(Barcelona, 14 febrer 1912 – Caracas, Veneçuela, 10 octubre 1988)
Espia, al servei de la Gran Bretanya durant la Segona Guerra Mundial.
Fou conegut per Garbo pels serveis secrets britànics i per Arabel pels serveis nazis, per als quals fingí de treballar.
La seva missió més notable fou la de presentar el desembarcament de Normandia com a operació de distracció estratègica, per tal de desorientar les forces nazis.
Fou condecorat amb la Medal of British Empire.
Enllaç: Més informació
(Vila Viçosa, Portugal, 1465 – Barcelona, 15 gener 1539)
Eclesiàstic i alt funcionari reial. Vinculat a la casa reial catalano-aragonesa pel casament de la seva germana Guiomar de Portugal amb l’infant Fortuna, Enric d’Aragó.
Fou abat comendatari de Ripoll (1490-1504). Lloctinent general de Catalunya (1525-39), hagué de fer cara a les guerres amb França fins el 1529 i als atacs de Barba-rossa. Les estades de la cort a Barcelona l’obligaren a jurar el càrrec renovadament.
Fou present a la sortida de l’expedició victoriosa a Tunis (1535) i a les corts generals de Montsó del 1528, el 1533 i el 1537.
(Barcelona, segle XIV – 1406)
Alt funcionari reial.
El 1385 era lloctinent de protonotari de Pere III de Catalunya-Aragó, i a la mort d’aquest passà al servei del duc de Montblanc, el futur rei Martí. El 1392 acompanyà aquest a Sicília quan hi anà a prendre possessió del regne, amb el seu fill Martí.
El 1395, a la mort de Joan I, tornà a Barcelona; actuà de notari a les corts del 1396, i de notari i secretari reial del rei Martí en el procés del Consell de Joan I. Protonotari de la reina Maria de Luna. Des del 1397 acompanyà sempre el rei a Barcelona i en els seus desplaçaments. El 1401 succeí com a protonotari Bartomeu Sirvent.
El seu estil prosseguí fidel al cursus tradicional amb citacions de profetes de l’Antic Testament més que no autors clàssics. Dins els corrents de reforma de la prosa cancelleresca intentà de renovar tanmateix la seva prosa recarregant l’èmfasi amb acumulació de paraules i emprant sovint un cert to de filòsof moral lluny de l’estil ciceronià i de l’humanisme escèptic i irònic del seu contemporani Bernat Metge.
(Maó, Menorca, segle XVIII – Catalunya, segle XIX)
Espia.
Durant el trienni liberal dirigí el llatzeret de Maó i col·laborà en el diari liberal “Tertulia Patriótica Mahonesa”. Tot i això, anà al Principat amb cartes de recomanació com a reialista i la Regència d’Urgell li confià diverses missions, algunes a França.
Capturat pels liberals (octubre 1822), es digué espia liberal i féu delacions tan importants que el govern constitucional el premià en lloc de punir-lo, puix que permeteren de conèixer les vinculacions d’eclesiàstics de Maó, Barcelona i Vic (fins i tot el bisbe mateix de Vic, R. Strauch) amb la Regència d’Urgell.
Mai no ha estat aclarit si era veritablement liberal o no.
(Catalunya, segle XV)
Donzell. Fill de Roger de Planella i de Beatriu de Torrelles.
Urgellista com els seus germans Marc i Ramon, el 1437 era senyor de Castellnou de Moià. El 1440 combaté al costat d’Alfons el Magnànim a Itàlia.
Durant la guerra contra Joan II participà, en l’exèrcit del comte de Pallars, al setge de Girona i fou un dels qui entraren furtivament a l’església de Sant Feliu, on fou pres després d’una heroica defensa. Alliberat, fou nomenat capità del castell d’Amposta.
El 1465 resistí durant més de vuit mesos el setge de les tropes reialistes i dels hospitalers, propietaris del castell. Fou alliberat després de la capitulació de Tortosa al rei Joan II.
Foren germans seus:
Marc de Planella (Moià ?, Bages, segle XV – Catalunya, setembre 1463) Donzell. Sostingué bandositats actives. En 1462 abraça la causa de la Generalitat, contra Joan II. Morí en el curs d’unes operacions contra partidaris del monarca.
