Arxiu d'etiquetes: dibuixants/es

Ponç i Bonet, Joan

3 Respostes

(Barcelona, 28 novembre 1927 – Sant Pau de Vença, França, 4 abril 1984)

Pintor i dibuixant. Format al taller de Ramon Rogent i a l’Acadèmia d’Arts Plàstiques amb Ángel López-Obrero. Després de pintar i dibuixar molts anys en solitari, un nombre reduït de persones s’interessà per la seva obra, sempre marcada pel misteri i la introspecció psicològica. Joan Vinyals li va organitzar la primera exposició a la Galería Arte de Bilbao (1946). El 1947 exposà als Blaus de Sarrià presentat per J.V. Foix.

Amb Joan Brossa fundà la revista “Algol”, precedent directe del que seria “Dau al Set”, revista de la qual fou director; formà part del grup avantguardista, amb el mateix nom. Aquell mateix any conegué Joan Miró i visità el seu taller. Fou seleccionat per Eugeni d’Ors per a participar al Salón de los Once de Madrid del 1951, i l’any següent tornà a ser seleccionat per a exposar-hi.

Exposà individualment, amb quaranta-set obres, a l’avantguardista Club 49. El mateix 1951 conegué el poeta brasiler João Cabral de Melo Neto, cònsol a Barcelona, que li va patrocinar un àlbum amb litografies i un amb aiguaforts. Edità diversos àlbums de litografia, aiguaforts i monotips.

El 1952 es va presentar a la I Biennal Hispano Americana. Després d’una estada a París (1953), on retrobà Joan Miró, qui el recomanà als cercles artístics brasilers, se n’anà al Brasil i residí a São Paulo, on restà fins el 1962. El 1954 féu una exposició al museu d’art modern de São Paulo amb un gran èxit, ja que el mateix museu va adquirir la totalitat de les obres. A la Biennal de São Paulo del 1955 li fou atorgada la beca Ciccillo Matarazzo per a prosseguir el seu treball. Allà fundà i dirigí l’escola l’Espai (1957), en la qual experimentà una didàctica nova del dibuix i la creació plàstica. També dirigí l’escola Álvarez Penteado. Conegué les selves equatorials i quedà fortament impressionat per la seva fauna i els insectes. D’aquesta etapa, anomenada brasilera, inspirada en els ambients i temes del Brasil, cal esmentar diferents sèries: ocells (1953-54), Brasil (1954), Instruments de tortura (1954) i Caps (1958-59).

Malalt, l’any 1962 tornà a Catalunya, on s’establí al Bruc i després residí un temps a Cadaqués. El 1964 fixà la seva residència a Barcelona, on presentà una retrospectiva a la galeria René Metras i més tard féu una exposició a Grabado Catalán.

A la VIII Biennal de São Paulo (1965) li fou concedit el Gran Premi Internacional de Dibuix. Ja consagrat, exposà a Nova York, Rio de Janeiro, Bonn, París, Frankfurt, Ginebra, Antibes, Madrid, etc.

Els darrers anys realitzà una sèrie de dibuixos que anomenà Les mans de Fanafa, obra que ell mateix considerà com un resum representatiu de tot el que va fer al llarg de la seva vida.

El seu món és dels més personals de la seva època. Ple de personatges i signes cabalístics, ofereix escenes oníriques, patètiques, torturades, en què el món del subconscient és presentat com a protagonista. El seu és un neosurrealisme màgic proper a les fantasmagories i a la imaginació incondicionada. Home solitari, minuciós i detallista fins a l’extrem, pretenia ésser un visionari del misteri i dels secrets de l’esperit.

Passà per diversos períodes, que es poden classificar així: època Dau al Set (1947), època brasilera (1958), època metafísica-geomètrica (1969), etapa dels personatges metafísics (1970), etapa de l’acupintura (1971) i un període de síntesi d’ençà de l’any 1972.

L’any 2009 fou constituïda l’Associació Joan Ponç, amb l’objectiu de recuperar, promoure i protegir l’obra de l’artista, i celebrà, el mateix any, unes Jornades Poncianes.

Pellicer i Fenyé, Josep Lluís

8 Respostes

(Barcelona, 12 maig 1842 – 15 juny 1901)

Dibuixant, pintor i polític. Deixeble de Martí i Alsina, completà els estudis artístics a Roma. Extraordinàriament dotat per al dibuix, és conegut sobretot en aquesta especialitat artística, més que no pas en la pintura. Els seus primers dibuixos van aparèixer en publicacions locals (“El Xanquet”) amb el pseudònim de Nyapus.

