Arxiu d'etiquetes: 1480

Forment, Damià

(València, 1480 – Santo Domingo de la Calzada, la Rioja, 22 desembre 1540)

Escultor. Fill i deixeble de Pau Forment. Possiblement anà a Itàlia, on rebé la influència de l’escola de Donatello que s’observa en la seva obra. És l’introductor de l’escultura renaixentista, de la qual esdevingué el màxim representant, en l’àmbit de la corona catalano-aragonesa, durant la primera meitat del segle XVI.

L’any 1509 contractà, juntament amb el seu germà Onofre, un retaule per a la confraria d’argenters de València i, aquest mateix any, es traslladà a Saragossa, on realitzà el retaule major del Pilar (1509-15), el de l’església de San Pablo (1511), ambdós amb caràcters renaixentistes en l’estil de les figures i de la decoració, però d’estructura encara gòtica, el de San Miguel de los Navarros (1518), ja clarament renaixentista, i el de la seu d’Osca (1520-34), novament amb estructura gòtica (probablement per imposició dels contractants).

El model renaixentista triomfà plenament en el retaule major del monestir de Poblet (1527-29), que no fou, però, ben acceptat pel monestir i donà lloc a un llarg plet.

Va morir quan treballava en el retaule major de la catedral de Santa Domingo de la Calzada, que havia iniciat l’any 1537.

La fecunditat de la seva producció és deguda al gran nombre dels seus col·laboradors, que, d’altra banda, en traslladar-se a diferents ciutats, influïren en l’evolució de l’escultura a tota la península.

Boscà, Joan Francesc

(Barcelona, segle XV – València ?, 1480)

Cronista i poeta. Avi de Joan Boscà i Almogàver. Racional de la Diputació. Fou partidari del rei Joan II de Catalunya, per la qual cosa fou expulsat de Barcelona i es refugià a València.

Escriví un Memorial d’interès per a l’estudi del govern de Barcelona dels anys 1249-1480, que sembla haver estat el model per a la redacció dels Annals consulars, iniciats de forma semblant i que s’allarguen fins al segle XVIII.

May i Rovira, Miquel

(Tremp, Pallars Jussà, vers 1480 – Madrid, 1546)

(o Mai)  Polític. Fill del regent la cancelleria Joan May i d’Elisabet Rovira, nét del també regent la cancelleria Joan May i besnét de Ramon Mai, mestre de medicina a Tremp. Dos germans seus, Climent i Joan, foren, respectivament, abats de Ripoll i de San Benet de Bages.

Fou doctor en drets. Regent la cancelleria de Sardenya (1512-17), ho fou després (1519-33) del Consell d’Aragó. El 1528 fou nomenat ambaixador a Roma prop del papa Climent VII, i preparà la solemne coronació de Carles V per part del papa, a Bolonya. El 1533 fou ascendit a vicecanceller de la corona catalano-aragonesa, càrrec que tingué fins a la mort.

El 1535 acompanyà el rei a Tunis; intervingué a les corts de Montsó del 1542, que prorrogà, i fou present, a Barcelona, a l’entrevista entre els consellers i el duc d’Alba sobre el vast programa de fortificació de la ciutat.

Lligat de jove amb humanistes, com Martí Ivarra (que el 1514 li dedicà un epigrama i el 1522 la segona edició barcelonina del vocabulari de Nebrija), i amb el petit cercle erasmista barceloní fou, amb Mercurino Gattinara, una de les figures bàsiques de l’erasmisme al servei de la política imperial.

La seva formació humanística, bàsicament italiana, resta palesa en la seva rica biblioteca -més de 1.800 obres impreses i 400 de manuscrites; a més de texts jurídics, hi figuraven obres d’autors clàssics, italians i francesos i una gran quantitat d’obres d’Erasme, algunes d’elles ja prohibides- i en el gran nombre d’antiguitats que deixà, en morir, al seu palau de Barcelona, que fou després casa dels Pinós.

El catedràtic de Barcelona Rafael Mambla li dedicà la seva Dialectica (1540), i el després arquebisbe de Tarragona Antoni Agustí, els seus Emendationum… (1543).

