Nom erroni de l’arquitecte català Josep Roca i Bros (1815-77).
(Abrera, Baix Llobregat, 1815 – Figueres, Alt Empordà, 10 novembre 1877)
Arquitecte i industrial. Estudià amb Josep Nató a Girona, però treballà a Figueres, i hi fundà una Escola d’Arquitectura.
Corresponent de l’Academia de San Fernando, construí habitatges particulars com la casa Romaguera (1850), la casa Fages (1852), la casa Oriol (1859) i les cases Busés i Rodeja (1862) i importants edificis públics neoclàssics, com el Teatre Principal -actual Museu Dalí-, en col·laboració amb el pintor parisenc Félix Cagé (1848-50), l’església i el convent de la Divina Providència (1852), i el 1854 projectà la conversió de l’exconvent de caputxins en presó pública.
A Girona col·laborà amb Ildefons Cerdà en la construcció de la carretera de Sarrià de Ter a Besalú (1846) i amb el mestre d’obres Tomàs Arnau en la construcció de cases (1860).
Propietari de terres a Llers, Ventalló i Valveralla, traficà el 1844 amb crèdits de guerra.
Formà part de diverses empreses, com ara de la societat de Llers La Caula per a la fabricació de farina (1854), d’una societat de les Escaules per a la fabricació de teixits -per a la qual el 1855 projectà l’edifici- de l’E. Reynals i Companyia de Figueres per a la fabricació de pólvores de morter el 1859 i, el 1876, de la Pagès i Roca de Figueres-Barcelona per a la fabricació de calç, ciment i guix de sastre, de la qual presentà mostres a l’Exposició de Barcelona del 1877.
(Catalunya, segle XIV – Barcelona, 1388)
Arquitecte gòtic.
El 1360 va rebré l’encàrrec per realitzar el sagrari o tabernacle de l’altar major de l’església barcelonina dels Sants Just i Pastor, i el 1361 el de l’obra de l’altar major de l’església de la Mercè.
El 1374 succeí Arnau Artaguil com a mestre major del Palau Reial menor de Barcelona, on féu el gran saló i la xemeneia.
Entre el 1365 i el 1388 fou mestre major de la catedral de Barcelona, on dirigí els primers trams de la volta central de la galeria alta sobre les capelles, començà el claustre el 1382 i els campanars el 1385.
(Catalunya, segle XIII – després 1320)
Arquitecte gòtic.
Dirigí la construcció de la capella reial de Santa Àgata, les obres de la qual començaren el 1302. L’estil del conjunt és d’un gòtic genèricament català i fou aixecada damunt d’un pany de muralla romana.
L’any 1312 va rebre, conjuntament amb Pere Prenafeta, l’encàrrec per part de Jaume II de la construcció del seu sepulcre i el de la reina Blanca d’Anjou al monestir de Santes Creus.
Es creu també que va participar, juntament amb Granyena i Peyron, en les obres del monestir de Santa Maria de Pedralbes.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Arquitecte gòtic.
L’any 1412 succeí interinament Jaume Solà en la direcció de les obres de la catedral de Barcelona, fins que ocupà el càrrec de mestre major d’aquesta seu Bartomeu Gual, el 1413.
(Girona, 24 febrer 1919 – 21 setembre 2014)
Arquitecte.
Responsable del Servei de restauració de monuments de la diputació de Girona, des del qual ha intervingut en nombrosos monuments de les comarques gironines, especialment petites esglésies, algunes de gran importància històrica, com ara Sant Julià de Boada, o grans monuments, com ara el monestir de Sant Pere de Galligants, o l’església de Sant Nicolau de Girona.
(Barcelona, 16 maig 1925 – 14 març 2013)
Arquitecte. Fill de Josep Maria Ribas i Casas, i germà, d’Antoni. Fou membre del Grup R i ha destacat sobretot com a urbanista.
Professor a l’Escola d’Arquitectura des del 1956 i catedràtic d’urbanisme des del 1965.
Participà en el pla provincial de Barcelona (1959-63), en l’esquema director de l’àrea metropolitana (1963-68) i en els plans d’ordenació de Palma de Mallorca i de Múrcia.
(Barcelona, 1899 – Montornès del Vallès, Vallès Oriental, 1959)
Arquitecte. Fill de Manuel Ribas i Perdigó. El seu estil correspon a un moderat classicisme.
Autor de la parròquia de Sant Joan de Vilassar (1942) i del temple expiatori de Sant Antoni Maria Claret, a Vic (1957), acabat pel seu fill, Manuel Ribas i Piera, el 1961.
Juntament amb Manuel Mayol i Ferrer, projectà i dirigí la construcció del Palau de l’Agricultura, a l’Exposició Internacional de Barcelona (1929).
És autor, a més, de la Casa Piera del carrer de Mallorca, de la reforma del Banc Hispano-Colonial a la Rambla de Catalunya, de la casa Viladomiu (1927) i de la casa del Comú, a Vilassar de Mar (1950).
Fou secretari del Col·legi d’Arquitectes (1931).
Un altre fill seu fou el cineasta Antoni Ribas i Piera.
(Alemanya ?, segle XVII – Catalunya ?, segle XVIII)
(o Retz) Arquitecte i enginyer militar. Arribat a Catalunya amb l’exèrcit de Felip V, del qual era brigadier.
Projectà la nova església de Sant Agustí de Barcelona, que construí Pere Bertran i per a la qual Pere Costa projectà la façana.
Introduí algunes modificacions al projecte de la Universitat de Cervera (1720) i projectà i dirigí les obres de la capella de la Ciutadella de Barcelona.
(Barcelona, 1892 – 1976)
Arquitecte. Titulat a Barcelona el 1917.
Lligat ideològicament al grup de J. Mestres i Fossas, F. Folguera, etc, construí al carrer Lleida núms 9 i 11 la primera casa de Barcelona lligada al moviment racionalista centreuropeu (1928).
Participà, però, en la manifestació arquitectònica noucentista més important a Catalunya, l’Exposició Internacional del 1929 a Montjuïc, amb les torres d’accés a l’avinguda de Maria Cristina, el Teatre Grec -inspirat en el d’Epidaure- i, juntament amb l’arquitecte Folguera, el pintor X. Nogués i el promotor artístic M. Utrillo, amb el Poble Espanyol.
Fou cap del servei d’edificis culturals de l’ajuntament de Barcelona.
Dades dels Països Catalans 