Durant la tercera guerra carlina i, a partir del 1877, en el transcurs de la contesa russo-turca, fou corresponsal de “La Ilustración Española y Americana”, “L’Illustration”, de París, i altres publicacions, a totes les quals enviava dibuixos evocadors dels conflictes a que assistia.

Com a il·lustrador desplegà una extraordinària activitat (Don Quijote, La leyenda del Cid, Episodios nacionales, de Pérez Galdós, alguns dels Singlots poètics, de Pitarra, etc). Com a dibuixant costumista plasmà belles i emotives escenes de la vida quotidiana barcelonina (L’enterrament del músic orb).

També va obtenir èxits com a pintor de quadres de gènere (El nostre pa de cada dia), que exposà a Barcelona, Madrid i a l’estranger. Fou també autor de molts articles, tant en català com en castellà, sobre art i altres temes.

Fou membre del comitè local barceloní del partit democràtic (1865) i, com a republicà federal, fou elegit regidor de Barcelona pel febrer de 1869. En el seu taller, al mateix febrer de 1869, reuní un grup procedent en la seva majoria de l’Ateneu Català de la Classe Obrera per a escoltar Fanelli. Passà llavors a militar, si bé d’una forma no massa activa, en l’Aliança bakuninista i en la Primera Internacional. El 1872-73 il·lustrà el setmanari anarquista “El Condenado” de Madrid.

Pahissa i Laporta, Jaume

3 Respostes

(Barcelona, 23 abril 1846 – 21 gener 1928)

Dibuixant il·lustrador i paisatgista. De formació autodidàctica, gràcies a la seva habilitat aviat va ésser admés al taller de Martí i Alsina, on complementà l’aprenentatge. Com a pintor va fer alguns treballs importants a la capella de l’Hospital Clínic, de Barcelona, i alguns dels retrats de la Galeria de Catedràtics de la Facultat annexa a aquest hospital.

Però la seva obra més important són els dibuixos al carbó sobre temes paisatgístics, on assolí un domini total i reeixí a captar les impressions i tonalitats atmosfèriques més matisades que pot oferir la natura. Va il·lustrar el Quixot i va crear les imatges d’algunes auques (Genoveva de Brabant). Molts dibuixos seus foren reproduïts a la “Il·lustració Catalana” (al·legories de les quatres estacions de l’any) i a “L’Esquella de la Torratxa”.

Fou el pare d’Albert, d’Anna, de Maria i de Jaume Pahissa i Jo.

Opisso i Sala, Ricard

7 Respostes

(Tarragona, 20 novembre 1880 – Barcelona, 21 maig 1966)

Dibuixant i caricaturista. Fill d’Alfred Opisso i Vinyas. Autodidacte, treballà un temps al costat d’Antoni Gaudí, a les obres de la Sagrada Família. Freqüentà Els Quatre Gats i publicà el seu primer dibuix a la revista modernista “Luz” (1898). També exposà a l’establiment de Pere Romeu i publicà a la portada del setmanari “Quatre Gats” (1899).

Començà amb gran empenta, seguint els estils de Toulouse-Lautrec i Steilen. També publicà a “Joventut” i “Pèl & Ploma” durant el 1901. L’any 1903 entrà a la redacció de “Cu-cut!”, on féu nombrosos dibuixos esquitxats, que han quedat com els millors de la seva extensa obra. El 1906 viatjà a París, on col·laborà a diverses revistes.

Tornà a Barcelona i en desaparèixer “Cu-Cut!” (1912), entrà a “L’Esquella de la Torratxa” i a “La Campana de Gràcia”. A la primera d’aquestes revistes publicà dibuixos de multituds, que li donaren gran popularitat. Fets primer amb exigència artística, anaren convertint-se en caricatures aninotades a mesura que creixia l’anomenada del dibuixant i aquest gairebé no donava abast a fer totes les col·laboracions que li demanaven.

També col·laborà a “Papitu” amb el pseudònim Bigre, a “El Caloyo” i a altres revistes eròtiques. Realitzà també dibuixos per a “Hojas Selectas”, “Mi Revista”, “Lecturas”, “La Ilustración Artística”, “El senyor Canons”, “TBO”, “Pocholo” i moltes altres publicacions, a més d’il·lustrar contes infantils i fer auques i col·leccions de cromos.

L’any 1936 tornà a dibuixar els ambients i personatges de la seva joventut, amb dates de final del segle XIX. Publicà al “Diari de Barcelona” una sèrie d’articles de records.

Fou el pare del pintor Alfred Opisso i Cardona.

