(Llucmajor, Mallorca, 1705 – Palma de Mallorca, 1774)
Franciscà, estudiós i lul·lista. Anà a Magúncia a estudiar lul·lisme amb Guido Salzinger; retornat a Mallorca tingué diversos càrrecs dintre l’orde.
És autor de tres obres filosòfiques i d’algunes de polèmiques, entre elles una refutació a les crítiques contra Ramon Llull del dominicà Sebastià Rubí.
(País Valencià, segle XIV)
Lul·lista franciscà. Dirigí l’escola lul·liana d’Alcoi fundada per privilegi de Pere III el Cerimoniós el 1369, privilegi renovat a favor d’ell el 1393 i el 1399 per Joan I el Caçador i Martí I l’Humà, respectivament. L’inquisidor Nicolau Eimeric el considerà el màxim cap dels lul·listes valencians.
Li ha estat atribuïda l’obra Super B. Raymundi Lulli scriptis commentaria, de la qual no ha quedat rastre.
(Llucmajor, Mallorca, 1615 – Pamplona, Navarra, 1683)
Eclesiàstic. Professà al convent franciscà de Mallorca. Fou un notable predicador i director de consciències.
Traslladat a Madrid, fou confessor de Marianna d’Àustria, que el féu bisbe de Pamplona (1670). Tingué certes tibantors amb el capítol, per la seva rectitud i austeritat.
(Sineu, Mallorca, 1579 – Roma, Itàlia, 1633)
Eclesiàstic. Fou lul·lista ardent. Es féu franciscà a Palma de Mallorca a instigació del seu amic Alonso Rodríguez. El 1616 fou nomenat pels jurats síndic de la causa lul·liana a Roma com a continuador de les gestions fetes per Antoni Bosquets.
El 1617 dirigí un memorial al papa, però les circumstàncies li foren poc favorables i aquest fou prohibit i a l’autor li fou imposat el silenci. Malgrat això, el 1627 publicà, simultàniament a Roma i a Palma de Mallorca, un Transumptum memorialis in causa pii eremitae et martyris Raymundi Lulli. Residí a Roma fins a la mort.
(Monòver, Vinalopó Mitjà, 1773 – València, 1847)
Polític. Ingressà en l’orde franciscà. El 23 de maig de 1808, en esclatar la revolta antifrancesa a València, pronuncià un discurs patriòtic a la plaça de Sant Domènec, fet que li valgué d’ésser considerat un dels capitosts de l’alçament. Anà, aleshores, amb el comte de Cervelló, al palau del capità general, on obligà les autoritats a decantar-se per l’aixecament.
Es veié, però, arraconat pel canonge Baltasar Calvo, que s’apoderà de la Ciutadella i implantà el terror a València. Rico, d’acord amb les autoritats valencianes, desemmascarà Calvo quan aquest intentava dissoldre la Junta Suprema de València i el féu detenir. Més tard fou enviat per la Junta a Morvedre i a Castelló de la Plana per evitar d’altres assassinats.
El 1811 publicà unes Memorias históricas sobre la revolución de Valencia…
Veure> Sant Joan de la Ribera (convent de franciscans descalços).
(Palma de Mallorca, 3 octubre 1814 – 11 agost 1873)
Eclesiàstic. Franciscà.
Publicà obres religioses en català: Mes de Maria (1846, de la qual es feren tres edicions) i Dia cristià… (1856, dues edicions), i, en castellà, una història de l’orde franciscà.
(València, Horta, segle XIII – segle XIX)
Convent de monges franciscanes clarisses de la ciutat, fundat entre el 1239 i el 1249 al barri del Tossal, en un terreny cedit per Eiximèn Peris d’Arenós. Dedicat a santa Elisabet d’Hongria, en fou decidit protector Pere Boïl i d’Aragó, senyor de Manises. Vers el 1530 es denominà per butlla de Climent VII convent de la Puritat i de la Concepció de la Mare de Déu.
Exclaustrat el 1836, fou enderrocat i les religioses es traslladaren a la casa i capella de la confraria de Sant Jaume, obra del segle XIII, un dels edificis més antics de la ciutat (l’església ha estat reformada diverses vegades), on encara resideixen.
Entre els molts privilegis que tenia el convent, hi havia el de perdonar cada any un condemnat a mort.
(València, segle XVIII – 1764)
Frare franciscà. Fou provincial de l’orde. Destacà com a orador sagrat. Publicà unes oracions fúnebres.
(es Migjorn Gran, Menorca, 12 desembre 1768 – Maó, Menorca, 9 juliol 1855)
Religiós franciscà observant. Fou predicador general i definidor del seu orde.
Escriví, entre altres obres, Nuevo método para aprender… la lengua latina (1812-14), Compendio de las escelencias del puerto de Mahón en versos latinos… (1819) i un Resumen de los empleos y ejercicios literarios del infatigable maonés el Dr. D. Juan Ramis i Ramis (1919).
Dades dels Països Catalans 