(València, segle XVII)
Escriptor. És autor d’obres narratives.
(Llíria, Camp de Túria, 1870 – Madrid, 1930)
Periodista i escriptor. Inicià la seva carrera com a autor teatral amb obres com Nelet el d’Alboraia (1893) i Salir del paso (1891).
Se n’anà jove a Madrid, on figurà en les redaccions de “Diario Universal”, “Informaciones”, “La Tribuna” i altres periòdics, i estrenà nombroses peces teatrals: Oro y sangre, La tentación, La del alba sería, Sin vocación, Alegría i Me gustan todas.
(Sant Pau de Fenollet, Fenolleda, 28 agost 1927 – Elna, Rosselló, 5 setembre 2021)
Escriptora. Col·laboradora habitual en publicacions catalanes, ha obtingut diversos premis (Jocs Florals de la Ginesta d’Or, Biblioteca Catalana de Perpinyà, Vila de Perpinyà, etc).
Ha publicat Castell negre (1981), A la recerca d’una memòria: Rosselló microtoponímic (1982), L’escletxa (1986), Jocs de convit (1990), Una ombra anomenada Oblit (1992) i El cant de la Sibil·la (1995).
(València, 1629 – 1698)
Escriptor i frare dominicà. És autor de nombrosos escrits religiosos i científics, quasi tots inèdits, i de poesies en llatí.
(Palma de Mallorca, segle XVII – 1766)
Escriptor. Agustinià (1694), és autor de tractats religiosos i piadosos en castellà i de gran nombre de composicions poètiques en català, que és conserven inèdites.
Fou germana seva Verònica Pont i Perelló (Palma de Mallorca, segle XVII – 1747) Religiosa agustina. Escriví una autobiografia.
(Illes Balears, segle XVI – segle XVII)
Escriptor. El 1591 es casà amb una filla del mercader genovès Cesar Facio; el 1598 intervingué a favor dels Rossinyol en les bandositats contra els Anglada.
El 1606 escriví uns comentaris a les profecies atribuïdes a Bernat de Mogoda (segle XIII) (Borró de l’explicació de un pronòstic d’un cavaller astròleg dit Bernat de Mogoda), interessant font històrica sobre les Germanies a Mallorca, rèplica, segons consta al pròleg, a uns comentaris anteriors encarregats el 1576 pel lloctinent Miquel de Montcada a un anònim sacerdot nonagenari. Comentaris i profecies foren publicats el 1868.
No seria impossible que es tractés d’un cas de falsificació, corrent a l’època, i que el mateix Jeroni Pont fou l’autor de tot.
(Maó, Menorca, 1833 – segle XIX)
Escriptor. Col·laborà al “Correo de Menorca” i a l'”Eco de Menorca” i a altres publicacions de Madrid, Palma de Mallorca i Barcelona.
Traduí al castellà novel·les de Sue i de Molenes i publicà diversos opuscles, com Reseña de las cajas de ahorros (1857), Resumen histórico del canto (1858), Memoria sobre la Agricultura romana (1858), Educación de la mujer (1859) i La marquesa de Sévigné (1859).
(Illa, Rosselló, 5 novembre 1886 – 25 gener 1962)
Escriptor. Germà de la poetessa Simona Gay. Professor de la universitat de Tolosa, fou membre corresponent de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. La seva poesia evolucionà des d’un ruralisme local fins a un universalisme, que té l’arrel en les essències del Rosselló (monuments, tarannà, paisatge), i un cert aire ombrívol i de desencís, i alhora d’atracció, davant la vida.
Els seus llibres de poemes són Rosa i xiprers (1911), El bon pedrís (1919), L’estel de l’escamot (1921), Canta perdiu (1925), L’aire i la fulla (1930), Cantinela (1937), Conversa (1950) i Cambra d’hivern (1966).
Peces de teatre popular, poètic o històric són La font de l’Albera (1922), Amor de pardal (1923) i El singlar (1928). També és autor de les proses poètiques Llibre de les set sivelles (1956) i de l’important estudi sobre La littérature catalane au Roussillon au XVIIº et au XVIIIº siècles (1929).
La llengua de Pons és una extraordinària fusió de formes dialectals amb el català literari. És considerat, dins un corrent simbolista que tanmateix aferra la realitat, el primer poeta de la Catalunya Nord.
(Elx, Baix Vinalopó, 1855 – Madrid, 1930)
Metge i escriptor. Residí a Madrid.
Publicà els volums poètics Flores marchitas (1884), Fibras que laten (1885), No hay corona sin espinas (1892), La razón cantada (1911), El país natal (1910), Pleamar (1924), la llegenda en prosa La caída de un coloso (1894) i el drama El bastardo (1918).
(Sóller, Mallorca, 28 setembre 1894 – Palma de Mallorca, 3 gener 1971)
Escriptor i erudit. Fou un dels puntals del mallorquinisme literari, des d’un angle històric i d’erudició. Especialitzat en arxivística, publicà estudis sobre lletres catalanes -especialment sobre Joan Alcover i Costa i Llobera– i dirigí “La Veu de Mallorca” i “Almanac de les Lletres”.
Poeta classicitzant, deixà versos sense aplegar en volum i publicà, en canvi, els breus assaigs Ideari de Joan Alcover (1954) i Joan Estelrich en el record d’un contemporani (1966).
Dades dels Països Catalans 