(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Jurisconsult. Fou partidari de Carles d’Àustria.
El 1711 fou nomenat jutge de la Règia Cúria. Dos anys després decidí restar a Barcelona durant el setge borbònic.
A la batalla de l’11 de setembre recorregué diversos punts amb el secretari Verneda. Veié ferits Villarroel i Casanova.
Fugí de Barcelona, per mar, el dia 12, poc abans que hi entressin els borbònics en virtut de la capitulació.
Els seus béns foren confiscats.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 21 abril 1706)
Diplomàtic i militar austriacista.
Negocià, juntament amb Antoni de Peguera, amb Anglaterra l’entrada de Catalunya a la Gran Aliança de l’Haia. Endegats els tractes, tornà d’amagat a Catalunya i demanà poders a prohoms representatius del país -davant la impossibilitat de dirigir-se a les institucions catalanes, controlades per Felip V-, amb els quals tornà a Gènova i signà amb Peguera i Crowe el pacte anglo-català de Gènova (20 juny 1705).
S’uní a l’expedició que dugué el rei-arxiduc a les terres catalanes. Desembarcà a Altea i anà per terra a Vic, on lliurà al grup polític austriacista una carta de Jordi de Darmstadt-Hesse.
Participà en la defensa de Montjuïc (13 setembre 1705). Fou nomenat, posteriorment, capità del regiment d’infanteria de Guàrdies Catalanes. Morí en els combats pel control de Montjuïc durant el setge del 1706.
(Catalunya, segle XVII – Sant Feliu de Codines, Vallès Oriental, 16 abril 1714)
Voluntari de fusellers. Féu la guerra de Successió contra els borbònics. S’incorporà al regiment d’Ermengol Amill.
En una acció prop de Sant Feliu de Codines contra el destacament castellà de González, caigué ferit i presoner. Els borbònics el penjaren de seguida, “per ser home conegut en la defensa de la pàtria”.
Aquest fet ha conservat el nom de Peracolls com a símbol dels centenars de guerrillers anònims executats sense procés tan bon punt queien presoners dels borbònics.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Ciutadà. El 1705, amb la seva muller Jerònia i el seu fill Antoni, tingué una part destacadíssima a l’alçament popular que precipità l’entrada a Barcelona de les forces aliades que assetjaven la guarnició borbònica.
Ells sols desarmaren setanta soldats napolitans que acabaven de desemparar el baluard de Santa Clara. Recolliren les armes a casa seva, davant l’església de Santa Marta, i les lliuraren al poble.
Després anà amb la muller a la caserna propera de Carnalatge, on es trobaven dos regiments de napolitans, i els persuadí perquè abandonessin tota resistència i es refugiessin a diverses esglésies del barri de Ribera, en senyal de rendició.
(Manresa, Bages, segle XVII – castell de Gra, Segarra, 1729)
Coronel. Nét de Jacint de Peguera i Desbosc. Heretà de la seva mare la senyoria de Gra.
Fou un destacat austriacista a qui el 1714 foren confiscats els béns i obtingué, però, passaport d’emigració.
Fou pare de Bonaventura de Peguera i d’Alegre.
(Catalunya, segle XVII – Pamplona, Navarra, 1716)
Polític. Fill de Lluís de Peguera i de Llaudes, senyor de Foix i de Torrelles, senyories que heretà. Des del seu matrimoni amb Maria d’Aimeric i d’Argençola signà habitualment Guerau de Peguera-Aimeric.
El 1684 era capità de la Coronela de Barcelona. Adoptà una actitud contrària a Felip V de Borbó a les corts de Barcelona de 1701-02 i passà al bàndol austriacista en iniciar-se la guerra de Successió.
El 1711 li fou concedit el títol de marquès de Foix pel rei arxiduc Carles III de Catalunya.
Participà en la resistència de Barcelona contra Felip V (1713-14), el govern del qual li confiscà els béns i li cremà el títol. Va morir a la ciutadella de Pamplona.
Fou el pare d’Antoni, Josep Francesc i Lluís de Peguera i d’Aimeric.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 13 juliol 1714)
Militar austriacista. Fill de Josep de Peguera i de Cortit.
Fou capità del regiment de cavalleria de la Fe, que es trobà al combat victoriós de Caldes d’Estrac i operà amb el seu pare al front de la Cerdanya.
Fou el pare de Carles de Peguera i de Gelpí (Catalunya, segle XVIII) Senyor de Gra. Sembla que amb ell s’extinguí la línia dels senyors de Mura i de la quadra de Castelltallat.
Antoni, Josep Francesc i Lluís són fills de Guerau de Peguera i de Berardo.
Antoni de Peguera i d’Aimeric (Barcelona, 1682 – València, 15 març 1707) Polític i escriptor. Fou un dels fundadors de l’Acadèmia dels Desconfiats. Intel·lectual d’acció i austròfil, als inicis de la guerra de Successió signà, juntament amb Domènec Perera, el pacte anglocatalà de Gènova, el 20 de juny de 1705. Lluità al capdavant de la cavalleria catalana, i d’entre els seus èxits sobresurten la presa del castell de Mallén i la conquesta de Borja.
Josep Francesc de Peguera i d’Aimeric (Barcelona, 1684 – vers 1746) Segon marquès de Foix, baró de Montnegre, i senyor de Torrelles de Foix. El 1742 es casà amb Gertrudis d’Armengol i Despujol, baronessa de Rocafort de Queralt. Llur besnéta fou Maria Manuela de Peguera i de Pedrolo.
Lluís de Peguera i d’Aimeric (Catalunya, segle XVII – Gurp de la Conca, Pallars Jussà, segle XVIII) Noble. Fou membre de l’Acadèmia dels Desconfiats. Morí lluitant al costat dels austriacistes a Gurp de la Conca. Li fou donat pel rei-arxiduc, del qual havia estat patge, el comtat de Peguera el 1708.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Jurisconsult. Advocat fiscal criminal, a Girona, el 1705 fou nomenat magistrat de la nova Audiència de Barcelona, que es tornà a crear quan vingué Carles d’Àustria.
El 1706 rebé el títol de ciutadà honrat de Barcelona, on era quan Felip V l’assetjà sense aconseguir els seus propòsits. El 1709 organitzà a l’Empordà i a Vic les milicies populars.
El 1713 anà a Vic, poc temps abans de tancar-se el setge de Barcelona, per impedir que la ciutat quedés a mans dels borbònics, cosa que no aconseguí.
El 1714, quan caigué Barcelona, li van ésser confiscats els béns.
(Arenys de Mar, Maresme, 12 gener 1650 – Viena, Àustria, 22 setembre 1720)
Militar i aventurer. Incorporat a l’exèrcit francès de Lluís XIV, l’abandonà, essent ja capità, quan aquest preparava una expedició contra Espanya.
Estigué al servei del rei anglès Carles II, el qual el nomenà ambaixador a França, i a la mort d’aquest passà al servei de Lluís XIV.
Enviat a Espanya en missió secreta, va restar a la Península un cop firmada la Lliga d’Augsburg contra França (1680). Combatent a favor d’Espanya, excel·lí en les accions de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses.
Durant la guerra de Successió va lluitar per la causa de l’arxiduc. Arran del triomf de Felip V, hagué de marxar a Gènova i després a Viena, on l’emperador Carles VI el nomenà camarlenc i li confià algunes comissions diplomàtiques preparatòries d’Utrecht.
Dades dels Països Catalans 