(o Balsarell) Masia i antiga quadra, al límit entre l’altiplà de Calaf i la ribera del Sió (Segarra).
Inclosa inicialment dins la província de Lleida, fou agregada a mitjan segle XIX al municipi de Durban, de la de Barcelona.
Depèn de la parròquia de Vilamajor dels Prats.
Masia situada a la serra d’Ancosa, Aquest lloc fou concedit, el 1153, pel comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, als monjos cistercencs de Santa Maria de Valldaura per tal com les condicions d’aquest monestir proper a Barcelona, no eren satisfactòries.
La manca d’aigua féu que els monjos no s’hi traslladessin definitivament i que no abandonessin Valldaura fins a adquirir vora el Gaià el terreny on hagué de bastir-se el monestir de Santes Creus.
Ancosa es mantingué fins al 1835 com a granja d’aquest monestir.
Llogaret (660 m alt), situat a 2,5 km al nord de Calaf.
El segle XIX formava un municipi amb Sant Pesselaç, Durfort i Conill, de la parròquia del qual havia depès l’església d’Aleny.
Veïnat, al voltant de la torre i de la masia del mateix nom.
El torrent de l’Albereda neix vora el castell de la Roqueta de Fiol i desguassa a la riera de Tous, davant el poble de Tous.
Poble (610 m alt), en procés de despoblament, situat dalt d’un tossal, a la dreta de la riera de Santa Maria i de la carretera de Barcelona a Lleida.
Al final del segle XII hi havia un molí paperer, el més antic documentat a Catalunya.
Municipi d’Anoia (Catalunya): 10,28 km2, 302 m alt, 12.332 hab (2017)
(o Vilanoveta del Camí) Situat a les ribes de l’Anoia i al centre de la conca d’Òdena.
Agricultura amb predomini dels conreus de secà (cereals, vinya, ametllers i oliveres) sobre els de regadiu (hortalisses); les explotacions agràries són generalment petites. Avicultura. Indústria de fabricació de materials per a la construcció, del metall, tèxtils, de l’alimentació i de la fusta. Àrea comercial d’Igualada. Població en ascens.
El poble és a la dreta de l’Anoia, i forma pràcticament un continu urbà amb Igualada; església parroquial de Sant Hilari, bastida a partir del 1805; Museu de l’Aigua (1967).
El municipi comprèn, a més, la caseria dels Moletons i el poblat ibèric del Vilar de Cal Met, descobert el 1935. El lloc sorgí a la vora del camí ral de Barcelona a Lleida, a la quadra de Vilanova.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques
(la Llacuna, Anoia)
Antic castell (700 m alt), situat en un cim, al sud-est de la vall de la Llacuna.
Rebé el nom d’un magnat anomenat Màger, que hi bastí el castell abans del 987; passà als Gurb-Queralt, successors seus, que el tenien en feu pels comtes de Barcelona, i abans del 1079 el seu domini passà als Cervelló i als seus descendents, que amb el títol de baronia de la Llacuna el posseïren fins el segle XIX. El castell era el centre de l’extens terme de la Llacuna.
L’església de Sant Pere, conservada encara dins el que fou recinte murat del castell, fou l’única parròquia del terme, que a partir del segle XIV es repartí amb la Llacuna. Aquesta església, dita sovint Sant Pere de Màger, fou reedificada i ampliada el segle XV, aprofitant una part de la primitiva, coneguda des del 1160. Té encara el caràcter de parròquia rural. Fins el 1936 s’hi venerà un famós santcrist.
Modernament ha estat restaurada.
Municipi d’Anoia (Catalunya): 38,90 km2, 564 m alt, 167 hab (2017)
Situat al límit amb la Segarra, a l’interfluvi entre l’Anoia i el Sió, al vessant de la serra de Rubió. Drenen el terme altres barrancs afluents de l’Anoia. El territori és cobert en una bona part de boscs de pins.
Agricultura de secà, amb predomini dels cereals (blat, principalment), seguits de llegums, vinya, farratges, patates i oliveres. L’activitat ramadera és força important: bestiar porcí i oví, aviram i conills. Mines de lignit. Àrea comercial d’Igualada. La població sofreix un agut procés de regressió i la corporació municipal es reuneix al poble de Segur.
El poble és al sector meridional del terme; església parroquial de Santa Maria, d’origen romànic. L’antic castell de Veciana és esmentat ja el 1045.
El municipi comprèn, a més, els pobles de Segur, Santa Maria del Camí i Castellnou del Camí, els llocs i antics llocs de Montfalcó el Gros, Durban, Miralles de Copons, Sant Puvim i la Rubiola, les caseries de Secanella i la Clau de Miralles, l’antic terme de la Calçada i l’antiga quadra de Balsareny de Segarra.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques
Municipi d’Anoia (Catalunya): 6,45 km2, 289 m alt, 1.412 hab (2017)
(o Vallbona d’Igualada). Situat al sud de la comarca, a l’esquerra de l’Anoia, a la seva sortida del congost de Capellades, i drenat, a més, per les rieres Seca i de Querol, accidentat al sector septentrional pels vessants de llevant del turó de Miramar. Els boscs de pins i alzines, els matollars i els erms ocupen el 65% del terme.
Agricultura de secà (ametllers, vinya, cereals i oliveres). Les granges avícoles complementen l’agricultura. Indústria de tints i estampats, d’aparells de precisió i tèxtil. Explotació d’aigües minerals. Àrea comercial de Barcelona. El 1920 s’hi inicià un descens demogràfic, però s’ha recuperat des del 1970.
El poble es formà com a poble camí al llarg d’un comellar; la moderna església parroquial és dedicada a sant Bartomeu.
El municipi comprèn, a més, l’antiga quadra i castell de Castellet.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques
(Sant Martí de Tous, Anoia)
Castell termenat, molt renovat en temps moderns, dalt d’un turó (455 m alt), sota el qual s’ha format la població de Sant Martí de Tous.
Existia el 960, i el comte Borrell I el cedí als bisbes de Vic el 970, juntament amb el castell de Montbui. La repoblació del lloc no es féu fins després del 1023, per encàrrec del bisbe Oliba al noble Guillem d’Oló o de Mediona.
Els bisbes l’infeudaren a molts senyors, fins que el 1318 el cediren al rei Jaume II. A partir d’aquests moments els antics castlans, els cavallers cognomenats Tous, foren els senyors pràctics del terme.
El 1505 el castell fou cedit al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, que hi establí una petita comunitat entre el 1539 i el 1835.
Dades dels Països Catalans 