Ramon de Planella (Catalunya, segle XV) Eclesiàstic. Fou canonge de Vic. Malgrat la seva condició d’eclesiàstic prengué les armes per la Generalitat el 1462. Defensà la plana de Vic contra les forces reials.
(Catalunya, segle XIV)
Uixer i servidor del príncep Joan, duc de Girona, el futur Joan I.
El 1372 acompanyà el príncep a Besiers per visitar-hi la seva promesa Joana de Valois, malalta de mort. També actuà de missatger del príncep prop de Pere III, sobretot quan aquest volia fer casar el seu primogènit amb Maria de Sicília.
Joan li vengué el 1381 el castell de Montbui, que Ramon no trigaria a revendre’s al mateix príncep.
(Catalunya, segle XIV)
Uixer i servidor de Joan I.
El 1379 fou enviat oficiosament a París per sondejar la solidesa de l’oferiment en matrimoni de Violant de Bar, que seria la segona muller de Joan, llavors príncep hereu i duc de Girona. Aquest el féu camarlenc seu.
El 1382 gestionà prop del rei Pere III el projecte del príncep de fer una campanya a Sardenya. La seva fidelitat a Joan féu que Pere III volgués destituir-lo de la cort ducal el 1383, quan empitjoraren molt les relacions entre pare i fill. S’adherí aleshores, canviant de bàndol, al partit de la reina Sibil·la de Fortià.
Aquest fet li costaria un procés el 1387, poc després de pujar al tron Joan I. Reconciliat amb aquest, en fou nomenat camarlenc.
El 1393 hi havia a Sicília un Pere de Planella, en funcions de vice-almirall de l’estol català que operava a l’illa. Amb quatre galeres fou enviat aleshores en auxili de Lluís de Nàpols.
(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 19 febrer 1822 – Tolosa, Llenguadoc, França, 23 febrer 1876)
Noble i síndic general de les Valls d’Andorra. Tercer baró de Senaller i Jordana (1851). Era fill de Josep de Plandolit-Targarona i de Pons i de Maria Rosa d’Areny i de Senaller-Jordana, pubilla dels Areny d’Ordino.
Fou el darrer síndic i procurador general d’Andorra del llinatge dels Areny. Succeí la seva àvia Maria de Senaller-Jordana (morta el 1846) en la baronia de Senaller i Gramenet.
El 1855 fou assassinada tràgicament a Barcelona la seva primera muller, Maria Dolors de Parrella i de Girona.
Fou l’ànima i principal promotor de la llei dita Nova reforma d’Andorra (1866), que obrí la porta a la modernització o actualització de les velles estructures andorranes.
El 1870 establí un noviciat de jesuïtes a la seva casa d’Andorra la Vella.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Cavaller i home de confiança del rei Joan I i de la reina Violant de Bar.
Fou un dels poderosos servidors cortesans, entre els quals hi havia Bernat Metge, encartats en el procés judicial que s’obrí a la mort d’aquell monarca (1396), acusats de corrupció pública i privada. S’imputaren a Francesc de Pau relacions carnals amb Carrossa de Vilaragut, favorita de la reina.
Empresonats per ordre de la nova reina, Maria de Luna, esposa de Martí I l’Humà, tots ells en foren absolts el 1398 pel mateix rei Martí.
Fou el pare de Elionor de Pau i d’Hortafà (Catalunya Nord, segle XV) Dama de la reina Violant de Bar, que li tenia gran afecte. Era estimada a la cort pel gust amb què sabia cantar. El poeta Lluís Icard li dedicà una composició amorosa.
(Milà, Itàlia, 11 abril 1666 – La Granja de San Ildefonso, Segòvia, 3 novembre 1736)
Polític i funcionari.
Sota la protecció d’Orry, fou nomenat superintendent de Catalunya (1713), on ideà la reforma de la legislació administrativa catalana coneguda com a Decret de Nova Planta i començà de posar en pràctica el cadastre.
Presidí la Reial Junta del Principat, creada pel duc de Berwick en substitució de la Diputació.
Dades dels Països Catalans 