Arxiu d'etiquetes: cantants/es

Parera i Romero, Josep

(Barcelona, 1830 – 1902)

Dibuixant, pintor i cantant. Format a l’Escola de Llotja, completà els estudis a Itàlia.

Reinstal·lat a Barcelona (1860), la seva producció es caracteritzà pel retratisme romàntic (Retrat de la senyoreta Tous de Cullel i de Ramon Muntaner, de la Galeria de Catalans Il·lustres). Gran caricaturista, amb tendències grotesques.

Col·laborà en diverses publicacions il·lustrades de l’època. Fou premiat a les Exposicions Nacionals de 1864 i 1866 i a l’Exposició Universal de 1888.

Panadès i Juanengo, Concepció

(Manila, Filipines, 31 gener 1908 – Barcelona, 3 octubre 1981)

Soprano. El 1912 anà a residir a Barcelona. El 1920 ingressà a l’Orfeó Pirinenc i el 1925 debutà al Teatre Tívoli de Barcelona amb la sarsuela La gaviota.

El 1929 féu una tournée per Amèrica i cantà Marina, en català, a Santiago de Cuba.

Dedicada a l’òpera, fou pertenaire de Miguel Fleta (1934-35) en diverses òperes i en 1936-38 actuà al Liceu de Barcelona, on participà en l’estrena liceista d’El giravolt de maig (1938).

També actuà a Madrid i a altres ciutats.

Palet i Bartomeu, Josep

(Martorell, Baix Llobregat, 7 juny 1877 – Milà, Itàlia, 1 febrer 1946)

Tenor. Fou cantant ben remarcable.

Obtingué èxits importants als seus viatges artístics per Europa i Amèrica.

Pagans i Julià, Llorenç

(Cervià de Ter, Gironès, 15 desembre 1833 – París, França, 7 juliol 1883)

Músic i cantant. Format a la catedral de Girona amb Josep Barba, actuà com a organista de Santa Maria del Mar de Barcelona.

Es dedicà al cant i s’establí a París, on els seus recitals a la cort imperial i al conservatori el consagraren definitivament. Cantava cants populars hispànics i s’acompanyava amb la guitarra.

Fou amic del pintor Degas i dels músics Charles Gounod i Leo Delibes.

Edità una col·lecció de música antiga dels segles XVII i XVIII.

Ordinas i Tous, Joan

(Santa Margalida, Mallorca, 1839 – Girona, 1899)

Cantant. Inicià estudis eclesiàstics, però s’inclinà pel cant i estudià a Barcelona, on fou deixeble de Selva.

Debutà al Liceu l’any 1864 i realitzà, com a baix, una brillant carrera internacional.

Professor honorari del conservatori de Milà, fundà a Barcelona una escola de cant.

El paper que el féu cèlebre internacionalment fou el de Mefistòfeles, del Faust de Gounod.

Oncina i Espí, Joan

(Barcelona, 15 abril 1921 – 29 desembre 2009)

Tenor. Fou deixeble de Mercè Capsir. Es presentà com a tenor al Liceu en 1950, on ha actuat molt en aquest teatre.

Encara que gairebé tota la seva carrera artística la va desenvolupar fora de Catalunya. S’especialitzà en papers de Donizetti i Rossini.

Es va casar amb la soprano Tatiana Menotti.

Nova Cançó, la

(Països Catalans, 1958 – 1990)

Moviment artístic, cultural i cívic.

Es proposà la creació, la divulgació i la promoció d’una cançó popular catalana actual, no solament com a instrument al servei de la llengua i la cultura catalanes, sinó també com a mitjà de dignificació poètica i musical de la pròpia cançó com a forma artística d’expressió.

Tot i que no arribà a cristalitzar fins a l’inici dels anys 1960-63, les bases primeres van ésser formulades la dècada anterior. Els primers discos de cançó catalana actual van ésser editats l’any 1958; eren versions dels èxits internacionals del moment, cantades per les Germanes Serrano i Josep Guardiola.

Després, la creació del grup Els Setze Jutges (1961-62) fou el primer pas decisiu cap a la consolidació. Raimon i Francesc Pi de la Serra, nous membres d’Els Setze Jutges, aportaren noves idees, en un creixement que ja no tindria aturada. El moviment esdevingué un fet públic molt important i el nombre d’autors i intèrprets que hi col·laboraren augmentà considerablement.

Al moviment, ampliat i diversificat, se li han obert camins nous i cadascun dels seus components ha seguit una vida pròpia, no sense polèmiques ni tensions internes, especialment provocades pel rebuig a l’adopció del bilingüisme. És destacable també la branca més avantguardista, lligada a corrents anglosaxons.

Els èxits internacionals es van succeir, alhora que el moviment es consolidà sobretot a partir dels anys 1970. Els anys 1980 suposaren un temps de crisi per a la cançó, en especial per al sorgiment de noves veus, que es trobaren sense infraestructures ni suport discogràfic.

Tot i això, els cantants consolidats han continuat amb èxit i mantenen la vigència de la cançó en català, definitivament allunyats de l’etiqueta de Nova Cançó.

Nou Esclat

(Barcelona, 1919 – 1921)

Cor d’homes, dones i nois, sorgit de la Schola Orpheonica. El dirigí Joan Llongueres.

Inspirat per Ventura Gassol, donà mostres d’abrandament patriòtic, corresponent a aquelles circumstàncies.

Lluís Bertran i Pijoan en fou president.

Muñoz i Raga, Maria Cora

(Vilamarxant, Camp de Túria, 9 gener 1893 – Barcelona, 3 desembre 1980)

“Cora Raga” Cantant. Estudià a València i més tard a Milà.

Debutà a Madrid l’any 1923 i es destacà amb les interpretacions de les sarsueles de Vives.

Actuà amb gran èxit al Liceu de Barcelona.

Muñoz de Cappa, Amèlia

(Barcelona, 26 febrer 1827 – Catalunya ?, segle XIX)

Cantant. Estudià a Milà i, a partir del 1844, inicià una brillant carrera internacional. El 1847 actuà com a primera cantant al teatre imperial de Sant Petesburg.

El seu repertori era format per òperes italianes de Rossini, Donizetti, Bellini, etc.