Nonell i Monturiol, Isidre

17 Respostes

(Barcelona, 30 novembre 1872 – 21 febrer 1911)

Pintor i dibuixant. No féu estudis sistemàtics en cap institució oficial, sinó que es formà amb preferència al costat de mestres independents, el més remarcable dels quals va ésser Lluís Graner, que tenia com a models gent pobra, models que impressionaren Nonell i que, llevat de la darrera etapa de l’obra d’aquest, són les úniques persones que figuren en els seus quadres.

Les primeres obres són paisatges, que va fer amb el grup Sant Martí, del qual també formaven part els pintors Ricard Canals i Joaquim Mir. El 1893 va fer la primera exposició, davant la indiferència general, indiferència i fins i tot oposició que durà fins a l’exposició que l’any 1910 va realitzar al Faianç Català, la qual va marcar el seu primer èxit públic.

El 1894, durant una estada de tres mesos a Caldes de Boí, pintà i dibuixà la sèrie dels cretins, que exposà tot seguit a Barcelona. El 1895 conegué Picasso, amb qui establí una estreta amistat i, preocupat pels problemes de la matèria, realitza algunes innovacions. A partir del 1897 féu diverses estades a París, on el marxant Ambroise Vallard li preparà algunes exposicions i on residí durant un quant temps.

nonell1

L’ambient dels Quatre Gats féu més propícia la realització del seu treball i li donà un cert encoratjament enfront dels fracassos repetits que tenia la seva obra en les exhibicions públiques, cosa que encara feia més retret el seu caràcter.

L’exposició del 1903 va ésser també un altre fracàs. El pintor, completament marginat, optà per contestar, quan l’interrogaven sobre la pròpia obra, amb la frase, que ha esdevingut cèlebre, “jo pinto i prou”. Tanmateix, això no és veritat, perquè, si bé l’obra de Nonell marcà la introducció a Catalunya dels problemes formals que havien aparegut arreu (n’és un exemple el divisionisme cromàtic que caracteritza les obres del període de les gitanes i dels retrats), aquests mateixos problemes li venien proposats per la recerca d’una millor expressió plàstica del drama humà que plasmava en les pròpies teles.

Pintura profundament psicològica, l’obra de Nonell es a l’inici del sentit que el color adquirí amb l’expressionisme i amb l’informalisme. Dels colors terrosos clars de l’obra inicial passà a les masses cromàtiques blaves, negres i rogenques, i arribà, durant el darrer període de l’obra, a una coloració a base de roses clars. A més del color, s’interessà sempre per les possibilitats plàstiques de la matèria.

Fou també un dibuixant ple d’expressió, com ho demostren sobretot els dibuixos publicats a la revista “Pèl & Ploma”.

Després de la seva mort, l’obra de Nonell ha estat cada cop més valorada, fins al punt que fou presentada a l’exposició parisenca de “Les Sources du XX siècle” (1960).

Moreno i Salvador, Artur

Deixa un comentari

(València, 10 maig 1909 – Barcelona, 25 juny 1993)

Dibuixant humorístic. Col·laborà de primer a “Pulgarcito”, i passà després a “Xut!” i “Papitu”. Fou l’animador de l’equip de “Pocholo”, però no deixà de publicar dibuixos a “TBO”, “En Patufet”, “Virolet”, “Esquitx”, “L’Esquella de la Torratxa”, i altres publicacions, tant infantils com satíriques.

L’any 1945 creà i dirigí la pel·lícula de dibuixos animats Garbancito de la Mancha, i després col·laborà en Alegres vacaciones. Entre 1948-56 visqué a Veneçuela. Retornat a Barcelona, reprengué les seves col·laboracions.

Montcada i Planes, Joan

1 Resposta

(Barcelona, 24 agost 1925 – 18 octubre 2017)

Dibuixant i pintor. Deixeble de Nolasc Valls i de l’Escola de Belles Arts. D’un purisme a l’estil d’Ingres, després de passar per un expressionisme exaltat evolucionà vers un constructivisme que derivà cap a l’abstracció, sempre, però, dins una organització d’intuïció matemàtica.

Ha fet frescs a l’església de Betlem de Barcelona, a Tortosa, Vinaròs, Castelló de la Plana, Puigcerdà, la facultat de Belles Arts de Barcelona, etc, i també vitralls. En el camp de la ceràmica, ha dut a terme diverses obres, com les dels murals al Saló d’Actes de l’IESE, de Barcelona. Inicià la docència a Llotja, i el 1968 obtingué la càtedra de dibuix a l’Escola de Belles Arts, de la qual fou sotsdirector (1974-77).

Fundà el grup Betepocs, i fou professor de l’Escola de Pintura Mural de Sant Cugat, on filmà el documental Curs de Primavera 1967 (1967). Guanyà, entre altres beques i premis, una beca d’investigació de la Fundació March de Madrid (1972-73). Ha exposat individualment a Maó, Sitges, Capellades i Barcelona, i col·lectivament.

