(Palma de Mallorca, 1638 – Granada, Andalusia, 1725)

Escultor. Era germà de Dídac i fill de Bernat. És l’artista més notable dels tres. Fou ajudant d’Alonso Cano i de Sebastián Herrera a Granada. Més tard anà a Madrid, on fou escultor de Carles II.

En aquest període féu una notable imatge de la Concepció per a l’església madrilenya de San Isidro. Posteriorment tornà a Granada, on visqué encara trenta anys. Hi esculpí obres de mèrit, com les vuit estàtues de la capella del Cardenal, a la catedral de Còrdova, i una imatge de Sant Tomàs per a la mateixa seu.

(Porreres, Mallorca, 1614 – Granada, Andalusia, 1684)

Escultor. A 26 anys anà a Baza (Andalusia), on es casà i emparentà amb la família Mena. Instal·lat a Granada el 1650, fou un quant temps cap del taller dels Mena. En arribar Alonso Cano a Granada fou deixeble seu.

Les seves obres conegudes són posteriors a aquesta influència: Ecce Homo (Granada, Capilla Real), Sant Miquel (Granada, ermita del sant), Sant Rafael i Sant Joan de Déu (Granada, església de Sant Joan de Déu).

Diverses vegades l’ajudaren els seus fills Raimon, Cecili, Josep de Mora i:

Dídac de Mora (Illes Balears, segle XVII – Granada, Andalusia, fi segle XVII)  Escultor. Treballà amb Alonso Cano a Granada. Deixà imatges notables a diversos temples granadins.

Veure> Aloi de Montbrai (escultor català del segle XIV).

(Altea, Marina Baixa, 5 febrer 1841 – Granada, Andalusia, juny 1901)

Escultor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles i a la de San Fernando. Residí un quant temps a Roma i a Buenos Aires. Treballà molt a Granada.

Destaquen entre les seves obres: Fra B. de les Cases emparant un indi, estàtues per a l’església de San Francisco el Grande de Madrid i el Monument a Narváez.

(País Valencià, segle XVIII – 1781)

Escultor. Deixeble de Tomàs Artigues. Fou director d’escultura de l’Acadèmia de Santa Bàrbara, càrrec que mantingué quan la institució es transformà en Acadèmia de Sant Carles (1768).

Féu diverses obres a l’església de la Congregació de València, el retaule major de l’església del Salvador de Requena, els retaules del creuer de la parròquia de Dénia i el retaule major de l’església d’Almenara.

El seu fill i deixeble fou Jaume Molins (País Valencià, segle XVIII – València, 1782)  Escultor. Esdevingué director de l’Acadèmia de Sant Carles de València i macer de la ciutat. És autor de les escultures de la façana de l’església de Montesa i del retaule major de l’església del Col·legi de Sant Tomàs de Villanueva, a València.

(València, 1842 – Nova York, EUA, 9 maig 1925)

Escultor. Deixeble de Pasqual Agulló i d’Antoni Marzo i Pardo. El 1860 anà a Madrid, on treballà com a deixeble de José Piquer. Més tard anà a París (1867) i després a Nova York.

Entre les seves obres cal esmentar Ignacio Vergara i el Príncep d’Astúries.

Veure> Vicent i Mengual, Juli  (escultor valencià, 1891-1940).

(Castelló de la Plana, 1755 – Cabanes de l’Arc, Plana Alta, 1817)

Escultor. Treballà a Castelló, Vilafamés i Cabanes de l’Arc, on s’establí el 1779.

D’entre la seva obra cal esmentar la façana de la nova església parroquial de Sant Joan Baptista, a Cabanes de l’Arc.