(Corbera de Llobregat, Baix Llobregat, 1769 – Barcelona, 1831)
Escultor neoclàssic. Deixeble de l’Escola de la Junta de Comerç, que el pensionà per anar a Roma.
Amb l’escultor Manuel Oliver va esculpir diverses estàtues, en marbre, de la Llotja de Barcelona.
(Arenys de Mar, Maresme, 7 setembre 1831 – 4 agost 1913)
Comediògraf. Estudià dret a la universitat de Barcelona. De jove fundà al teatre Odeon una societat dramàtica, El Pireo, i dirigí el periòdic “Las Candilejas”, que en depenia.
S’inicià en el món del teatre escrivint en castellà, tot i que a partir de 1864 ho féu exclusivament en català. La companyia La Gata li estrenà Els banys de Caldetes (1865).
Entre les seves comèdies, realistes i sense concessions fàcils, destaquen Un pollastre eixalat (1865), Les ametlles d’Arenys (1866), Les pubilles i els hereus (1869), La mitja taronja (1868) i Dones! (1875), considerada la més reeixida.
Fou mantenidor dels Jocs Florals els anys 1869 i 1887.
(Lleida, 25 abril 1831 – Barcelona, 7 maig 1889)
Escriptor. Va dirigir “La Flaca”. Poeta en un principi, les seves poesies foren incloses dins el recull Trobadors nous (1858).
Autor del drama històric La Verge de les Mercès (1856), intent d’introduir el gènere històric dins l’escena catalana. Va escriure, a més, una sarsuela bilingüe, Setze jutges (1868), i la comèdia Llum i fum (1876).
De la seva producció en castellà, molt extensa, destaca la Guía satírica de Barcelona 1860).
Fou un dels dirigents del partit republicà.
(Barcelona, segle XVIII – 1831)
Matemàtic. Primer director de l’Escola de Càlcul Teòrico-pràctic establerta per la Junta de Comerç barcelonina el 1815.
És autor d’una memòria sobre geometria i d’altres treballs, i anà a Madrid a estudiar el nou sistema de comptabilitat per partida doble per aplicar-lo a Barcelona.
(Prats de Molló, Vallespir, 15 maig 1831 – la Jonquera, Alt Empordà, 15 octubre 1897)
Escriptor. Fill de rics propietaris rurals, estudià arts i lletres a Tolosa de Llenguadoc i ciències a Barcelona.
Afeccionat a la caça, a la pesca, etc, visqué a les seves propietats del Pirineu i féu freqüents viatges, sobretot al Llenguadoc.
Ja gran, publicà quadres descriptius i impressions de la vida a muntanya, amb especial atenció al lèxic: Records d’un excursionista (1887), Pla i muntanya (1888), De ma collita (1890), Tardanies (1892), etc.
Les seves novel·les L’hereu Norandell (1889), Montalba (1891), L’hereu Subirà (1893) i Lena (1894) intentaven de superar el costumisme folklòric. Publicà treballs d’erudició, botànica, agricultura i folklore.
Com a col·laborador de “La Renaixença” contribuí a difondre l’interès pel muntanyisme.
Dades dels Països Catalans 