(Barcelona, 1941 – )
Arquitecte i dissenyador. Estudià a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, de la qual fou professor (1975-78).
Membre fundador del Studio Per. Amb Cristian Cirici ha realitzat projectes per al sector públic i encàrrecs privats.
Ha rebut diversos premis FAD per la seva activitat com a dissenyador, com la butaca Tuman (1969).
(Buenos Aires, Argentina, 29 maig 1939 – )
(Juan Carlos Pérez Sánchez) Fotògraf, il·lustrador i dissenyador gràfic. Fou professor a l’Escola Eina, de Barcelona, des del 1967.
La seva creació artística és preferentment constituïda per fotomuntatges de caràcter irònic a partir dels quals ha definit allò que anomena Foto-grafic Art.
(Barcelona, 1957 – )
(Associació de Dissenyadors Industrials, secció del Foment de les Arts Decoratives) Institució. Va formar part del FAD des del 1960. Des del 1961 és membre de l’International Council of Societies of Industrial Design.
Promou el disseny industrial, especialment amb la concessió anual dels premis Delta ADI-FAD, de caràcter internacional.
Enllaç web: ADI-FAD
(Rubí, Vallès Occidental, 16 octubre 1925 – Barcelona, 15 juliol 1998)
Interiorista i dissenyador. Estudià belles arts i disseny a Barcelona.
Renovà el panorama de la decoració d’interiors a Catalunya i a l’Estat espanyol, on, entre altres innovacions, introduí els treballs en fusta blanca i fou capdavanter en la creació d’un hàbitat infantil. La seva tasca abastava també l’habitatge particular i els interiors de botigues, oficines, escoles, etc.
Col·laborà amb arquitectes, ceramistes (Jordi Aguadé) i joiers (grup Cantonada, Ars Sacra, etc) i en diverses experiències.
Fou membre del FAD.
(Barcelona, 25 agost 1927 – 7 abril 1998)
Grafista, il·lustrador i dissenyador tipogràfic. Féu l’aprenentatge en diferents empreses d’arts gràfiques, i el 1950, instal·lat com a professional, es dedicà especialment a la creació gràfica de cartells, calendaris, marques, etc.
Sobresortí també en el disseny d’alfabets tipogràfics: el tipus “Vellvé” fou guardonat el 1971 amb el premi Laus i fos ulteriorment per la casa Neufville.
Vinculat des de la seva fundació a l’Agrupació de Grafistes del FAD, pertangué també a l’Aliança Gràfica Internacional i a l’Associació Tipogràfica Internacional.
Cal emplaçar el seu treball a mig camí entre unes imatges d’estètica acurada i uns pressupòsits de neta arrel racionalista.
(Barcelona, 14 juny 1941 – )
Arquitecte i dissenyador. Iniciat en l’àmbit de la pintura, activitat que no abandonà, entre 1961 i 1964 treballà a l’estudi de F. Correa i A. Milà. El 1964 fou un dels fundadors de Studio PER, així com, més tard, de BD, Ediciones de Diseño.
Ha participat en nombroses exposicions internacionals, com la Documenta de Kassel, i entre altres guardons ha obtingut cinc premis FAD d’arquitectura i sis de disseny, així com la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1987) i el premi Nacional de Disseny (1988).
És autor de projectes com la taula Alada, les cadires Varius i Gaulino o el banc Catalano, en què es mou sempre entre l’elegància funcional i la modernitat, amb un especial interès pels materials i la sensibilitat envers la forma.
D’entre la seva obra arquitectònica sobresurt la casa Regàs a Llofriu (1970-72), la restauració del Palau de la Música, a Barcelona (1988), i l’Auditori Alfredo Kraus, a Las Palmas de Gran Canaria (1997).
(Barcelona, 1948 – )
Dissenyador gràfic. Nét de Josep M. Folch i Torres, estudià amb Josep Pla-Narbona i també a Llotja. Inicialment s’associà amb Jordi Canelles (1969-77), en 1977-81 dirigí el seu propi equip i, amb altres dissenyadors, fundà el 1991 l’estudi Quod. Treballa tant per a l’àmbit privat com per al públic.
De les seves nombroses realitzacions destaquen la senyalització per al ferrocarril metropolità de Barcelona (1982), el logotip de TV3 (1993) i els logotips oficials dels Jocs Olímpics i Paralímpics de Barcelona de 1992 (1990).
