(Navès, Solsonès)
Església i masia (1.033 m alt), que formà, juntament amb Grifé, la quadra del Soler i Grifé.
És situat damunt la serra que domina per ponent el poble de la Vall d’Ora.
Prop seu hi ha l’església romànica de Sant Miquel (segle XII).
(Roda de Ter, Osona)
Santuari marià de la vila, situat al capdavall del pont.
A l’origen era una capella dita de Santa Maria del Pont (1177), que el 1332 es transformà en església parroquial de Sant Pere de Roda, després de la destrucció de l’antiga església de l’Esquerda (1314); aleshores es féu una nova capella a Santa Maria al sòl del pont, que es reedificà entre el 1719 i el 1783.
El 1936 fou profanada l’església i destruïda la imatge mariana d’alabastre del segle XIV, que fou restaurada el 1941.
(Gallifa, Vallès Occidental)
Masia i església construïda en un planell graonat de la muntanya de Sant Sadurní.
Les primeres notícies que hom en té són del 1200. El casal fou transformat al segle XIX amb caire més de caserna que de masia.
Els seus amos es cognomenaren Comalrean de Sobregrau.
(Camprodon, Ripollès)
Important masia i església, al nord-est de l’antic terme de Freixenet de Camprodon, dins l’antiga demarcació de Creixenturri. Era una antiga vil·la rural (segle XI).
L’església de Sant Bartomeu és romànica, i s’hi venera també la Mare de Déu de Gràcia.
(Gerri de la Sal, Pallars Sobirà)
Antic monestir (Sant Esteve de Servàs) originat per un pacte, de tradició visigòtica, entre el propietari del lloc, el prevere Salmó, tres preveres i nou monjos vers el 833.
Hom en desconeix la situació; sembla, però, que era no lluny de Gerri de la Sal, ni de Sant Esteve de Perabella. El 846 part de la comunitat, amb el prevere Salmó, actuava a Perabella, on hi havia un altre petit monestir que fou donat a Gerri el 849 pel comte Frèdol.
Sembla que foren les lluites polítiques entre els comtes Galuidó i Frèdol, que provocaren la ruïna d’aquests monestirs, que el 966 eren una simple possessió de Gerri.
(Montblanc, Conca de Barberà)
Monestir de clarisses i santuari (la Mare de Déu de la Serra) (360 m alt), fora del recinte murallat, davant el portalot de la Serra. El santuari és esmentat ja el 1295.
La imatge de la Mare de Déu és d’alabastre i, segons la tradició, hi fou duta per la princesa grega Irene Làscaris, quan anava a Saragossa a fer-ne l’ofrena: el carro que duia la imatge s’aturà a l’indret de l’església.
L’església i el convent són gòtics. Es conserven diversos sepulcres gòtics d’abadesses i altres personatges. Presideix la plaça que s’obre davant el monestir la creu Verda o dels Miracles.
(Peralada, Alt Empordà)
Antic priorat de canonges del Sant Sepulcre, dependent de Santa Anna de Barcelona, situat al nord-oest del terme, prop del veïnat de les Olives.
Existia ja el 1163 i tenia béns a Peralada, Cabanes, Espolla, Darnius i Terrades. El 1435, ja sense comunitat, fou venut pel prior de Santa Anna al convent de carmelitans de Peralada.
Resten murs i l’absis de l’església del segle XII, ara destinats a dependència del mas veí dit el Sepulcre.
(Sarroca de Bellera, Pallars Jussà)
Antic monestir (Sant Julià de Sentís), situat sota el poble de Sentís, prop del riu de Bellera. Hom en desconeix la fundació.
El 848 els preveres Constantí i Atilà, que regien el lloc, s’oferiren a l’abat Trassari de Lavaix perquè hi restaurés la disciplina monàstica. L’intent era de crear-hi un monestir independent, però no hi reeixí.
Sovint s’ha confós documents de Sant Tirs de Llastarri, propietat de Lavaix, amb els de Sentís.
(Sant Martí de Tous, Anoia)
Santuari (Santa Maria de Sentfores), enlairat en un turó de 500 m alt. Existia ja 1329. La llegenda diu que la imatge fou trobada per un bou i un pastor de can Bossanya.
El santuari estigué a càrrec dels jerònims de la Murtra de Badalona, entre el 1510 i el 1835. La seva església es reedificà el 1656 i s’amplià amb el cambril el 1777.
Té una hostatgeria i casa d’ermitans al costat. És lloc de molta devoció comarcana.
(Senterada, Pallars Jussà)
Antic monestir, situat a l’indret de l’església parroquial de Santa Maria, a la confluència del riu de Bellera i el Flamicell.
En aquest lloc, hi hagué amb anterioritat al segle IX un monestir de tradició visigòtica dedicat a santa Grata, d’on ha derivat el nom de Senterada. Després d’un quant temps d’abandonament, el bisbe Possedoni d’Urgell hi fundà, poc abans del 814, una nova casa monàstica dedicada a santa Maria (Santa Maria de Senterada), a la qual sotmeté la cel·la o petit monestir de Sant Fruitós de Balestui.
Un privilegi de Lluís el Piadós, del 823, concedia la immunitat a la nova casa i hi confirmà la regla de sant Benet, però els bisbes d’Urgell continuaven considerant-la com casa seva. El seu abat Agilà el 844 recaptà un nou precepte d’immunitat del rei Carles el Calb.
Malgrat això, el monestir decaigué al llarg del segle X fins al punt que el bisbe substituí la comunitat benedictina per una de clergues o canonical (1042), que hi perdurava el 1312 només amb tres clergues, sota l’obediència directa del bisbe.
A la fi del segle XIII ja no hi ha traces de comunitat a Senterada, que fou una simple parròquia de domini directe de la mitra d’Urgell.
Dades dels Països Catalans 