des del 1362 figura ja a la cancelleria reial i des del 1374 consta com a secretari, càrrec en el qual, a la seva mort, succeí Bartomeu Sirvent. El 1382 consta com a auditor del consell reial.

De formació humanística, el 1380 redactà el preàmbul sal·lustià de la donació reial de llibres històrics a Poblet i és considerat l’autor del famós elogi de l’Acròpoli d’Atenes, primer elogi fet en temps moderns.

Millàs-Raurell, Josep Maria

(Barcelona, 6 setembre 1896 – 18 gener 1971)

Escriptor. Alt funcionari de la Mancomunitat i de la Generalitat de Catalunya.

Fou poeta, narrador i, sobretot, dramaturg que inicià una carrera de gran èxit amb La llotja (1928), una crítica de la burgesia de Barcelona, que continuà amb peces com La sorpresa d’Eva (1930) o Fruita verda (1935).

May, Joan

(Barcelona, segle XV)

(o Mai)  Cavaller. Fill de Joan May (Barcelona, segle XV), que fou conseller de Pere de Portugal, el rei efímer dels catalans, i regent de la seva cancelleria.

Ell fou regent de la cancelleria de Ferran II el Catòlic.

Era el pare de Climent, abat de Ripoll; Joan, abat de Sant Salvador de la Platja (Sicília); Isabel, casada amb Bernat Galceran de Pinós, i Miquel May.

Masdovelles, Guillem de

(l’Arboç, Baix Penedès, segle XIV – segle XV)

Poeta, militar i cortesà.

Fou dirigent de la ciutat de Barcelona i prengué part en les campanyes de les guerres dels armanyaguesos quan, l’any 1389, Bernat d’Armanyac tractà d’empara-se del tron de Joan I.

Referent a aquesta campanya, té un sirventès en què fa una aguda burla, i és autor d’un altre, fet per encàrrec de l’infant Martí durant el setge de Catània.

Concursant a les justes poètiques de Tolosa i de Barcelona, fou premiat en les d’aquesta última ciutat, i, encara que escriví fins ben entrat el segle XV, continuà en la línia provençalitzant, tant en llenguatge com en temàtica.

Sobresurt de la resta de la seva obra un Comiat, adreçat a Guerau de Cervelló, i maldits en els quals, dins l’estil de comiat, renuncia a l’amor d’una dama.

De la seva producció, que s’escola entre el 1389 i el 1438, han pervingut fins a nosaltres sis debats poètics mantinguts amb el seu nebot Joan Berenguer de Masdovelles.

Marquet i Ponçgem -germans-

Galceran Marquet i Ponçgem  (Catalunya, segle XV – segle XVI)  Fill de Francesc Marquet. Fou cònsol a Palerm des del 1526 i cònsol de mar el 1537.

Ramon Marquet i Ponçgem  (Catalunya, segle XVI – 1564)  Fou conseller tercer (1534-35 i 1538-39) i segon (1553-54) de Barcelona. La seva herència passà, al morir sense fills, al seu nebot Francesc Albanell i Marquet.

Marquet i Marc -germans-

Ramon Marquet i Marc  (Catalunya, segle XIV – 1358)  Domèstic de l’infant Pere i conseller cinquè de Barcelona (1354-55). Fill de Bonanat Marquet. Segurament és el mateix que, acusat d’haver ordenat l’assassinat de Ramon de Santvicenç, fou executat. Potser era filla seva Elisabet Marquet  (Catalunya, segle XIV)  Priora del monestir de Sant Damià.

Germà de Ramon fou:

Tomàs Marquet i Marc  (Catalunya, segle XIV)  Noble. Col·laborà en la campanya sarda i en la guerra contra Gènova (1333). Rebé d’Alfons III els llocs de Baratili, Noradat, Modolo, Dilla i Donori, a Sardenya. Fou el pare de:

  • Tomàs Marquet  (Sardenya, Itàlia, s XIV – v 1363)  Vice-almirall de Sardenya (1356). Tingué un fill il·legítim, Galceran Marquet  (Sardenya, Itàlia, segle XIV – després 1413) que fou legitimat i elevat a la categoria d’infançó (1396). Fou fet còmit de la galera reial (1396) i guardià del port de Càller (1413). Fou el pare de Joan Marquet (Sardenya, Itàlia, segle XIV – segle XV) i d’Antoni Marquet  (Sardenya, Itàlia, segle XIV – segle XV)  Era conseller de Càller el 1433.
  • Ramon Marquet  (Sardenya, Itàlia, segle XIV – després 1378)  Castellà de la Joiosa Guarda. A la mort del seu germà, sense fills legítims, el succeí. Fou filla seva i successora Margarida Marquet  (Sardenya, Itàlia, segle XIV)  Muller de Ramon Desbosc.

Marquet i de Coromines -germans-

Pericó Marquet i de Coromines (Barcelona, segle XIV – abans 1433)  Fill de Galceran Marquet. Probablement ell (o potser el seu fill Pere) fou conseller quart de Barcelona en 1422-23, cònsol de mar el 1425 i obrer -potser el fill- el mateix any i conseller tercer en 1431-32. Fou el pare de Pere i Ramon Marquet.

Germà de Pericó era:

Joanet Galceran Marquet i de Coromines  (Barcelona, segle XV)  Fou bigaire, conseller cinquè (1439-40) i quart (1450-51) de Barcelona.