(Catalunya, 1577 – Mataró, Maresme, 1630)
Religiós caputxí. Ingressà a l’orde el 1616.
Abans de professar fou, durant catorze anys, catedràtic d’eloqüència a la Universitat de Barcelona.
A part d’alguns escrits de la seva època universitària, publicà el 1619 unes Cartes familiars i un Compendio del arte de retórica.
(Catalunya, 1717 – Barcelona, 1794)
Llec caputxí. Vestí l’hàbit el 1740.
És autor d’un plànol d’aigües d’Igualada, confeccionat a petició de l’ajuntament de la ciutat, que seria presentat al Consell de Castella el 1792.
(Sant Feliu Sasserra, Bages, 1607 – Barcelona, 1685)
Religiós caputxí (1629). En 1645 fou superior del convent de Solsona i l’any següent del de Vic. En 1651 era nomenat superior del convent de Barcelona.
Féu de mitjancer entre el cap militar espanyol i el Consell de Cent durant el setge de Barcelona, ja a la darreria de la guerra dels Segadors.
En 1653 fou elegit primer definidor de la província i custodi del districte de Barcelona. Seria elegit provincial en 1655 i reelegit per al mateix càrrec en 1657 i 1661.
És autor d’una Introductio ad Summulas.
(es Castell, Menorca, 1684 – Barcelona, 1753)
Religiós caputxí (1701). Fou professor de teologia al seminari diocesà de Solsona.
És autor de l’obra Imperio de María, en dos volums publicats el 1742 i 1748.
(la Riba, Alt Camp, 5 febrer 1912 – Barcelona, 19 febrer 1999)
“Robert de la Riba” Organista i compositor. Ingressà en l’orde caputxí. Estudià a Barcelona amb Joan Lamote de Grignon i Joaquim Zamacois, i amplià estudis a Milà.
Fou organista i director de l’escolania de Nostra Senyora de Pompeia, de Barcelona, on des del 1946 féu cicles de concerts d’orgue.
Ha compost música religiosa: Missa catalana (1965), peces per a orgue: Rapsòdia catalana, Suite de Nadal, música de cambra i diverses sardanes.
(Manresa, Bages, 1869 – Gènova, Itàlia, 1939)
(Ramon Badia i Mullet) Caputxí. Fou secretari general del seu orde i a Roma secretari del cardenal Vives i Tutó.
Féu construir l’església i convent de Pompeia a Barcelona i promogué una important obra social i cultural.
Predicador i conferenciant de fama, escriví obres d’apologètica i d’espiritualitat en català i castellà, d’història literària i traduccions bíbliques.
(Reus, Baix Camp, 1855 – València, 1918)
(Antoni Boxó i Torres) Religiós caputxí. Entrà a l’orde a Guatemala, el 1869.
El 1879 foren expulsats els caputxins d’aquell país i passà a Nord-Amèrica i després a Tolosa de Llenguadoc, on s’ordenà el 1879. Fou provincial de València el 1917.
Era una de les figures notables de l’orde al seu temps.
(Barcelona, 1930 – )
Biblista caputxí. Doctor en teologia i llicenciat en ciències bíbliques i semítiques.
Ha ensenyat a l’escolasticat dels Caputxins de Sarrià i fou professor d’exegesi i hermenèutica a la Universitat Antoniana de Roma i a la Facultat de Teologia de Catalunya.
És membre fundador de l’Associació Bíblica de Catalunya, de la International Organization for the Study of the Old Testament i de la International Organization for Septuagint and Cognate Studies.
Col·laborà a la Bíblia de la Fundació Bíblica Catalana i als comentaris de l’Ofici de lectura. Codirector d'”Estudios Eclesiásticos”, hi ha publicat nombrosos estudis, alguns dels quals ha recollit, amb altres articles i conferències, en el volum Del text a l’existència (1980).
El 1984 va publicar Mots sobre l’home, recull d’articles sobre antropologia bíblica.
(Olot, Garrotxa, segle XVII)
Filòsof caputxí, fou provincial del seu orde.
La seva filosofia era un platonisme a l’estil de sant Bonaventura.
Continuà el Cursus philosophicus ad mentem seraphici doctoris D. Bonaventurae, obra que Jacint d’Olp havia deixat inacabada.
Escriptor i frare caputxí català, més conegut pel seu nom de religió, Hilari d’Arenys de Mar (1889-1976).
Dades dels Països Catalans 