(Sarrià, Barcelona, 1266 – Xàtiva, Costera, 30 desembre 1335)

Alt funcionari reial. Fill de Vidal de Sarrià i germà de Vidal. Es distingí en les guerres mediterrànies de la casa catalano-aragonesa.

El 1286 fou enviat per Alfons III a ajudar el seu germà Jaume de Sicília amb un contingent de tropes; l’any següent fou nomenat almirall per Jaume, armà 12 galeres i amb contingents catalans i sicilians s’apoderà per sorpresa de Capri; des d’aquesta illa pogué saquejar i amenaçar Nàpols i el seu golf. Va sotmetre la Calàbria.

El 1295 fou enviat per Jaume II a França per confirmar el tractat d’Anagni i les noces del rei amb la infanta Blanca. Va rebre extensos dominis a la costa alacantina com a recompensa dels seus serveis.

Durant el regnat d’Alfons III el Benigne fou el personatge més influent i destacat dels que es reunien al partit de la reina Elionor de Castella.

(Catalunya, segle XV)

Síndic de la ciutat de Girona. Assistí al parlament de Catalunya reunit durant l’interregne (1410-12).

Amb el seu col·lega el jurista Guillem Domenge protestà vivament de la forma en què foren nomenats els compromissaris de Casp. Arribà a declarar davant el Parlament que no reconeixeria la sentència o compromís (1412).

Aquesta actitud inicial no seria obstacle per al seu acatament posterior al nou monarca elegit, Ferran I d’Antequera.

(Catalunya, segle XV)

Funcionari reial. Fou secretari de la reina Joana Enríquez.

El 1453 fou membre de l’ambaixada que tractà la pau conjunta entre els regnes de Catalunya-Aragó, Navarra i Castella.

(Barcelona, 1420 – 19 novembre 1487)

Funcionari de la ciutat de Barcelona i de la generalitat, dietarista i poeta. Fou probablement nét de Bernat Safont, mestre racional de la ciutat.

Es casà amb Joana (morta el 1471) i en tingué una filla, de nom Isabel, que es casà en primeres núpcies (1466) amb Miquel Rosseta, d’Igualada, i en segones (1471) amb Miquel Rovira.

Havia estat escrivent de la casa de la ciutat des del 1436 i el 1440 passà al servei de la generalitat com a adjunt de Pere Torró, ajudant segon de l’escrivania major. Al començament del 1450 hom l’anomena ja notari.

És autor de quasi totes les notícies del Dietari de la Generalitat o de la diputació del general entre el 1454 i el 1472. Hi posà senyals corresponents a notícies anteriors des del 1412, i hi féu intercalacions des del 1414. Hi dibuixà il·lustracions. Bon narrador, posà molta passió en la seva prosa.

Fou ardent partidari de la Biga i enemic de la Busca, poc simpatitzant amb el Magnànim, contrari al lloctinent Galceran de Requesens i a l’infant Joan, després rei, i fervent addicte al príncep de Viana.

Escriví també un dietari privat, que ell anomena Dietari o llibre de jornades, i que posteriorment fou titulat Dietari de les torbacions del temps del rei don Joan que en Catalunya foren. Conté un cronicó que va des de la presa de València per Jaume I (1238) fins a l’entrada de Benet XIII a Barcelona el 1409; després, un conjunt d’efemèrides des del desembre de 1411 fins al juny de 1412; i finalment el dietari pròpiament dit que agafa del 1414 al 1484.

Aquest dietari, del més gran interès històric i literari, és en general més extens que la part corresponent del Dietari de la generalitat i sembla que s’hi expressa amb una major llibertat.

Fou un bon poeta dins l’estil de la gaia ciència i fou premiat al certamen del 1458.

La seva personalitat fou descoberta per Josep Calmette partint d’una anotació del 1464 del Dietari oficial. En aquest, el precedeix Bernat Noves i el segueix Antoni Llombard. Dins el seu període intervenen també aquest darrer, Bartomeu Sallent i Marc Bosquets.

Josep Coroleu l’estudià i en traduí fragments al castellà en Los dietarios de la generalidad de Cataluña (1889). Fou publicada (1950) la part del Dietari oficial compresa entre el 1454 i el 1472 fent-la precedir d’un útil estudi. Posteriorment l’Arxiu de la Corona d’Aragó començà a publicar aquest Dietari i el primer volum (1974) comprenia una part de l’obra de Jaume Safont.

(Catalunya, segle XIV)

Cortesà del rei Joan I. Quan aquest era encara príncep hereu i duc de Girona, ell n’era cambrer.

El 1372 féu els primers tempteigs per negociar el matrimoni del príncep amb Mata d’Armanyac.

Regnant ja Joan I en fou majordom i servidor fidelíssim. Era un dels seus col·laboradors a les accidentades Corts de Montsó de 1388-89.

Nom aplicat al protonotari reial català Jaume Conesa (1320-90).