L’afecció per l’excursionisme i la meteorologia es reflecteix en les sèries de pintures i dibuixos sobre el bosc, d’estintolats, d’emmetxats, cordes i nusos, nuvolades i estels, a més d’un conjunt de fotografies sobre la natura i l’anamorfisme dels espais, entre altres.

Des del 1960 dissenyà i construí estels, tridimensionals, activitat que l’ha dut a participar als festivals internacionals d’aquesta art des del 1988 (França, Gran Bretanya, Noruega, Tailàndia, Japó, etc.). Sobre aquesta temàtica i les seves pròpies estructures eòliques, creà l’audiovisual de doble projecció L’estel: Estructura amb capacitat de vol en col·laboració de la seva filla, Marta Montcada.

Conreà també la poesia, on segueix bàsicament la mètrica japonesa del Haiku i la Tanka.

Moliné i Muns, Manuel

Deixa un comentari

(Barcelona, 1833 – 26 abril 1901)

Pintor i dibuixant. Publicà els primers dibuixos, gravats al boix per Abadal, a la Guía satírica de Barcelona (1854), de M. Angelon. Destacà en la il·luminació de retrats, però sobretot com a dibuixant caricaturista.

En aquest camp treballà en moltes publicacions periòdiques (“El Café”, “El Pájaro Verde”, etc), i col·laborà intensament a “La Campana de Gràcia” i a “L’Esquella de la Torratxa”, on publicà sense interrupció des del 1879 i guanyà popularitat.

Satiritzà la majoria de polítics de la seva època, així com els personatges més coneguts de Barcelona. Il·lustrà els Singlots poètics de Pitarra i altres obres populars. Com a pintor destacà en escenes marítimes i camperoles.

Mingote Barrachina, Antonio

Deixa un comentari

(Sitges, Garraf, 17 gener 1919 – Madrid, 3 abril 2012)

Dibuixant humorístic. Comandant d’infanteria. Establert a Madrid. Assidu col·laborador de publicacions periodístiques, fou director de la revista humorística “Don José”. Fou el màxim representant de l’humor castellà i burgès de la postguerra, amb un cert inconformisme conjuntural.

Entre els seus llibres d’humor gràfic cal esmentar Historia de la gente, Historia de Madrid, El Mus, Arturo y Pepe, Hombre solo, Las palmeras de cartón (1951), Historia del traje (1963), Este señor de negro (1975), Al cielo iremos los de siempre (1985) o Conciencias naturales (1996).

Ha escrit per al teatre i la televisió i és autor de curt metratges i de guions de cinema. Fou membre de la Real Academia Española des del 1987.

Mestres i Oñós, Apel·les

19 Respostes

(Barcelona, 28 octubre 1854 – 19 juliol 1936)

Dibuixant, músic i escriptor. Germà d’Arístides. Des de jove es familiaritzà amb les obres d’art.

Començà a escriure per als jocs florals seguint la línia romàntica, però també triant nous interessos, entre escèptics i realistes, posteriorment desenvolupada en tota la seva obra. Representà una reacció contra el corrent floralista, mantingut en uns motlles massa arqueològics.

Com a poeta es decantà per un romanticisme delicat i sentimental, alhora influït per l’actitud vital de Clavé, amb autèntics moments realistes. En la lírica es percep la influència de les tradicions de Heine i dels lírics xinesos. Els seus poemes, en un to col·loquial i sense arcaismes, canten el passat i la jovenesa.

Els llibres Balades (1889), Idil·lis (1889), Liliana (1907) i Rondalla d’amor (1910) són cants a l’amor. L’aspecte perdurable de la seva producció són les cançons recollides de la tradició popular, totes aptes per a ésser musicades.

Tot i pertànyer a la generació floralesca -fou proclamat mestre en gai saber l’any 1908-, s’inserí en el corrent modernista i formà part del grup de “L’Avenç”. Redactor de “Catalunya Artística” (1899-1902), també fou col·laborador de “L’Esquella de la Torratxa” i de “La Campana de Gràcia”, on escriví i dibuixà molt.

En el seu teatre poètic, característic per la fantasia i la preferència atorgada a temes i tipus de marina, sobresurten Nit de Reis (1905), L’avi (1909), La Rosons (1915), La barca dels afligits (1916) i La barca vella (1927).

Magnífic il·lustrador de textos, conreà diversos gèneres amb copiosa producció. Cal esmentar el llibre folklòric Tradicions (1895) i els de memòries Records i fantasies (1906) i Història viscuda (1929). Escriví gairebé un centenar d’obres i fou un dibuixant hàbil i popular.