Veure> illa Plana (illa).
Districte, al sud del terme, vora Montnegre.
Districte, al sud de la ciutat.
Veure> Montnegre (partida i caseria).
Caseria, al nord de la vila, al vessant meridional del Maigmó, a la capçalera de la rambla de la Sarganella.
Llogaret i districte, al nord de la ciutat, al límit amb el terme d’Alcoi. L’església és dedicada a santa Anna.
Veure> illa Plana (illa).
Santuari i antic monestir.
La primitiva església s’aixecà el 1490 per guardar una relíquia de la Santa Faç del Crist, que segons tradició hauria passat de Jerusalem a Xipre i d’aquí a la capella del papa a Roma. El 1489 l’havia fet portar a Alacant amb motiu d’una secada el rector de Sant Joan d’Alacant Pere Mena, a qui n’havia fet donació un cardenal. Es tracta en realitat d’una icona bizantina que hom pretén que es pintà sobre el drap amb què la Verònica eixugà la faç del Crist.
Prop del santuari s’aixecà un monestir de jerònims que fou reemplaçat el 1518 per l’actual convent de monges de Santa Clara. Durant la segona meitat del segle XVIII es reedificà el santuari i el monestir.
La ciutat d’Alacant ha venerat sempre aquesta relíquia que es traslladava a la ciutat amb motiu de les calamitats públiques (pestes, secades, etc). El patronat del santuari pertany a la ciutat.
Entorn del santuari s’edificà un grup de cases que forma l’actual poblet de la Santa Faç.
Fortalesa (160 m alt), situada damunt el cim del Benacantil dominant per llevant la ciutat. El seu aspecte actual respon a les reformes fetes al segle XIX; fou privat d’artilleria el 1893, i ha romàs a mans del ministeri de l’exèrcit fins a dates recents. Actualment la propietat de la fortalesa correspon a l’ajuntament de la ciutat. Fou declarat monument històric artístic el 1961.
Els precedents de l’actual castell són un establiment ibèric (segles IV-III aC) i un de romà republicà, dels quals han donat notícia les excavacions. Durant l’alt i el baix imperi hi hagué probablement una fortificació, reforçada a partir del segle VIII pels musulmans, amb la creació de l’actual ciutat al vessant de la muntanya. Entre el 1248 i el 1252 el castell passà a mans del príncep Alfons de Castella, i el 1296 fou definitivament incorporat a la corona catalano-aragonesa per Jaume II el Just.
En època dels Àustria les seves fortificacions foren reforçades i artillades, cosa que no impedí un bombardeig francès el 1689. En les lluites durant la guerra de Successió l’exèrcit borbònic féu esclatar una mina que l’enrunà, el 1709. Encara el 1873 rebé el bombardeig dels vaixells del cantó de Cartagena.
Actualment, llevat del recinte exterior, del segle XIX, l’interior és molt reconstruït i no hi queden gaires restes de les seves distintes etapes constructives; la major part de les construccions conservades són del segle XVIII, i una torre, molt restaurada, és de tradició gòtica.
Castell de l’illa Plana, al seu extrem occidental (la Nova Tabarca).
Dades dels Països Catalans 