Professor de l’Escola Massana de Barcelona (1981-87), ha obtingut diversos premis de disseny, entre els quals un Laus d’Or (1994). En 1980-82 presidí l’associació estatal de dissenyadors professionals.
(Barcelona, 23 octubre 1938 – )
Dissenyador gràfic. Estudià a Llotja i a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi. Especialitzat en disseny editorial ha creat la imatge de diversos periòdics i de col·leccions de nombroses editorials. Membre fundador de l’Agrupació de Comunicació Visual del FAD.
Ha combinat modernitat i concepte artístic en les seves creacions (entre ells, el cartell oficial dels Jocs Olímpics de Barcelona i del logotip de la Universitat Pompeu Fabra). Guardonat amb la medalla del FAD (1988), el premi Laus (1970, 1974, 1981 i 1987) i el premi Nacional de Disseny 1988, entre d’altres.
Ha publicat diversos llibres sobre publicitat i història del disseny, com Les caplletres il·lustrades de Junceda (1983), Un Museu al Carrer (1984), El llibre dels anuncis (1985-87), la primera Història del disseny gràfic a Catalunya (1987), una Història general del disseny gràfic (1987), Los demiurgos del diseño gráfico (1991) i El diseño de libros del pasado, del presente y tal vez del futuro: la huella de Aldo Manuzio (1998), a més de nombrosos articles.
(Maó, Menorca, 5 febrer 1891 – Barcelona, 4 maig 1981)
Arquitecte, dissenyador de jardins, urbanista i escriptor. Fill de Marià Rubió i Bellver i germà de Santiago i de Marià. Estudià arquitectura a Barcelona i jardineria ornamental amb l’arquitecte de jardins Jean Forestier.
El 1917 fou nomenat director dels parcs públics de Barcelona. Col·laborà amb Forestier en la creació del parc de Montjuïc, i dissenyà els jardins del palau de Pedralbes, entre d’altres.
Juntament amb Duran i Reynals, projectà i dirigí la construcció de l’església de Montserrat a Pedralbes, obra típicament brunelleschiana. Construí també els hotels de la plaça d’Espanya a l’Exposició Internacional del 1929 i més tard l’edifici de la Metro Goldwyn Major a Barcelona (1934).
Junt amb el seu germà Santiago realitzà el Pla de Distribució de Zones del Territori Català (Regional Planning), per encàrrec de la Generalitat republicana.
És autor de diversos llibres sobre jardins: Jardines de Barcelona (1929), El jardí meridional (1934) i sobre arquitectura: Diàlegs sobre l’arquitectura (1927) i Actar (1931), on defensava els principis de la nova arquitectura de la màquina i el moviment.
Poc abans de morir fou finalitzat el darrer projecte seu, el jardí de la plaça Gaudí de Barcelona, davant de la Sagrada Família.
Home de cultura i formació noucentistes, col·laborà en nombroses revistes i es dedicà també a la literatura. Publicà els contes Cacera en el no-res (1954), Un crim abstracte o el jardiner assassí (1965) i la novel·la No ho sap ningú (1961), així com diverses obres de teatre: Judes Iscariot (1934), Un sospir de llibertat (1932), Ulisses a l’Argòlida (1962). Publicà també diversos llibres de viatges i cacera, a la qual era aficionat.
(Barcelona, 2 febrer 1923 – 17 desembre 2009)
Pintor, pedagog de l’art i del disseny. Fill d’Albert Ràfols i Cullerés. Va estudiar arquitectura, però el 1946 va decidir dedicar-se a la pintura: les seves primeres obres són d’una figuració postcubista, amb temes urbans i de paisatge. Cap al 1954 va iniciar un període abstracte, i va anar eliminant gradualment el dibuix.
Durant els anys seixanta va tendir a un expressionisme abstracte amb influència de Kline (Memòria de Lumumba, 1962). S’apropà també al pop-art, bé que de forma matisada, aportant-hi valors plàstics i poètics.
Posteriorment, i en especial des del 1977, la seva obra tendeix a una manifestació plastico-poètica d’informacions procedents del món real, dins una particular i suggerent abstracció que no manca, a cops, de referències figuratives: Interior blau (1981), Pedra blava (1990).
Ha publicat diversos llibres de poemes, com Notes nocturnes (1975), de poesia visual, Episodi (1982) o El color de les pedres (1990), i és autor dels dietaris L’escorça dels dies (1984) i D’un mateix traç (1994).
Dades dels Països Catalans 