(Viver i Serrateix, Berguedà)

Antiga abadia benedictina (Santa Maria de Serrateix), situada al sector occidental del poble de Serrateix.

Vers el 940 s’hi aplegaren un grup de monjos amb les relíquies d’Urbici, sant venerat a Aragó, probablement fugint de l’ocupació àrab, procedència, a més, confirmada per la vigència a la comunitat de la regla dels Sants Pares o codex regularum fins al segle X. A partir del 977 els comtes de Cerdanya-Besalú el prengueren sota la seva protecció i confirmaren Froilà com abat (977-993).

Amb 13 monjos, aquests anys l’abadia era ben afermada. Noves donacions dels comtes Oliba Cabreta, muller i fills, i de nobles del veïnat ampliaren el seu patrimoni amb grans possessions a la Cerdanya. Hom començà una nova església el 1077, consagrada el 1126.

En 1192-1320 el monestir tingué els moments més baixos, amb només sis monjos i el claustre i el cloquer destruïts. El redreçament fou impulsat per l’abat Berenguer de Lluçà i l’ajuda reial. Llevat del període 1469-1563, que fou regida per abats comendataris, pertangué a la Congregació Claustral, gaudia d’elecció lliure d’abat i depenia del bisbe d’Urgell.

Malgrat l’estancament, als darrers segles s’efectuaren grans obres al monestir. L’últim abat fou Josep de Jordana i exclaustrats.

En resta la gran església monàstica (1077-1126), mutilada per un creuer tardà i amb la cripta cegada, on es guardà el cos d’Urbici i dels màrtirs Víctor, Zenó i Felícola, antic centre d’atracció de la pietat popular.

Aquesta església fou del tot transformada en el seu interior amb gust neoclàssic entre el 1798 i el 1827. El campanar fou refet entre el 1349 i el 1373. El claustre també és neoclàssic i fou acabat el 1793 per Josep Torrevedella, de Casserres.

(la Pobla de Lillet, Berguedà)

Monestir canonical, situat a l’esquerra de l’Arija. Consta des del 833 com a església parroquial regida per diversos clergues que s’erigiren en una canònica, ben definida des del 1086.

El 1100 el bisbe d’Urgell Ot de Pallars hi creà una confraria de laics i clergues per revitalitzar la canònica, aleshores clarament augustiniana. La comunitat es componia en aquest moment d’un prior i dotze membres.

L’església fou renovada i consagrada el 1397, i de nou reformada el 1573 i en època barroca. El 1220 el papa Honori III la prengué sota la seva protecció. Era en força decadència el 1225 i el 1242.

El 1356 perdé part de la parròquia de Sant Antoni a la Pobla de Lillet. Al segle XV tenia tres canonges, un prepòsit i el plebà o rector. Amb la secularització esdevinguda el 1592, el paborde es convertí en rector i els canonges en preveres seculars.

Resta l’església romànica tardana, restaurada, i un claustre molt rústec, probablement del segle XV. Prop del monestir hi ha la capella rodona de Sant Miquel de Lillet.

(Saldes, Berguedà)

(o de Sull o d’Urgent)  Petit monestir benedictí a l’esquerra del riu de Saldes, poc després de trobar-se amb la riera de Gresolet.

Fou edificat a la fi del segle X pel prevere Daniel i una donada anomenada Honesta. El 939 el comte Sunifred de Cerdanya confirmà a l’abat Dacó i als seus monjos i servents de Sant Sebastià les aprisions fetes pel fundador des del bosc de Gresolet fins a la serra d’Ensija i del coll de la Trapa al Pedraforca. El 983 fou cedit pel comte Oliba Cabreta al monestir de Sant Llorenç prop Bagà.

No tenia ja comunitat a mitjan segle XI i els homes de Maçaners i del Roc de Palomera havien ocupat les terres del monestir. L’església de Sant Sebastià fou entre els segles XIV i XVI sufragània de Maçaners. Continuà en poder dels monjos de Sant Llorenç fins el 1836.

Després l’indret es convertí en masia, que fou habitada fins el 1910, i fou destruïda la seva església rodona, excavada modernament (1971-76). En les excavacions ha estat descoberta l’antiga estructura de l’església i monestir, una de les rotondes més antigues del país.

(Cercs, Berguedà)

Petit monestir benedictí, al marge esquerre del Llobregat, a l’extrem septentrional del municipi, prop de Fígols Vell.

L’església i la rectoria de l’antic monestir es troben sobre un característic penyal, que emergeix com un illot a la capçalera del pantà de la Baells, que ha negat el poble i una important colònia obrera de les mines de Fígols que s’havia format al seu voltant.

El fundà vers el 830 a l’anomenada villa de Tineosi l’abat Calort de Sant Serni de Tavèrnoles, que el 835 obtingué per a ell un precepte de protecció d’immunitat de Lluís el Piadós. El rei li concedí la lliure elecció de l’abat i la confirmació de béns, entre els quals hi havia Fígols. El 955 el vescomte Branduí li donà Sant Vicenç de Navel i altres béns.

A desgrat de parlar-se dels seus abats, i llur autonomia, sembla que mai no trencà la dependència de Tavèrnoles, d’on consta com a simple priorat des del segle XIII, unit a la Congregació Claustral Tarraconense.

Deixà de tenir comunitat des de mitjan segle XV, i en endavant només s’hi esmenta un prevere i un arrendador que sovint era un monjo o un donat.

Després del 1580 passà a dependre del monestir de Sant Pere de la Portella, a despit d’haver estat assignades les seves rendes al seminari de la Seu d’Urgell, segurament pel fet d’ésser dins el nou bisbat de Solsona. El monestir de la Portella curà de Sant Salvador fins al segle XIX, sense, però, tenir-hi comunitat. Des del 1873 era una parròquia del bisbat de Solsona, unida després a Cercs en qualitat de sufragània.

En resta l’església romànica d’arc apuntat (segle XII), sobre la qual s’aixecà tardanament un segon pis com a dependència de la rectoria que té annexa.