(Sant Llorenç de la Muga, Alt Empordà, 1794)
Fets d’armes ocorreguts durant la Guerra Gran.
La primera batalla (6 maig) suposà l’ocupació del poble per les tropes franceses.
La segona batalla (19 maig) fou un intent del capità general, comte de La Unión, de recuperar el poble i la seva farga, sense èxit.
Un nou intent (17 setembre), suposà una feixuga derrota del comte de La Unión i del general reialista francès Courten, que obrí el camí als republicans francesos per a penetrar cap a Figueres.
Poble, dins l’antic terme de Vilanova de la Muga.
L’antiga parròquia de Sant Joan, que havia estat del monestir de Sant Pere de Rodes, passà a sufragània de la de Castelló d’Empúries (1596).
(l’Escala, Alt Empordà)
Monestir de localització desconeguda, situat prop d’Empúries.
Era una petita comunitat femenina que seguia la regla benedictina i que decaigué molt en la despoblació del 1348.
El 1368 fou unit a les petites comunitats de Santa Margarida de Vilanera i de Santa Coloma de Matella (les tres cases juntes tenien només cinc monges).
(o de Bossols, o de Mussols) Antiga església, actualment arruïnada, de l’antic municipi de Bassegoda, encinglerada a 902 m alt als contraforts orientals del puig de Bassegoda, dominant la vall de la Muga.
És esmentada ja el 1413 sota l’advocació de santa Maria (la imatge fou també anomenada Mare de Déu dels Corb), que fou substituïda per la de sant Joan, i hom hi feia un aplec el dia del sant. Depenia de la parròquia de Corsavell.
Arruïnada al començament del segle XX, la imatge de la Mare de Déu (dita també de la Paloma pel seu color blanquinós) fou portada a la parròquia de Llorona, on fou cremada el 1936.
(o de les Creus) Antiga fortificació, actualment en ruïnes, que domina la vila, en una elevació, al camí de Portlligat, aixecada en època moderna per a protegir el port.
A mitjan segle XIX era ja en estat ruïnós.
(Espolla, Alt Empordà)
(o d’Esprac) Església romànica de volta apuntada, situada prop de l’Orlina.
Era una cel·la monàstica que l’any 844 pertanyia al monestir de Sant Quirc de Colera. Des del 947 consta entre les possessions de Sant Pere de Rodes, i el 1091 la seva possessió era discutida entre l’abat de Banyoles i el de Rodes.
Des del segle XIV és esmentada com a església parroquial de provisió del capítol de Girona.
(Viladamat, Alt Empordà)
Església, al sud del terme, al peu del puig de Segalà (179 m).
Esmentada ja l’any 1060 dins el comtat d’Empúries, l’església que hom conserva, iniciada aquest segle (el campanar quadrat és obra del segle XIII), és un notable exemplar romànic, molt malmès; fou la primitiva parròquia de Viladamat i el 1823 hom prohibí definitivament que s’hi celebressin cultes a causa del seu mal estat.
Al seu costat s’aixeca el castell de la Garriga, senyorejat pels Santfeliu, que al segle XIV passà als Vilarig i, més tard, als Jafre, als Gallard i als Margarit, de Castell d’Empordà, marquesos d’Aguilar.
Al segle XVII fou totalment refet com a casal fortificat. Fou novament danyat el 1640 (ho havia ja estat en la guerra contra Joan II). Modernament ha estat una masoveria.
(Peralada, Alt Empordà)
Convent dominicà, establert el 1578 pel vescomte Francesc Dalmau de Rocabertí, a l’antic convent de canonges augustinians de la vila.
Compost normalment per quatre comunitaris, fou exclaustrat el 1822 i la seva senzilla edificació es convertí en hospital i caserna de la guàrdia civil.
Ara es troba en ruïnes, però li resta un petit claustre romànic (segle XII) de l’època dels canonges augustinians, restaurat.
(Albanyà, Alt Empordà)
Antiga església, fins el 1969 del terme de Bassegoda (Garrotxa), al límit amb el Vallespir i la línia fronterera franco-espanyola, vora el torrent de Sant Corneli, afluent de la Muga.
És un petit edifici romànic, actualment arruïnat.
Formava part del terme de Ribelles.
(Peralada, Alt Empordà)
Antiga cel·la monàstica del territori de Peralada; de situació desconeguda, discutida des del 877 entre els monestirs de Banyoles i de Sant Policarp de Rasés.
És considerada de Banyoles entre el 877 i el 899; aquest any fou adjudicada per un precepte reial a la seu de Girona, juntament amb les cel·les veïnes de Sant Pere de Rodes, Sant Joan Sescloses i Sant Fruitós de la Vall de Santa Creu.
En crear-se el monestir de Sant Pere de Rodes, aquest la considerà seva (934-1090). Banyoles la hi discutí el 1090 i guanyà el plet. Consta com a propietat de Banyoles entre el 1097 i el 1174, i després se’n perd el record.
Dades dels Països Catalans 