(Palma de Mallorca, 1838 – Requesens, Alt Empordà, 1899)
Vescomtessa de Rocabertí (1898-99). Morí sense fills i el vescomtat passà als Sureda, als Fortuny i als Montaner.
Veure> Rocabertí i de Fenollet, Joana de (comtessa d’Empúries, 1358-1416).
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Dama. Filla de Felip Dalmau I de Rocabertí i de la seva segona muller, Esclaramunda de Fenollet.
Es casà amb Pere, fill segon del comte Joan I d’Empúries i germà de Joan II, també comte. Mort Joan II d’Empúries (1401), sense successió, el títol no reconegut passà a Pere (II), que morí a la darreria del mateix any.
S’extingí així el segon casal d’Empúries, ja que Joana tampoc no havia tingut fills. Els Rocabertí feren algunes reivindicacions no gaire insistents sobre el comtat d’Empúries, valent-se dels possibles drets de Joana.
Aquesta conservà en propietat la baronia de Verges, que havia d’heretar el seu nebot, el vescomte Dalmau VIII.
(Catalunya, segle XV)
Filla de Pere de Rocabertí, baró de Sant Morí i de Maella, gran capità de Joan II, i de la dama rossellonesa Caterina d’Ortafà.
El 1478 fou promesa a Felip Dalmau II de Rocabertí, com a penyora de reconciliació, després de les enemistats sorgides a la guerra contra Joan II.
El seu marit es tornaria a casar, amb Beatriu de Pau.
(Alt Empordà, segle XII – Catalunya, segle XVII)
Llinatge noble. No es coneix amb prou certesa l’origen d’aquesta família.
Diego de Rocabertí, Josep Dromendari i Josep Torner, genealogistes dels Rocabertí, han transmès una versió llegendària segons la qual aquesta família tindria un origen merovingi, car procediria d’uns ducs dits Aubertins d’Austràsia, que, fugint de la persecució reial, s’haurien establert al Pirineu català i haurien col·laborat en la conquesta de la Marca en temps de Carlemany.
Però fins a la segona meitat del segle X les notícies genealògiques dels Rocabertí són mancades de proves documentals fefaents. De fet, les notícies de J. Torner, aprofitades per Pella i Forgas i completades per F. Viader i Pelagí Negre, semblen permetre d’assegurar l’existència d’uns Rocabertí històrics, segurament un primer llinatge Rocabertí, entre la fi del segle X i la fi del segle XI.
Tronc d’aquesta nissaga seria un Dalmatius, gratia Dei vice comes Rochabertinensis Dalmau I de Rocabertí (Catalunya, segle X – segle XI) L’any 971 signà un conveni d’ajuda mútua amb el comte Borrell II de Barcelona. Devia ésser vescomte de Peralada, i també devia ésser pare d’un Dalmau II de Rocabertí i un Guerau de Velleig..
(Catalunya, segle XI – Barcelona, després 1041)
Vescomtessa de Barcelona. Filla del comte Borrell II i de Letgarda de Roergue.
Fou casada amb el vescomte Udalard I de Barcelona.
El 1006 el seu marit li vengué el castell de Freixe (Anoia), que ella donà (1041) al seu fill, el bisbe de Barcelona Guislabert.
(Catalunya, segle X – Narbona ?, França, 962)
Vescomtessa de Narbona. Filla del comte Guifré II de Barcelona i de Garsenda.
Fou casada abans del 924 amb el vescomte Odó I de Narbona.
El 955, ja vídua, presidí un plet, a Narbona, amb l’arquebisbe Aimeric.
(Catalunya, segle IX)
(o Ralinda) Comtessa de Besalú. Probablement germana d’Anna (muller d’Esteve, fidel del rei dels francs Carles III) i, per tant, filla d’Alaric, comte d’Empúries, i de Rodruda (filla del comte Berà I de Barcelona).
Fou casada amb el comte Radulf I de Besalú, i ambdós reberen de la dita Anna (876), Trullars, Pesillà de la Ribera (Rosselló), Corva (Conflent) i Romanyà de Besalú. L’any 887 comprà, amb el seu espòs, l’església de Sant Llorenç del Mont a l’abat Riamir de Sant Aniol d’Aguja i el 903 donaren la vila de Pesillà al monestir de la Grassa.
El 920 ja era vídua. Fou mare d’un hisendat de Besalú (Oliba) i d’un Bernat, casat amb Uldegarda, filla del comte Frèdol I de Tolosa.
Tal vegada fóra identificable amb una Relindes (o Ridlinda ?) dita Rixica, que donà Sant Pere de Sedret (Cerdanya) al monestir de la Grassa i al seu abat Guitisà.
(Catalunya, 1577 – 1618)
Filla i hereva de Lluís de Requesens i de Zúñiga.
Es casà primer amb Pedro Fajardo y Fernández de Córdoba, tercer marquès de Los Vélez i segon de Molina, de qui fou segona muller, i després amb Juan Alfonso Pimentel, comte de Benavente, amb el qual fou mare del primer marquès de Benavente.
Els descendents del primer, els Fajardo, heretaren les baronies de Castellvell de Rosanes i Molins de Rei, es cognomenaren també Fajardo de Requesens-Zúñiga i foren marquesos de Martorell.
(Catalunya, 1504 – Barcelona, 25 abril 1549)
Baronessa de Castellvell i de Molins de Rei. Germana de Jeroni, i filla del governador de Catalunya Lluís de Requesens i Joan de Soler, comte de Palamós, i de la seva segona muller Hipòlita Roís de Liori, pertanyia a una de les famílies catalanes més influents de l’època.
Formà part del cercle de seguidores d’Ignasi de Loiola durant l’estada d’aquest a Barcelona (1524-26).
Casada el 1526 amb Juan de Zúñiga y Avellaneda, fill del comte de Miranda, en ésser nomenat aquest preceptor del príncep de Girona Felip (futur Felip II), passà a residir a la cort (1534) fins que, vídua (1546), retornà a Barcelona.
Escriví des de la cort (1534-40) noranta cartes, en català, a la seva mare (publicades el 1942); llur estil, viu i acolorit, és d’un alt nivell literari i són un dels millors testimonis de la vida a la cort de l’emperador. Poc abans de morir escriví, en castellà, al seu fill Lluís (futur governador de Milà i dels Països Baixos) unes recomanacions morals (publicades en 1904-05).
Al matrimoni, íntimament lligat als jesuïtes, fou dedicada, el 1536, la versió castellana d’un llibre d’Erasme: Libro del aparejo… para bien morir.
Amb la seva mare pledejà pel comtat de Palamós contra la seva cosina germana Isabel de Requesens i Enríquez i el guanyà, però més tard li’n féu cessió.
Dades dels Països Catalans 