(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 10 novembre 1899)
Compositor. Estudià al conservatori de París.
Autor de l’òpera Embrasssons-nous, estrenada a París, i d’obres escèniques, com El colegial i Don Serapio de Bobadilla. Escriví obres per a veus a cappella i publicà un mètode de solfeig.
(Barcelona, 3 novembre 1863 – 1892)
Compositor i pianista. Deixeble de Joan Baptista Pujol i de Carles G. Vidiella, actuà com a pianista i com a director d’orquestra.
Compongué obres teatrals lleugeres que obtingueren gran popularitat.
(Barcelona, 4 març 1922 – 22 gener 2000)
Violinista i compositor. Deixeble de Joan Massià, l’any 1947 anà a Colòmbia, on dirigí els estudis de violí a la Universidad de Cauca.
Residí a Buenos Aires del 1950 al 1955, on féu classes de violí i celebrà concerts. Ha estrenat obres per a violí, i és autor d’arranjaments per al seu instrument.
Fou director del Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona en el període 1977-82.
(Barcelona, 22 febrer 1844 – Alfaro, Rioja, 27 setembre 1869)
Compositor. Féu estudis musicals a França i Barcelona.
La seva producció era prometedora. Hi destaquen Serenata, Simfonia alemanya, Poblet i Vals.
(Barcelona, 12 febrer 1930 – 20 gener 2018)
Compositora. Deixebla de Cristòfor Taltabull.
Ha escrit música amb textos de Josep Carner, Salvador Espriu, Pere Quart, J.V. Foix, etc.
Entre les seves obres instrumentals destaquen un Tríptic, per a violoncel i piano (1960), Suite per a orquestra (1960) i tres obres per a piano: Exercici (1970), Instants (1970) i Mediterrànies (1977). És autora també de Ballet valencià (1986), per a cobla i piano.
(Barcelona, 3 agost 1900 – 4 agost 1976)
Compositor, periodista i radiofonista. Formà part de l’orquestra que actuà en el primer concert retransmès per ràdio, des del Teatre Grec de Barcelona (1923).
L’any següent ingressà a la primera emissora dels Països Catalans, Ràdio Barcelona, on treballà fins el 1971. Fou també col·laborador de “La Vanguardia”.
Recopilà dades sobre les poblacions del món que duen el nom de Barcelona o un dels seus derivats, fet pel qual el govern francès li atorgà el títol de Chevalier des Arts et des Lettres. També fou premi Ondas de la Sociedad Española de Radiodifusión (1970).
Compongué sardanes de gran èxit popular, com La pepa maca (1959) i Princesa de Barcelona.
(la Selva del Camp, Baix Camp, 1850 – Buenos Aires, Argentina, segle XIX)
Compositor. Fill de l’organista de la Selva, estudià amb ell i més tard a Barcelona, on fou músic de l’orquestra del Circ Barcelonès.
El 1873 anà a París, on perfeccionà els seus coneixements, i més tard visità el Brasil, l’Uruguai, el Paraguai i l’Argentina, on s’establí (Buenos Aires). Hi estrenà la seva òpera Gualter.
Deixà també composicions religioses.
(Catalunya, segle XIX – segle XX)
Compositor.
És autor de la partitura de nombrosos espectacles musicals, com L’ou com balla, de Duch Salvat, col·laborant amb el mestre Nogués, La reina ha relliscat, d’Alfons Roure, Deauville, port de París, de Gastó A. Màntua, el Tenòrio sonor i d’altres.
(Sant Sadurní d’Anoia, Alt Penedès, 30 juny 1884 – Los Angeles, EUA, finals 1960)
Músic i compositor. Fou contrabaix de l’orquestra del Liceu de Barcelona. També fou professor de contrabaix al Conservatori.
L’any 1909 marxà als Estats Units, on tocà el contrabaix durant 34 anys a l’Orquestra Simfònica de Filadèlfia, que compaginà com a professor d’aquest instrument.
(Barcelona, 1818 – 1890)
Músic i compositor. Format a França.
Introduí el mètode musical Wilhelm a una escola elemental de Barcelona a mitjan segle XIX i traduí els mètodes de solfeig de B. Wilhelm.
Fundà l’Orfeó Barcelonès l’any 1852 i publicà la revista “El Orfeón Español”, a partir del 1862.
Compongué obres corals amb text francès, i de la seva producció religiosa destaca el Stabat Mater.
Dades dels Països Catalans 