Margarit i de Peguera -germans-

Eren fills de Bernat (II) Margarit.

Bernat Margarit i de Peguera  (Catalunya, vers 1395 – vers 1480)  (dit el Vell)  Fou l’iniciador de la línia secundària dels senyors del Castell d’Empordà. Es casà amb la pubilla Francesca de Santfeliu-Vilaragut, senyora del Castell d’Empordà, Ullastret, Monells i Sant Iscle. Fou veguer de Barcelona i combaté com a mercenari (1426-28) en la guerra dels Cent Anys, i durant la guerra contra Joan II (1462-72) on participà en la defensa de Girona contra les tropes de la Generalitat, i, un cop presa la ciutat, col·laborà en el lliurament d’aquesta als reialistes (1471). La seva filla i hereva fou Constança Margarit i de Santfeliu  (Catalunya, segle XV)  la qual fou muller de Joan Bertran, i els pares de Pere Margarit.


Joan Margarit i de Peguera   (Catalunya, segle XV – Girona, segle XV) Fou l’iniciador de la línia primogènita dels senyors de Sant Gregori. Probable veguer de Girona (1440-42). Es casà amb Caterina de Pau i foren pares de Joan, Berenguer, Francesc i Bernat (III) Margarit i de Pau.

Margarit i de Pau, Bernat (III)

(Girona, vers 1395 – vers 1480)

(dit el Jove). Fill de Joan Margarit i de Peguera, i de Caterina de Pau, i germà de Joan, Berenguer i Francesc. Fou senyor de Sant Gregori.

Protagonitzà, gràcies al fet d’ésser nebot del bisbe Bernat de Pau, nombrosos incidents a Girona. Les milícies populars del sagramental saquejaren (1454) la casa que posseïa al Mercadal i el molí de Sant Gregori, conflicte que es polaritzà en un enfrontament entre el llinatge i la menestralia gironina.

En recompensa als serveis oferts a la corona durant la guerra contra Joan II (1462-72) rebé les senyories de Palafrugell, Palamós i Santa Coloma de Farners.

Fou el pare de Lluís i Violant Margarit i Bertran.

Llull i Dusai, Joan

(Barcelona, segle XV – Nàpols ?, Itàlia, 1476/80)

Dit el Cavaller. Fill de Joan Llull i de Gualbes.

Fou armer del rei (1438), el qual li concedí el privilegi de cavaller (1452/54) i el féu governador de Sorrento i Capri i cònsol de catalans a Gènova (1446).

Es casà (1432) amb Elisabet de Gualbes i Pastor.

Estanyol, Àngel

(Barcelona, 1480 – 1534)

Teòleg tomista. Prengué l’hàbit dominicà al convent de Santa Caterina de Barcelona (1494), d’on fou professor (1502-03).

El 1505 fou assignat al convent de Puigcerdà per a ensenyar-hi teologia. Estudià a París (1507), on rebé el títol de mestre en teologia (1511).

Destinat a Palma de Mallorca (1512), el 1513 fou elegit prior del convent de Barcelona i el 1523 fou assignat com a professor de teologia al de València.

És autor del tractat Opera logicalia secundum via Dr. Thomae (Barcelona, 1514).

Chanon, Joan

(Mirapeix, País de Foix, 1480 – Montserrat, Bages, 1568)

Eclesiàstic. Ingressà a Montserrat el 1512.

Fou mestre de novicis en diversos monestirs hispànics i, durant molt de temps, confessor de pelegrins a Montserrat.

Esdevingué el primer confés i director espiritual d’Ignasi de Loiola, en ocasió de la seva estada al santuari a l’inici de la seva conversió (1522).

Aldana, Joan

(Tortosa, Baix Ebre, vers 1480 – València ?, vers 1555)

Militar. Estigué al servei de Ferran II el Catòlic i de Carles I de Catalunya i prengué part a les campanyes italianes d’aquest rei.

El 1525, a Pavia, ell personalment feu presoner Francesc I de França.

Posteriorment destacà a la campanya de Tunis (1535), on fou armat cavaller.