(Catalunya, segle XIV – Girona, segle XIV)
Mestre d’obres i escultor. Documentat a Girona (1357-76).
Col·laborà en l’obra del claustre, avui perdut, de la col·legiata de Sant Feliu, on sembla que féu bases, columnes i esculpí alguns capitells.
Des del 1362 dirigí les obres de la seu de Girona, fins al 1368, en que fou substituït per Pere Sacoma a causa de les seves diferències amb el capítol, potser per haver defensat la continuació de les obres en una sola nau.
(Catalunya, segle XVI)
Escultor. Establert a Barcelona, esculpí un Crist crucificat per a la Confraria de la Sang de l’església del Pi (1544) i un altre per a la mateixa Confraria de l’església de Santa Maria dels Àngels (1545).
L’any 1548 anà a la Seu d’Urgell, on treballà per a la catedral. L’any 1562, juntament amb Pere Ostris, contractà l’escultura de la caixa de l’orgue de la seu de Tarragona.
Fou el pare de Jeroni (II) Sanxo (Catalunya, segle XVI) Escultor. Obrà el retaule de la Concepció de la Confraria dels Sastres de Valls (1581).
(Picardia, França, segle XIV – Catalunya, segle XV)
Mestre d’obres i escultor. Treballà a la ciutat de Mallorca, on el 1396 dirigí les obres del portal del Mirador de la Seu, i el 1398 féu les escultures del portal de l’església de Sant Miquel, que mostren un estil arcaïtzant davant les noves tendències provinents de la zona picardo-flamenca.
Entre el 1397 i el 1404 ocupà el càrrec de mestre major de la seu de Girona, i el 1410 contractà, juntament amb Antoni Canet, la talla del cor de la seu d’Urgell (fragment al Museo Lázaro Galdiano, Madrid), on és palesa una proximitat estilística amb Pere Sanglada.
Hom li atribueix també una Mare de Déu amb el Nen (Museu Provincial, Girona) i les escultures de la portalada de l’església de Santa Maria de Castelló d’Empúries.
(Tortosa, Baix Ebre, 1823 – Barcelona, 23 novembre 1895)
Escultor i terrisser. Home molt actiu i de curiositat universal, practicà gairebé totes les arts i fins i tot estudià i exercí la medicina.
Nombroses terracotes que ornen façanes de Barcelona, d’estil neoclàssic i alguns detalls pre-modernistes, són obra seva.
Aquesta obra i alguns grups escultòrics, com el dels tritons a la base de la columna del monument a Marquet, a la plaça de Medinaceli de Barcelona, donen a la ciutat l’atmosfera isabelina que en tipifica un cert sector.
Treballà, també, a València.
(Barcelona, vers 1680 – Catalunya, 1730)
Escultor. Fill de Francesc Santacruz i Artigues.
L’any 1703 contractà la construcció del retaule major de les monges jerònimes de Barcelona, la seva primera obra documentada. També esculpí el retaule major de Sant Vicenç dels Horts i, probablement, el de Santa Maria de Llinars.
Des del 1707 constà com a capità d’enginyers de l’exèrcit de l’arxiduc Carles i, més tard, fou nomenat escultor de l’arxiduc a Barcelona.
Després de la capitulació de la ciutat (1714), desaparegué de la vida artística catalana.
(Barcelona, vers 1660 – Sant Feliu de Codines, Vallès Oriental, 20 febrer 1730)
Escultor barroc. Té obres documentades entre el 1673 i el 1697, si bé consta que l’any 1721 encara vivia. Per la coincidència de nom i cognom amb el seu fill i a causa d’informacions contradictòries, és difícil de dilucidar les obres que pertanyen a l’un o a l’altre.
Tanmateix, cal atribuir al pare el retaule de Sant Sever de la seu de Barcelona (1681-83), la part inferior del d’Arenys de Mar, la imatge principal del retaule major dels trinitaris, de Barcelona, i del de sant Benet, al monestir de Sant Cugat. També és autor de la imatge de sant Francesc Xavier i de la porta de l’Infant Jesús, a l’església de Betlem de Barcelona (vers 1690).
Intervingué en la guerra de Successió al costat de l’arxiduc Carles; l’any 1708 fou nomenat arquitecte civil i militar de l’exèrcit amb el grau de sergent major d’infanteria.
Fou el pare del també escultor Francesc Santacruz i Gener.
(Catalunya, segle XI)
Escultor romànic anònim.
Autor de la llinda de Sant Genís de Fontanes (1021), d’un finestral de Sant Andreu de Sureda (Rosselló) i d’una part de la decoració de Sant Pere de Rodes (Alt Empordà).
És un dels principals mestres del primer romànic.
(Barcelona, 1911 – 25 juny 2006)
Escultora. Inicià la seva formació amb Àngel Ferrant, bé que després aprengué de Josep Llimona, del qual esdevingué la deixebla predilecta i presentà la seva primera exposició a Barcelona (1932).
Viatjà per l’estranger i sojornà durant molt de temps a París, on rebé el mestratge de Charles Despiau. Ha exposat a Barcelona, Madrid, Oviedo, París, etc.
El seu estil pot definir-se d’esquematització de l’obra llimoniana. Conreà especialment el nu femení i l’escultura religiosa.
Entre les seves obres cal esmentar dos relleus de marbre al monestir de Montserrat.
(Barcelona, 1928 – 26 setembre 1994)
Escultor.
Lligat a l’avantguarda barcelonina de la postguerra, col·laborà en la decoració teatral de l’obra Paracisi, de Rabaseda (1952), i de La Jugada, de Joan Brossa (1960).
Dedicat fonamentalment a l’escultura des del 1953, emprà de primer la canya i després el fibrociment com a materials base.
En 1969-71 residí a l’Equador, on s’interessà per la plàstica precolombina.
Després d’una etapa abstracta la seva obra derivà cap a formes vagament zoomorfes i vegetals.
(Barcelona, 8 juny 1856 – 11 juny 1891)
Escultor. Estudià a l’Escola de Belles Arts i fou deixeble de Jeroni Suñol.
Del 1879 al 1883 visqué a Roma, on anà pensionat. Obtingué segones medalles a Madrid en 1878 i 1884.
És autor de bustos remarcables i de petites obres de caràcter anecdòtic.
Dades dels Països Catalans 